Denunciem la violència estructural que l’Estat exerceix amb sentències injustes i lleis discriminatòries, amb estructures judicials opaques, amb polítiques arbitràries. Denunciem la violència cultural que criminalitza la dissidència equiparant-la a les ideologies i règims més nefastos per a la humanitat. Denunciem les accions violentes de les policies, violència exercida de mutu propi a través d’uniformats i d’infiltrats.
- Cada acte violent – que provoca danys a les persones i a les coses, de paraula, fets u omissió – resta raó, suport i força a la lluita popular massiva noviolenta.
- Cada acte de reacció violenta a la violència judicial, política, econòmica o policial és instrumentalitzat pels qui volen criminalitzar el moviment i l’allunya dels objectius de la lluita.
- Cada emoció de violència – odi contra algú en lloc de legítima ràbia- que ens domina ens fa semblants als violents institucionals o descontrolats que critiquem.
- Cada desviació de la noviolència activa enterboleix la defensa dels drets que volem defensar (de la llibertat dels presos, de les legítimes reivindicacions de Catalunya)
- Els aldarulls en nom del poble, de la revolta, del més noble ideal treu l’enorme rellevància de les mobilitzacions populars, transversals de la majoria.
- Des de l’experiència de moltes lluites noviolentes i en el nostre context, cal evitar tot el que perjudica i posa en segon pla l’èxit de les mobilitzacions majoritàries:
- Anar amb la cara tapada emmascara els infiltrats. La lluita noviolenta no s’amaga de res, dona la cara i assumeix les conseqüències dels actes que fa amb la consciència tranquil·la. O, no els fa si no les pot assumir. (Cal acabar amb la Llei Mordassa!)
- Llençar objectes no pot ser una eina eficaç. La nostra arma, l’arma dels valents, com l’1 d’octubre, som nosaltres: el nostre cos, la nostra ment i el nostre cor.
- Saber qui és l’adversari. Les policies no són el nostre objectiu, sinó les institucions que les utilitzen per mantenir els seus privilegis i injustícies; la confrontació de carrer pot ser molt vistosa, molt mítica, però desvia l’atenció dels objectius finals o de l’acció. Cal aplicar l’aguda intel·ligència per evitar el xoc de forces, on guanya la més violenta. (Xirinacs)
- Cremar i malmetre mobiliari públic o propietats particulars no genera l’empatia necessària. Amb aquests actes, en nom de l’autodefensa o per expressar la ràbia, provoquem danys i un clima que redueix el suport de la gent i criminalitza el moviment.
- Quan es produeixen aquests fets, o quan preveiem que poden passar, aïllar-los: deixar-los sols, que no puguin justificar que ho fan amb el suport de la gent.
- Si tenim capacitat i som un grup, asseure’ns a terra amb les mans alçades. Parar l’altra galta, desarma moralment l’adversari i posar al descobert al seva violència.
- Insistir en què els convocants d’actes populars tinguin els seus serveis d’ordre i d’interposició no sols abans i durant, sinó que s´hi mantinguin després. Sempre que es pugui, acabar amb actes festius, música, concerts… sense facilitar l’accés a l’alcohol.
- En definitiva, en una manifestació no fer res que pugui fer un infiltrat, perquè és obvi que si ho fa és perquè ens perjudica a nosaltres, no a ells. Tothom que actuï amb violència se’l considerarà infiltrat o provocador i se’l tractarà d’acord amb el rebuig que la immensa majoria fem a la violència.
“Els violents són els enemics del poble”. Jordi Cuixart en la concentració del 20-S de 2017