Cadascun d’aquests termes té nombrosos significats. Ara intentarem extreure la visió de Lluís Ma Xirinacs sobre ells i el seu conjunt, especialment a partir d’un text clau: “FILOSOFIA I PRÀCTICA DE LA NOVIOLÈNCIA. COM A ESTRATÈGIA PER A LA TRANSFORMACIÓ SOCIAL”. Hem mantingut al màxim cites textuals, que expliquen millor el seu pensament que qualsevol intent de nova redacció que vulgui resumir-lo.
Força, violència i noviolència
L’original aproximació que Lluís Ma fa d’aquests termes prové de la confluència dels seus coneixements sobre física, cibernètica, hinduisme, cristianisme i l’obra de Gandhi, d’una banda, i de la seva pròpia experiència, de l’altra.
Comença distingint que la violència i la força són dues coses diferents:
La força. “L’univers és força pura. Fins i tot allò que anomenem matèria, segons Einstein, és força enrotllada que es pot desenrotllar de manera que en surti energia atòmica”. “L’univers, doncs, és ple de força i això no és dolent”.
La violència. “És la força que impedeix la força de l’altre. Quan xoquen entre elles, una impedeix l’altra. La violència és una força que comença a fer mal a tot allò que té
al costat i acaba impedint el desplegament de la força dels homes”.
Segons aquestes premisses:
La noviolència. “És una traducció del mot sànscrit ahimsa. A-, en indoeuropeu vol dir no (és negació) i himsa vol dir ‘violència’”. “La mutació que fa Gandhi és convertir el negatiu en positiu. Ell li canvia el nom i en comptes de noviolència l’anomena satyagraha. Satya, en sànscrit, vol dir veritat, i graha força; satyagraha és la força de la veritat en positiu. Gandhi deia: “La veritat és una cosa que neix dins el cor, a cada moment, segons les circumstàncies, i pot canviar a cada nova circumstància. S’ha de buscar a cada instant amb els ulls ben oberts i l’esperit amatent”. És l’obediència a una voluntat, a un consell que et surt de dins el cor, però que s’ha format no sols amb contemplació, sinó també amb coneixement de la realitat exterior, amb estudi i devoció. Segons Gandhi: “Quan tu has contemplat i estudiat, llavors et surt una síntesi interior que et diu «això és la veritat», i aquesta veritat ve amb un paquet de llum, de força i de felicitat de torna”. I si tu la segueixes, tens la llum necessària per defensar- la, la força per realitzar-la i dur-la a la pràctica, i la felicitat per fruir-la”. Buscar la veritat, interiorment i exterior és la primera tasca a acomplir. I cal buscar la veritat amb el cor net.
L’original aproximació a la noviolència de Lluís Ma “és per ser reflexionada” i ”no és de Gandhi”: ”Els conflictes sorgeixen per un xoc de forces. En termes científics, Newton posa com una de les bases de la seva física el principi d’acció i de reacció: a una acció li correspon una reacció igual i contrària. La noviolència es regeix per un principi diferent, enunciat per primera vegada per Norbert Wiener, fundador de la cibernètica1; és el principi d’acció i de retroacció.
Des d’aquesta perspectiva de l’acció i la reacció, valgui l’exemple de dos punys amb la mateixa força un que l’altre; l’un vol anar cap amunt i l’altre cap avall en la mateixa línia. El resultat és que no es belluga res. Si un puny fos més fort que l’altre, el faria moure segons la seva voluntat, però la força resultant seria la diferència de la dels
dos punys. Si el puny més fort tingués força cinc i el més feble, força dos, la resultant seria de força tres. En aquest cas de l’acció i la reacció sempre es resta; el problema és que la resta pot resultar tan fatal que doni zero, l’anul·lació dels dos contendents.”
“La noviolència consisteix en la bona voluntat de no voler xocar, d’acceptar el contrari, de situar el propi interès en el context que l’envolta i en l’aguda intel·ligència per convertir les reaccions en retroaccions.
Si agafem el volant del cotxe, per exemple, una mà el fa girar cap a la dreta i l’altra cap a l’esquerra; el resultat és que l’eix té la suma de les forces de les dues mans. Quan dues forces van cadascuna a la seva i xoquen, fan violència; i quan l’impuls de dues forces es conjumina, aquestes fan noviolència”.
“La conclusió, diguem-ne teòrica, d’aquesta explicació seria que és molt més eficaç la noviolència que la violència.” “Quan una acció va en una direcció i l’altra, en comptes de xocar frontalment evoluciona de costat o salta per sobre, en comptes de col·lidir amb l’altra, accedeix a la reraguarda o incideix en la causa o font de l’atac. Aquest equilibri és cibernètic. Opino que l’única solució als conflictes còsmics, inclosos els humans, és aquesta.”
“S’ha descobert que, així com abans semblava que tot en l’univers era conflictiu, ara ve a resultar que la immensa majoria dels processos de l’univers són de caire cibernètic. I en això consisteix l’“enrotllament” de l’energia que pren la forma de matèria. En resum, l’estructura fonamental permanent de l’univers funciona en una pau activa noviolenta i els conflictes observats són quelcom de superficial en tot l’univers. Fàcilment ens passa desapercebuda la immensitat de les coses que van bé.“ “Gràcies al fet que ens funciona el cor, la circulació, la respiració, els nervis, gràcies al fet que ens funciona tot, nosaltres podem barallar-nos entre nosaltres”.
“Si aconseguim que la societat, en lloc de ser conflictiva, esdevingui integradora dels conflictes, els contradictoris esdevindran complementaris i, aleshores, s’establirà la pau; a la humanitat li començaran a sobrar energies per barallar-se a propòsit de noves qüestions”.
“Per convertir un conflicte en un sistema de forces complementàries cal, a més de bona voluntat, intel·ligència. En el cas d’intervenir en un conflicte, tant si t’afecta com si no, cal sintonitzar amb les dues bandes, no sols amb una, amb la teva. I sintonitzar amb les dues bandes, certament, requereix amor. Una persona egoista es queda a la seva banda i es tanca, xoca amb els altres cegament. En canvi, la persona altruista, la persona que és bona de cor i generosa, es posa en el lloc de l’altra, de vegades massa i tot. N’hi ha que volen ser i són generosos, però no l’encerten, perquè, per encertar, has de ser, a més, tu mateix i, per adonar-se d’això, cal ser intel·ligent. Gandhi va estudiar la carrera d’advocat i quan va tornar a l’Índia, en l’exercici de la seva professió, practicà l’actitud de posar-se en les dues bandes i, al mig d’un judici podia donar la raó al contrari, si veia que aquest la tenia. A Occident un advocat ha de ser dolent, ha de ser el més dolent possible per a l’altre i el més bo per al seu client. I això no és veritat, això és mentida.”
“La justícia no rau a sumar i dividir per dos, sinó a cercar la veritat de les coses i de les situacions. Es tracta d’integrar les coses bones de les dues bandes. I, què són les coses bones? Això és ben difícil de respondre. Cal bondat i intel·ligència per esbrinar-ho lúcidament i no deixar-se enganyar per les conveniències d’un o per les dels altres. O per la pròpia cultura.3 Per poder actuar així es necessita molta neteja mental de fons.”
Sobre les violències
“Allò que coneix més tothom és la força física, la violència física, el cop de puny o la militarada. De violències, però, n’hi ha moltes més.”
“No és fàcil arreglar una societat espatllada per la brutalitat. Qui és capaç de construir un país sense coacció? És tot un tema d’investigació i, si hi ha algú que pretén de poder fer funcionar la societat dins de l’ortodòxia pura de la noviolència, és un mentider o un il·lús.” “Una cosa és que vulguis aconseguir la noviolència plena i una altra cosa és que d’una activitat molt imperfecta, sota aquest aspecte, li diguis noviolència, o et pensis que és plena noviolència.”
“Hi ha dues classes de violència: una defensiva i una altra d’ofensiva. I, evidentment, la gent que no hi entén, o que està moguda per interessos parcials, diu que les condemna totes.”
“Certament, hi ha una línia molt borrosa entre la defensa i l’atac. Gandhi deia: “Jo em poso a favor dels violents defensius. Em guardaré prou de predicar-los la noviolència en el moment en què necessiten tota la força per aguantar i resistir l’embat agressor de l’altre. Si soc capaç d’organitzar un exèrcit noviolent i enfrontar-lo contra l’altre, violent i atacador, llavors podré intentar de suggerir-li: ves-te’n, perquè la nostra manera de fer és millor i fa perillar la teva. Però, si no soc capaç de contenir l’atacant i afebleixo la defensa violenta dels atacats, encara que només sigui desentenent-me de la seva violència defensora, estic col·laborant amb aquells, és a dir, amb l’escomesa dels violents. Per tant, si resto força al defensor, li caurà al damunt major força i agressivitat de l’atacant.”
“Entre les formes de violència hi ha la física, inclosa la militar (antiquíssima, però, encara, també, ben actual). Després, menys visibles, trobem la violència política i la jurídica. Ambdues van molt lligades, perquè el cos de lleis del sistema jurídic es gesta als Parlaments, i els Parlaments són les refineries i la quinta essència de la política. Però l’executiu és qui vigila a la pràctica el seu acompliment. És obligació seva imposar-lo coercitivament. Ni que la gent obeeixi de gust, cal fer complir la llei no pel gust que s’hi tingui sinó perquè és vinculant. En definitiva, podríem dir que tot allò que ve de l’àmbit oficial —que sovint ens volen fer passar per l’àmbit públic, i no és el mateix— és coacció.
Encara podríem parlar de violència cultural i religiosa. La cultura és bona i la religió, en el sentit profund de la paraula, també és bona. Ara bé, tant l’una com l’altra s’han fet servir per dominar. Per tant, una cultura o una religió imposades són violència.”
“Un savi amic meu —l’Agustí Chalaux de Subirà1,— parla de “la rara connivència, complicitat i conxorxa, entre l’oprimit i l’opressor”. Té raó. De vegades, sota d’un opressor hi ha un oprimit que es deixa oprimir. No tota la culpa és de l’opressor: també és del oprimit que abandona la seva responsabilitat a mans de l’altre per viure una vida més còmoda o més fàcil.”
“L’economia també pot ser font de violències i potser és una de les més determinants. Quan no hi ha una mínima autonomia econòmica és com quan no hi ha salut al cos: costa molt d’aguantar tota la resta. L’economia és molt important i, normalment, les injustícies econòmiques generen tota classe de violències, de guerres i fins i tot algunes que no ho semblen, com les guerres denominades “de religió”.”
“Les causes de la violència humana, malgrat que són explicades pels antropòlegs de diferents maneres, per a mi, la majoria són fonamentalment derivades d’un sol origen. Opressions, com per exemple, la de gènere, o la religiosa, etc., tenen un origen històric causat per l’escassetat econòmica del mesolític guerrer. Els humans, quan eren pocs al món, formaven grups petits i tenien molt territori: no xocaven entre ells. Aquest equilibri es mantingué; però, en acabar-se el paleolític, l’augment de població va produir les primeres guerres entre humans.” “Si volem seriosament la noviolència i la pau, hauríem de fer un canvi de vida en molts aspectes, i això qui millor ho porta actualment són els ecologistes. Hi ha molta gent jove, que d’una manera completament gratuïta, lluita contra les multinacionals que fan els seus grans —i poc ètics— negocis; si elles fan el negoci, són elles les que estan obligades a reparar les nefastes conseqüències que ens en deixen”.
La noviolència, més que un mètode de lluita
“La noviolència ni és el refugi dels covards ni la màscara de cap violència somorta. Gandhi diu que siguem valents en les coses que podem ser valents. Com més tens, més obligat estàs. Gandhi va elevar la noviolència a una altura enorme; tant que, per a ell, no és només un mètode de lluita, és més que una manera de ser: és el nostre ésser profund.”
“Cada mètode té les seves gràcies i les seves desgràcies. El mètode de la vaga de fam és no menjar; si comences a barrejar menjar i no menjar, malament rai. En canvi, la lluita armada és al revés: és una lluita de molta astúcia. Són dues maneres de fer; però, barrejades, no donen cap bon resultat. Ni l’una, ni l’altra.”
“Luther King, és l’apòstol dels drets dels negres als Estats Units i va demostrar una cosa digna d’atenció i en la qual crec profundament: que la noviolència és molt més forta que la violència —més forta vol dir més eficaç—; si actualment no s’imposa, és perquè no la coneixem, perquè no hi ha educació de la noviolència, perquè no hi ha cultura de la pau. Però si ens volem guiar per la noviolència, aquesta genera unes forces enormes, que poden arribar a ser altament perilloses per als que defensen l’actual estat de coses del món.”
“A mi em sembla que Gandhi va ser més llest, perquè Gandhi, quan notava que se li escalfava massa el moviment, el parava totalment i passava quatre anys passejant pels pobles, treballant amb la gent, persona a persona. És a dir, que tenia el fre ben posat perquè el gas de la noviolència pot embalar-se molt, ja que deixa anar molta energia. Tota aquesta història exigiria de fer una reflexió profunda sobre la noviolència, que no es fa i és de primera necessitat. Potser demostraria que l’important a la vida no és només tenir intencions i finalitats bones, sinó també saber com mantenir-les. Una independència, com es manté?”
“Amb tot això vull deixar dit que som només i tot just a les beceroles, als inicis de la noviolència. Tots aquests petits èxits d’accions noviolentes són només això: fites fràgils, inicials, precàries. No desqualifico l’acció. Cal, però, preveure també la sostenibilitat de l’acció, que és més difícil. És més difícil mirar lluny que mirar a prop, és més difícil mantenir una cosa que aconseguir-la. Doncs, tot això s’ha de tenir present, perquè de vegades imitem mimèticament certes coses i s’ha d’imitar amb intel·ligència. Més que no pas imitar, cal escoltar, pensar, processar internament i després, des de tu mateix, fer les coses.”
“No tots som germans. N’hauríem de ser, però no en som. A l’enemic no el pots considerar un germà, perquè prostitueixes la paraula. L’enemic no és un amic, és
una altra història. Com es pot estimar un enemic? Doncs, resumint tota la noviolència en l’art d’estimar l’enemic. Aquest és el precepte de Jesús: “Estimeu els vostres enemics” (Mt 5,43). Estimar l’amic ho sap fer tothom, diu Jesús; però, estimar l’enemic, no. I aquest és essencialment el resum de la doctrina de Gandhi. Estimar l’enemic vol dir: quan hi ha un conflicte posa el teu cor també a l’altra banda, no el posis només a la teva. Evidentment que quan tu estimes un enemic, si no hi ha manera de convèncer-lo, no hi ha societat ni comunitat. Tu pots tenir amor a l’enemic; ara bé, si ell no correspon, no hi ha comunitat possible. En aquest acte d’estimar l’enemic hi ha uns graus de profunditat insondables. Vull dir que, si tot allò que existeix algun motiu té per existir, segons diu Gandhi, hi ha un fons del qual surten les coses que existeixen i, per tant, hi ha algun fonament profund que fa sortir allò que ens pot semblar impossible: la correspondència mínima de l’enemic. Gandhi deia que s’ha de buscar aquest punt, a baix de tot, i que si no es troba, cal baixar més i més fins trobar-lo.”
“La noviolència exigeix com a primera cosa que existeixi un subjecte humà. Això és molt important. És a dir, no es tracta de fer sinó d’ésser. Del subjecte sortirà l’acció i la manera de fer. Però, si no hi ha subjecte humà, no hi ha res a fer. Per tant, un senyor que usi la noviolència només com a tàctica, com a eina, no practica la noviolència. Se li podrà dir pacifista o resistent, però el missatge de la noviolència canvia la persona com a ésser, no com a fer. Per això cal que redueixi la seva acció a una pura conseqüència. Cal, doncs, tractar primer de l’ésser noviolent. “Jo també em planto”1, “em planto” volia dir “jo soc jo”. Si jo no soc jo, com podré alliberar els Països Catalans? I que tu siguis tu no vol dir ni bo ni dolent, ni res. Ésser, senzillament, viure en tu, des de tu, sobre tu, lliure en tu mateix i responsable ple d’allò que fas. Totes les llibertats, totes les autodeterminacions, tots els autogoverns, tots els alliberaments, totes les emancipacions, totes les independències, totes es funden en el subjecte individual o col·lectiu i, si aquest no té jo, la resta cau. És com construir la casa sobre la sorra, no sobre la roca.”
“Gandhi s’inventà uns aixrams originals, que eren pobles amb llars. Tothom que hi anava i tenia ganes de lluitar amb Gandhi, primer de tot els feia passar per una mena de “mili” o “noviciat”, i la “mili” era com un campament de proves. Consistia a estar-se com a “neòfits”, dos, tres, quatre anys al poble. Una de les originalitats d’aquesta mena de campaments era que hi podia anar tota la família. Eren pobles autosuficients.”
