Vídeo viral (190.000 visualitzacions) que intenta desmuntar alguns dels missatges que es repeteixen.
[Comentaris a les tesis del vídeo]
- Les protestes són violentes:
“No podem dir que és violència treure l’ull d’una persona o cremar un contenidor. Si treure l’ull amb l’ús il·legal d’una bala de goma no es denuncia com el fet més greu del dia s’amaga un ús inapropiat de violència per referir-nos a les dues coses”.
“Violència és: fer fora algú de casa seva, disparar algú que vol creuar el mar, presó de 9 anys pels Jordis per organitzar una manifestació pacífica… “
[Si la violència és una agressió a la integritat de les persones, cal distingir entre violència directa, cruenta – la punta de l’iceberg -, de la violència estructural (política, judicial, econòmica…), de la violència cultural (mediàtica, simbòlica..).
Hi ha accions incruentes, contra les coses – sabotatges, bens públic o privats –. Però si no ens volem enganyar, afecten indirectament la integritat de les persones – mitjans de treball, de transport, bens públics…- , acostumen a ser percebudes com a violència “simbòlica” pels adversaris – els dones munició constatable per dir que ets un violent, i pels propis -es redueix el suport social a la causa i a les accions massives -. Però a més, acostumen a derivar en agressions a persones, siguin manifestants siguin policies, en una típica escalada d’acció reacció que ningú vol o pot recordar qui ha començat.
Davant la injustícia manifesta la denúncia, la protesta són una exigència. Per a la lluita noviolenta aquest és un pas imprescindible, però no l’únic. I tota acció de protesta ha de tenir clar quin és l’objectiu a assolir i quina forma de contundència ha d’agafar. La lluita noviolenta vol fer emergir els conflictes latents o amagats i pot fer servir acciones dures, combatives, incòmodes… però sense agredir persones i valorant molt bé la necessitat, segons el context, de l’acció incruenta contra coses – pels efectes colaterals que acostumen a produir.]
“No comprem relat que l’independentisme català és violent. La violència a Catalunya: agressions impunes de l’extrema dreta.”
[L’independentisme català no ha estat violent, però alguns fets d’aquest dies i certes interpretacions, obren la porta a que una part d’ell ho arribi a ser.]
- Les escenes de contenidors cremant i enfrontaments amb la policia són ‘la imatge que volen’.
“Escenes semblants en altres conflictes no ens fan pensar que cal ma dura, sinó en quin problema, injustícia, els fa arriscar per sortint al carrer. Mostrar-se enfadat davant una injustícia és la forma més fàcil per denunciar a la resta del món que aquí hi ha un problema urgent a resoldre.
Tenim dret com a catalans a estar enfadats. Per pressió del discurs mediàtic espanyol ens sentim acomplexats de mostrar les nostres idees amb actes confrontatius. El procés parteix de la base equivocada que menys conflicte al carrer més acceptació social: al contrari: és més eficient la resposta enfada que la resposta alegre.”
[Cert que les manifestacions al carrer són un dels indicadors que hi ha un conflicte. Cert que la seva repressió provoca una confrontació, entre manifestants i policies, més o menys incruentes o violentes. L’única forma per mostrar que estem enfadats no és aquest tipus de confrontació de carrer. La via cívica, pacifica i democràtica, la revolució dels somriures, ha estat molt eficient per fer emergir el conflicte català fins a l’1 d’octubre. D’un 14% a un 50% en 7 anys!. Ho hauríem aconseguit mostrant que estàvem enfadats amb unes quantes nits com les viscudes?
- El món ‘ens mira’: si ens portem bé, els altres ens recolzaran.
“Cal recordar al món que la injustícia és urgent: l’única manera és confrontar la injustícia. Si el món veu que davant la injustícia volem negociar, posar l’altra galta, el mon no reaccionarà. Potser que en miri més i ho reclamem de forma més urgent, dura, intensa… Acceptem que podem reivindicar els nostres drets com altres societats ho fan pels seus.”
[La força disruptiva de posar l’altra galta… de tallar l’acció-reacció típica…]
- La confrontació, l’agressivitat de les protestes no és útil.
“Finestra d’Overton: començar per un extrem perquè la societat pugui acceptar posicions més moderades i entengui la urgència del col·lectiu amb accions extremes. Resposta dura a la duresa que patim l’opinió pública pot entendre de forma més clara el que es reivindica
Tots els moviment que reivindiquen drets han tingut una etapa dura. Passes la pilota a la teulada del govern de torn: ha de donar una resposta a la societat, genera un debat públic incòmode que a la llarga porta un debat sobre el fons de la qüestió. Si la protesta nomes es simbòlica, que no afecta ningú, que no afecta la normalitat del dia a dia, la gent acaba no fent-te cas.
Independentisme és plural, amb molts formes de protesta: virtut aglutinar-les i que no ens jutgem, per genera una situació prou intensa que sigui impossible no escoltar-nos. “
- La violència desencadenarà un altre 155
“No és veritat, l’aplicaran amb o sense violència, igual que els han posat a la presó sense violència ni tumulto. Ells sempre diran que som violents i que estem bojos. “
- Conclusió:
“Intentem no criminalitzar ni prejutjar formes de protesta a les quals no estem acostumats. ‘Intentem entendre d’on venen i quina n’és la utilitat. I entenguem que vivim influenciats per un discurs mediàtic i polític. Com més aviat la gent tingui clar que hi ha certs discursos i paraules que es fan servir ‘per destruir un moviment, abans perdran efecte i abans podrem pensar de manera més lliure i crítica sobre què fem, com volem avançar i quins són els nostres objectius.’”
- Som gent de pau.
“Defensem la pau i no un simulacre. No volem ser detinguts a les 6 del matí,, que no ens condemnin a la presó, que no ens treguin ulls, que ens deixin votar,.. Reivindicar això de forma dura, ens fa ser més pacífics i no menys.
La pau no és un simulacre de que tot va bé, sinó lluitar perquè vagi bé.”
