Mètode equilibra (1)
Nom del desequilibri (2):
Breu descripció (3):
Quin desig el provoca (4):
Quina necessitat autèntica està expressant aquest desig (5):
El compliment d’aquesta necessitat afavoreix o pertorba els equilibris personals, amb altri i amb tota la natura, l’equilibri global (6):
Àmbits (7):
Dades disponibles del desequilibri (8):
- Es disposa de sistemes de mesura fiables?
- Es disposa de dades fiables contrastades?
- Dades significatives disponibles (o a cercar o confirmar):
Actors implicats, que generen i que pateixen el desequilibri (9):
Arrels / causes del desequilibri (10):
Grau de gravetat / prioritat (1 a 10) (11):
Determinació del grau de desequilibri acceptable (12):
- Marges / límits actuals (corbes actuals i desitjables)
- Opcions a deliberació i consulta
- Deliberació dels actors implicats
- Consulta entre els actors implicats
Resultats de la deliberació i la consulta (13):
Pla de transició per a un equilibri desitjable (14):
Quines mesures de compensació o de racionament cal adoptar per restablir l’equilibri trencat (15).
Eines de la lluita noviolenta per avançar, si cal, en el procés i en el pla de transició (16):
Notes:
(1) Davant qualsevol desequilibri greu, de qualsevol conflicte de dominació, explotació, acumulació, excés, desmesura, arrogància, violència, deliri de grandesa… amb el mètode proposat, qualsevol persona o col·lectiu pot endegar o participar en un procés que parteix d’aquest qüestionari, per avaluar la gravetat del desequilibri i per poder arribar a proposar un pla de transició per superar-lo.
Per fer evidents les violències estructurals, els desequilibris inacceptables, primer cal aturar-nos i revisar els actes i les relacions que les sustenten: l’estil de vida personal, familiar; les relacions locals, nacionals, internacionals… amb un criteri bàsic: quins desequilibris patim o provoquem amb les nostres activitats, amb les nostres accions i projectes, personals o col·lectius?
Aquesta revisió la podem fer individualment, però convé fer-la també en grup, en cercles d’equilibri o en les organitzacions en què participem.
Òbviament, quan més consensuats siguin la diagnosi, la prioritat en relació a d’altres desequilibris i el pla de transició, més possibilitats tindrà de fer-lo efectiu.
(2) Un nom curt que permeti identificar el nucli del desequilibri.
(3) Els elements clau que descriuen el desequilibri i alguns de les característiques que mostren la seva gravetat.
(4) El desig autèntic expressa una necessitat autèntica i te en compte els equilibris que impliquen el seu satisfactor.
El desig superflu, artificial, compulsiu, insaciable… no expressa una necessitat autèntica ni cerca cap equilibri més enllà de la seva satisfacció fugissera, que genera un nou desig en no haver satisfet una necessitat autèntica.
El desig pot ser conscient i, per tant, obre la porta a reflexionar sobre la seva autenticitat; o pot ser inconscient. Aquests són els desitjos que inciten les tècniques publicitàries comercial, de propaganda política, per afavorir consumidors compulsius i ciutadans submisos.
(5) Necessitats. L’economia s’acostuma a definir com l’art o la ciència de satisfer les necessitats humanes. Però quines necessitats? Cal redefinir-la com l’art de satisfer necessitats humanes autèntiques i no de generar-ne de supèrflues amb l’objectiu real i a vegades camuflat, d’obtenir lucre i acumular diners.
Sobre la definició de necessitats autèntiques, ens inspirem en dues contribucions complementàries, la de Manfred Max-Neef i la de Marshall Rosenberg (Comunicació no-violenta). (Vegis annex 2)
(6) Equilibri global. El càlcul d’aquest indicador no és difícil:
- Conèixer producció / consum / residu anual mundial de cada recurs per càpita (aigua, energia, cereals, lleguminoses, fruites i verdures, peixos -; minerals metàl·lics i no metal·lics; CO2, plàstics…)
- Obtenir les xifres d’un repartiment equitatiu de cada recurs per cada habitant de la Terra (o de cada continent, país, en funció d’especificitats de consum).
- Aplicar el càlcul al meu consum, a la meva organització, al del meu país… (vegis calculadores de petjades).
- Racionament voluntari: sent conscient del desequilibri que produeixo, adopto les mesures de transició cap a l’equilibri global i de compensació, en cas que estigui per sobre la mitjana o que sigui insostenible…
- Racionament obligatori: en cas que el racionament voluntari no tingui efectes en el curt termini que tenim, cal aplicar-lo políticament, com es fa en tota situació d’emergència en un sistema tancat, com és el cas de la nau espacial comuna de la Terra.
(7) Àmbits en què situem el desequilibri:
Per elaborar propostes i cercar acords per modificar els desequilibris, ens cal valorar en cada cas quin grau d’equilibri és desitjable i acceptable, i proposar vies per reequilibrar les relacions:
- Amb el nostre cos, la nostra ment, les nostres emocions…
- Amb les persones amb qui convivim o treballem
- En les organitzacions en què participem: socials, culturals, polítiques, econòmiques…
- Amb el medi natural i els ecosistemes…
- En l’àmbit local, nacional continental, mundial…;
- En el sector vital, econòmic, polític, social, cultural, ecològic…
(8) Exposar si el desequilibri es pot mesurar, com obtenir unes bones dades, si es disposa d’un bon sistema de mesura, si les dades es poden contrastar, si els fonts són fiables.. i en darrer terme, destacar les dades més significatives, si estan disponibles o si cal cercar-les.
(9) escriure els principals actors implicats, sigui perquè generen o perquè pateixen el desequilibri.
(10) Identificar les arrels, les causes del desequilibri, que poden ser complexes, fer, si cal, un mapa de causes-efectes, incloent les diverses interpretacions que poden ser oposades o complementàries.
(11) La gravetat i la prioritat sempre són relatives a d’altres desequilibris. De moment es tracta d’indicar una posició fins 10 en relació al nombre de persones afectades i a la gravetat o urgència dels danys que provoca. En una fase posterior es tracta de comparar-lo amb d’altres desequilibris per poder-los prioritzar entre ells.
(12) L’equilibri perfecte pot no ser l’equilibri desitjable. A partir de la interpretació de les dades disponibles contrastades – intentant no caure en el parany de les “fake news” i/o els falsos relats- en un procés de deliberació (pros i contres sobre les diferents propostes d’equilibris desitjables), cercarem acords sobre les diferent opcions que han de ser sotmeses a consulta entre els actors implicats. Quan més consens hi hagi entre els actors implicats sobre la gravetat, la urgència, la prioritat del desequilibri menys difícil serà posar en marxa els processos de deliberació i de consulta.
(13) Els resultats de la deliberació i de la consulta seran la base legítima per dissenyar i posar en marxa un pla de transició per aconseguir l’equilibri acordat.
(14) Disposem de la metodologia d’elaborar i aplicar Plans de transició, que es pot adaptar-se a tota mena de desequilibris.
(15) El racionament s’ha d’aplicar segons el tipus de bens. El consum per càpita, pot ser diferents segons si és d’un mínim vital, d’un òptim desitjable, en relació a la mitjana mundial, o si és excessiu i cal reduir-lo o compensar-lo.
Per a bens vitals amb producció limitada i inelàstica, la distribució equitativa suposa acostar-se a la mitjana per càpita mundial, per assegurar un mínim vital: que tothom tingui l’aigua, el menjar, el refugi i el vestit mínim a les necessitats de la seva situació.
Per bens intangibles, com exercir el dret a vot, l’educació, la sanitat… la mitjana mundial no és un bon indicador, i hem d’acostar-nos a l’òptim desitjable per assegurar uns drets i serveis de qualitat per a tothom.
El racionament, la compensació o la restauració també s’ha d’aplicar sobre els “usos i consums” desequilibrats en el passat, especialment en aquells més flagrants: genocidis, ocupacions de terres ancestrals, explotació de minerals en terres envaïdes i usurpades…
(16) Els
conflictes, els desequilibris no sempre es resolen tenint una bona
diagnosi, ni una bona deliberació, ni un clar resultat d’una consulta, ni un
pla de transició. Les eines de la lluita noviolenta comencen amb la disposició
al diàleg i a l’entesa. Aquest procés és una mostra d’aquesta disposició. Però,
quan alguna de les parts implicades dificulta qualsevol d’aquests passos, la
lluita noviolenta ofereix altres eines per intentar desencallar el procés:
la denúncia, la no cooperació, la desobediència civil i la construcció
d’alternatives com a mitjans per reprendre el procés de diàleg i acord.
Una vegada fets i recollits diversos qüestionaris, es tracta de poder prioritzar-los segons: quantitat d’afectats, urgència i influència en d’altres desequilibris.
Taula comparativa
Exemple comparació
