Molts sectors, molta gent perjudicada per la crisi sanitària demana compensacions, demana diners i alhora demana no pagar, reduir o ajornar impostos.
En la lògica habitual, presentada com l’única possible, només hi ha quatre solucions:
- O incrementem i millorem la recaptació: amb impostos o taxes efectius als beneficiats de la crisi i a les grans fortunes.
- O reduïm i traspassem les partides pressupostàries que no són prioritàries.
- O incrementem el dèficit públic: en la propera fase del cicle post crisi ja es compensarà.
- O ens endeutem amb la banca o amb emissions de deute públic amb interessos.
Però aquestes quatre solucions habituals, tenen unes limitacions en la seva aplicació:
- Un increment selectiu d’impostos ha de ser aprovat en els Pressupostos Generals, i ha de superar la reticència de sectors més rics i dels partits que els representen. I no dona resposta urgent a les necessitats urgents (malgrat ara sí es podria incloure en la tramitació dels PGE 2021!).
- Un traspàs de la despesa i inversió de defensa militar cap a partides de seguretat humana (ingrés bàsic, sanitat preventiva, educació crítica, recerca pel bé comú, eficiència energies renovables…) topa amb la pressió dels sectors industrials i financers afectats per impedir el canvi.
- L’increment del dèficit públic, normalment amb topalls, ara està creixent sense tenir una resposta clara sobre com fer-hi front. En qualsevol cas, per tenir liquiditat, més enllà del possible augment de recaptació, cal recórrer a l’endeutament – endarrerir compromisos- o a interès.
- L’endeutament sempre te uns costos. Amb interès compost, amb els anys els costos tendeixen a disparar-se, malgrat que ara el tipus d’interès estigui molt baix. Però també te costos polítics: s’estableix una dependència amb qui t’has endeutat, sobretot si has de renegociar el deute.
Tenim, però, altres vies per aconseguir els diners que molta gent reclama:
- Creació monetària per part dels bancs centrals. Així ho ha fet la Reserva Federal d’Estats Units i així ho està fent tímidament el Banc Central Europeu. No sols ho poden fer en situacions extraordinàries com l’actual, sinó que és una de les seves funcions proveir de fons al sistema bancari i a les institucions públiques, regulant el tipus d’interès i cercant teòricament, un equilibri macroeconòmic per evitar inflació i deflació.
- Augmentar l’efecte multiplicador de la despesa i la inversió pública. Així ho fan les administracions públiques quan les seves ajudes, subvencions o contractacions es fan amb eines monetàries – l’Ajuntament de Barcelona amb el REC o l’ajuntament de Santa Coloma de Gramenet amb la Grama – que afavoreixen la recirculació dels diners injectats entre sectors vulnerables o entre sectors de proximitat i eviten les fugues cap a grans empreses, cap a transnacionals que incrementen grans patrimonis i que sovint no tributen en el territori de l’administració que ha injectat els recursos.
- Creació monetària pimes amb crèdit mutu. Des de sempre ha existit el crèdit mutu entre socis comercials. Jo et compro a compte del que després et vendré. Quan més amplia i garantida és la xarxa de socis comercials, més possibilitats que el crèdit mutu prosperi i sigui una alternativa a l’endeutament bancari. Avui hi ha nombroses experiències que permeten a les empreses comprar i vendre sense haver de recórrer al crèdit bancari amb interessos. Amb innovadors sistemes de micro-avals poden estendre’s xarxes de crèdit mutu amb garanties sòlides, sense haver d’arriscar el patrimoni.
- Creació monetària ciutadana per a un Ingrés Universal d’Emergència. En situacions excepcionals deflacionàries cal poder injectar liquiditat a l’economia amb immediatesa i sense burocràcia. Un ingrés universal que reben automàticament totes les persones permet que les que més ho necessiten pugui cobrir les seves necessitats bàsiques i que les que no ho necessiten puguin no utilitzar-lo, fer-ne donació o gastar-ho en béns que activaran també algun sector econòmic. Avui disposem d’eines monetàries digitals segures (cadena de bloc) que permeten crear i distribuir un ingrés universal a tothom empadronat en una data recent. I l’ús d’aquesta creació monetària amb aquestes eines, en la mesura que vulgui afavorir determinats sectors perjudicats per la crisi sanitària, pot limitar-se a certs productes, serveis, característiques de les empreses…
Les mesures proposades demanen un temps més o menys llarg d’implantació. I, per tant s’han de prioritzar i emprendre quan abans millor. Però qui no pot comprar menjar, qui no pot pagar el lloguer, qui no veu perspectiva de nous ingressos… ja no pot esperar. Les mesures proposades demanen acords parlamentaris i polítics, voluntat governamental, tramitació legislativa, reglamentària, operativa, burocràtica… però menjar i viure cada dia no pot esperar.
Una altra mesura, pot ser immediata i efectiva si alguns pocs centenars de persones l’adopten voluntàriament.
- Compensació voluntària extraordinària de les grans fortunes. Unes poques persones i famílies, per diferents motius més o menys polèmics que ara no cal analitzar, han acumulat uns grans patrimonis que acostumen a generar uns enormes dividends. Segons les llistes de Forbes i de El Mundo, 400 famílies han aconseguit 300.000 milions d’euros de patrimoni (només en valors de les accions empresarials). I a Catalunya, 100 famílies, han aconseguit 60.000 milions d’euros. És tant enorme aquesta concentració de riquesa que, aquí i arreu del món, algunes d’elles reclamen un sistema impositiu que les obligui a contribuir més a les arques públiques! Mentre no arriba, la proposta és molt senzilla: mentre s’avança en la resta de mesures proposades, les grans fortunes, especialment les més beneficiades per les crisis, compensen voluntàriament els sectors i les persones més perjudicades per la crisis amb la cessió dels seus dividends del 2020. Si ja és discutible que no hi hagi límits a l’acumulació de riquesa, és intolerable que aquesta continuï i augmenti gràcies a l’afebliment de les majories, per unes causes que no depenen de l’esforç o l’enginy empresarial, sinó de l’atzar en l’impacte de la crisi sanitària.
Per assegurar una distribució ràpida i efectiva de les aportacions de les grans fortunes a les persones i sectors més perjudicats, es poden fer a les entitats socials que atenen directament les demandes de la població més empobrida, sota la supervisió de federacions d’entitats socials i d’organitzacions empresarials. I amb una condició de transparència total: publicació diària dels ingressos i del destí dels mateixos.
Sabem d’on poden sortir els diners. Seguirem entretinguts en discussions estèrils sobre ortodòxies econòmiques mentre una part de la població s’enfonsa en la misèria?
No, no podem esperar!
Eurocat 2020. 23/11/2020
Vegis docs adjunts:
- Propostes
- Referències
