“Viure millor, junts”
Per què el convivialisme?
Perquè el món va cap a la deriva i qualsevol acció col·lectiva que aspiri a posar-hi remei no pot arribar a bon port si tots els que s’hi comprometen no estan inspirats per un conjunt de valors clarament compartits. Les doctrines polítiques heretades (liberalisme, socialisme, comunisme, anarquisme) avui ja no són guies suficients, perquè no ens diuen res decisiu ni sobre la finitud dels recursos naturals ni sobre la mondialitat i la pluralitat de les cultures ni, finalment, sobre la millor manera d’evitar l’aspiració infantil a l’omnipotència (allò que els antics grecs anomenaven l’hybris) inherent al desig humà. Ens cal doncs, innovar.
Resum del convivialisme
El convivialisme, filosofia política de la vida en comú (de la convivència), de l’art de cooperar enfrontant-nos sense matar-nos els uns als altres, explicita els valors últims que animen tots aquells que, de procedències ideològiques molt diverses, no es resignen a abandonar el control, i per tant la supervivència del món, ni als enaltidors de la globalització neoliberal, ni als profetes d’un nacionalisme de tendències feixistes (que, a vegades, van junts). Els primers, que treballen per a l’extensió planetària d’un capitalisme rendista i especulatiu, aspiren a l’omnipotència econòmica, a sempre més i més riquesa. Saquegen el planeta. Els segons mobilitzen el desig d’omnipotència política i identitària. Segreguen odi i impulsos assassins.
Cinc principis + un imperatiu categòric
Les personalitats intel·lectuals, associatives i polítiques (300 de 33 països diferents) que han co-signat el Segon manifest convivialista s’han posat d’acord en cinc principis:
- El principi de naturalitat comuna afirma que nosaltres no som “amos i posseïdors de la natura” sinó que hi tenim un destí comú. És el centre del pensament ecològic.
- El principi d’humanitat comuna (que evoca el comunisme) condemna totes les discriminacions, de sexe, de color de pell, de creença o de religió.
- El principi de socialitat comuna (apreciat pel socialisme) afirma que, pels humans, la principal riquesa és la de les relacions socials.
- El principi legítim d’individuació (particularment reivindicat per l’anarquisme) situa la recerca de reconeixement com la primera motivació humana.
- El principi d’oposició creativa és el que movia el primer liberalisme. És el que ha permès acabar amb les monarquies absolutistes i amb els despotismes.
Aquests cinc principis han de ser temperats i equilibrats els uns pels altres, tot respectant primer l’imperatiu categòric de lluita contra l’hybris, contra els deliris de grandesa.
Quatre implicacions polítiques mínimes
Com
Una societat convivialista, post-neoliberal, només podrà néixer plenament si una majoria de persones veuen clarament què hi tenen a guanyar i com viurien millor. Són elles qui han de determinar què volen rebutjar de la societat actual, què volen conservar i sobre què cal innovar. Aquestes deliberacions es poden tenir a tot arreu: en els llocs de treball, en les associacions, en les empreses de l’economia social i solidària, en els partits polítics.
Recordem que durant la Restauració (1815-1830) i durant la Monarquia del Juliol (1830-1848) s’organitzaven grans banquets republicans o ciutadans. Van ser aquests banquets els que van provocar la caiguda de Carles X el 1830 i, després, la de Lluís-Felip el 1848, fent néixer així la Segona República. Per començar, per què, inspirats en aquests banquets republicans, no organitzar avui banquets convivialistes en els que podrien expressar-se efectivament les aspiracions i les propostes de tota la ciutadania preocupada pels afers públics i del futur de la humanitat? Cadascuna de les xarxes associatives, cíviques i polítiques que es reconeguin en un projecte com aquest en podria ser l’organitzadora. Simplement, cal que assumeixi redactar un resum i posar-lo en coneixement de tothom.
N.B. El convivialisme no és una doctrina que pretengui tenir resposta a tot ni proporcionar receptes polítiques que valdrien per tot. Però, permet fer preguntes en un marc teòric compartit i posar a prova la coherència i l’acceptació de les mesures polítiques que poden ser proposades per un o altre actor cívic o polític.
