La via cívica, pacífica i democràtica – manifestacions i votacions – ha permès construir un moviment transversal inèdit, i passar en pocs anys del 14% al voltant del 50% de suport a la independència. El pacifisme sí ha servit. L’1-O de 2017 aquesta via fou superada per un acte de desobediència civil que suposà l’inici d’una nova via, la de la lluita noviolenta que, sense negar la via anterior, vol forçar el diàleg polític gràcies a la confrontació noviolenta.
La confrontació noviolenta, en primer lloc renuncia a la violència com a forma de lluita política, no sols per ètica, – cal coherència entre mitjans i fins -, no sols per evitar la repressió legal indesitjada que comporta, sinó també per eficàcia – la violència situa la lluita en el camp on l’estat te les de guanyar.
Però la confrontació noviolenta, en segon lloc, és bàsicament l’art de crear dilemes a l’adversari – com fou l’1-O -, en què faci el que faci – tant si deixa fer com si reprimeix, – sempre surt afeblit; un art de portar la iniciativa, de sorprendre, de convertir la repressió en un bumerang, de centrar les accions en una estratègia compartida que mereixi assumir els riscos que puguin comportar.
L’arsenal de la lluita noviolenta no sols és la protesta, també ho és la no-cooperació (deixar de col·laborar “legalment” en tots els pilars de poder de l’adversari), la creació de sobiranies, de poders alternatius (enfortir el propi teixit social, econòmic, polític…) i, en darrer terme, d’exercir la desobediència civil per deslegitimar les lleis injustes, tot assumint-ne les conseqüències i posar en evidència la seva crueltat.
La lluita noviolenta té unes actituds, uns principis, unes tàctiques diferents tant de les de la lluita electoral com les de la lluita violenta. Cal conèixer-les, entrenar-les i, sobretot, practicar-les.
Tota acció ha de tenir un objectiu assolible, coherent amb l’estratègia general que enforteixi el moviment i que l’acosti a l’objectiu final. L’activisme no porta enlloc. No podem continuar fent accions simbòliques assenyades ni substituir aquestes per accions arrauxades, unes i altres sense objectius i sense estratègia compartida.
La millor pràctica és una bona teoria; la millor acció és una bona estratègia. Aquesta és l’única prioritat. Més enllà que el Tsunami ens sorprengui amb accions noviolentes contundents, tenim com a país, com a organitzacions, com a ciutadania… el deure pendent d’acordar democràticament uns objectius compartits i una estratègia per assolir-los.
Dediquem les acampades, les trobades del dia de reflexió, les reunions habituals de les organitzacions a fer aquesta reconversió de la via pacífica a la lluita noviolenta: objectius compartits, estratègia adequada, formació i entrenament per accions amb objectius assolibles i coherents.
Condicionem els partits que votem, aportem propostes a les nostres organitzacions, gestionem les nostres emocions – frustració, ràbia, por…- per assumir els nous riscos que inevitablement hem de córrer.
Si la colossal energia, manifestada amb diverses formes noviolentes per gent de totes les edats, la concentrem en un nou repte compartit que toqui el “moll de l’os”, podrem donar un nou gran pas en l’inacabable camí de la llibertat.
Martí Olivella. Marxa de Figueres a Puig de les Basses, 1 de novembre de 2019.
www.lluitanoviolenta.cat // Vídeo de la intervenció: https://youtu.be/UP0fDgSx1fs
