1. L’estratègia de desunió s’ha imposat durant aquests darrers mesos.
2. Ara, veient els resultats de la desunió, que desconcerten i desmobilitzen molta gent, hem de veure com reaccionar davant de la situació excepcional que vivim i davant fets tant greus com seran les sentències.
3. Si arribem a la conclusió que aquesta divisió s’ha d’acabar i que així no podem continuar, ens hem de plantejar quines són, en conseqüència, les mesures que ens comprometem a prendre.
4. La pàtria no pot ser més important que les persones que hi viuen. Volem fundar una república independent basada no pas en la unitat de la pàtria i l’interès nacional sinó en els interessos de les persones que hi han de viure.
5. No tenim sobirania per poder fer el país que volem. Volem una república independent perquè no podem viure com a súbdits. Necessitem gestionar els diners necessaris per posar en marxa un conjunt de propostes amb ampli consens a Catalunya.
6. Qui vulgui lluitar per la independència no podrà reeixir de cap manera anant en contra de la unitat. Sobretot ara que entrarem en una nova fase que ja no estarà condicionada pel judici i la sentència. És a dir, una fase en què tenim l’oportunitat de recuperar la iniciativa.
7. És més capaç un moviment que sap afrontar els desafiaments des de la complicitat, el respecte i l’aliança. Cal, en tot cas, un marc comú i una actitud de veritables aliats, i no pas de competidors; és a dir, cal una direcció política coordinada i apoderada que pugui imposar-se a les inevitables tensions partidistes que sorgeixen.
8. Una direcció aliada. Vol dir tenir l’objectiu comú, una estratègia per arribar-hi unes eines per assolir-lo; assumir i respectar rols diferents per a cada ocasió, tenir en marxa els preparatius del que cal per assolir l’objectiu, tenir línies vermelles i co-herència; i vol dir tenir una única finestreta, un únic discurs, una única actitud davant dels nostres repressors.
9. Tot el que es fa fora de la lògica de la unitat ens va a la contra. Caldria, doncs, un espai de coordinació de les estratègies de partit perquè coincidissin i enriquissin l’estratègia de país. Una direcció on els aliats ens posem d’acord en la manera com hem de respondre, des de la lògica de la unitat, a cadascun dels desafiaments i fites que ens trobem. O en la forma com volem plantejar els nostres propis desafiaments i fites. Un espai on els partits s’adhereixin a uns valors i una estratègia de país, on sigui possible conciliar els legítims interessos de partit, des del respecte i la complicitat, amb els interessos del país.
10. Avui sabem que sempre hi haurà una paret que ens espera; tant se val si som el 47,5% o el 65,5%: l’Estat no negociarà mai el dret a l’autodeterminació de Catalunya. El principi que fem servir no és el de les majories a Catalunya, sinó el de les majories a Espanya. Si admetessin que és una qüestió de majories internes de Catalunya estarien admetent el que mai no estaran disposats a reconèixer: que som un subjecte polític, tinguem o no la força suficient per exercir aquesta condició.
11. L’únic camí que ens pot garantir l’objectiu passa, lamentablement, per una inevitable confrontació amb l’Estat. No és ni la preferència de la majoria dels catalans ni l’opció més lògica. El diàleg, la negociació, el referèndum acordat avui sabem que són fantasies. És una il·lusió. Fins a l’octubre del 2017 podíem pensar que era poc probable, però tanmateix no era descartable. Teníem el deure polític i moral d’apostar-hi, de fer tot el possible perquè fos una realitat.
12. Ningú no sap com es pot assolir la independència sense una confrontació amb l’Estat. Abandonem tota esperança: no existeixen altres camins per assolir l’objectiu. I fins i tot així no és segur que s’assoleixi. Avui sabem molt millor com gestionar una confrontació amb un estat poderós que no renunciarà a la violència per aturar-nos. El terme confrontació no és agradable, però no el podem defugir. És una confrontació de llarg recorregut, que té fases de baixa intensitat i d’altres en què serà més alta. És una confrontació que només podem guanyar si la conjuguem amb el llenguatge i les eines del segle XXI i no pas del segle XX.
13. Al segle XXI, els conflictes plantejats i liderats per una societat només poden ser guanyadors si se sap com protegir-se de la inclinació a la violència que encara caracteritza la resposta de l’estat espanyol davant la dissidència política. Sabem de l’enorme importància que té fer les coses des d’un sòlid, irrenunciable compromís amb la noviolència. Aquest és l’únic camí per gestionar amb possibilitats d’èxit una confrontació amb l’Estat; no existeixen dreceres que passin per la violència. No ho defenso només com a actitud ètica d’una nació que predica la pau i l’entesa; ho dic també com a aposta tàctica i metodològica que asseguri una revolució decent, justa i irreversible. La violència és el precipici al qual cauria irremeiablement Catalunya, i és on alguns voldrien que ens estimbéssim. Preferia ser perdedor en la pau que guanyador en la guerra.
14. Al costat d’una forta convicció noviolenta, ens calen dues coses com a mínim per sortir airosos d’una confrontació moderna amb un estat antiquat.
La primera, resistir sempre, sempre, les provocacions. Per greus i ofensives que siguin. Com més avancem, més fortes seran les provocacions per fer-nos sucumbir a la violència, en qualsevol de les seves formes i orígens. El nivell de la provocació augmenta al mateix ritme que baixa el grau de dependència, i hem d’estar preparats per resistir-hi. El concepte de valentia anava massa associat a una noció masclista i violenta d’entendre’l, llegat dels temps dels imperis i els exèrcits que decidien governs i règims. No tenim cap dret a llegar als nostres fills i nets un projecte tacat per la violència, perquè el projecte se n’aniria en orris, però les conseqüències de la violència romandrien.
La segona cosa que ens cal és manejar bé tots els registres en què es pot expressar el compromís amb la no-violència en un context de confrontació amb un estat molt poderós. L’acció directa no-violenta, la resistència activa no-violenta, les accions de boicotatge pacífic, les objeccions fiscals i de consciència, tot un mostrari d’opcions i oportunitats que s’han de saber utilitzar bé, posar al servei de l’estratègia general i explicar-ne el sentit en tot moment.
15. Dues preguntes clau:
La primera és si estem disposat a arribar novament fins a la paret que Espanya té preparada per a nosaltres. ¿estem disposats a suportar l’onada repressiva que, sens dubte, desfermarà l’Estat?
La segonaés: ¿tenim prou força i estem preparats per superar aquesta paret? Si la resposta és que encara no, ¿sabem aleshores com ho podem fer, amb quines eines i estratègies, interiors i exteriors, i tot el que comporta? ¿Quant de temps necessitem per estar preparats i tenir la força suficient?
16. La nova etapa en què ha d’entrar l’independentisme s’ha de centrar a respondre’s totes aquestes preguntes. I trobar la metodologia perquè siguin preguntes i respostes compartides per tot l’espectre polític i social, des del compromís insubornable amb la llibertat i la democràcia. Per això reivindico la unitat política. Per això cal que en parlem.
17. Cal adreçar missatges explícits als ciutadans que fa més de vint-i-un mesos que esperen que siguem capaços de proposar-los itineraris que es puguin fer seus. Una de les claus de l’èxit del referèndum va ser precisament aquesta, que la gent que hi va participar no eren mers convidats, sinó que n’eren els protagonistes i se’l van fer seu. Se’n van apoderar, que era del que es tractava i que és quan la democràcia triomfa de veritat. Plantegem-los nous reptes que responguin a la mateixa idea de participació i responsabilitat, de capacitat de decidir. Fem-ho reforçats en la convicció que tot allò que hem après, inclosa la duresa de la repressió, ho sabrem posar al servei de l’esperança.
18. Diguem-los que serà llarg, que serà dolorós i que no serà agradable, però que si ens preparem bé i ens mentalitzem, la possibilitat d’aconseguir-hi i de sobrepassar la paret és ben real i factible. Expliquem-los com podem ser més, i més forts; com podem resistir i passar a l’acció; quines actituds podem encadenar per aconseguir efectes reals. Establim itineraris, per més llargs que siguin, en què anem disminuint el grau de dependència de l’Estat i anem guanyant cotes de sobirania efectiva.
19. Expliquem el sentit profund del Consell per la República com a espai que preservarà sempre la legitimitat de l’1 d’Octubre i que presta un servei indispensable en aquesta estratègia; expliquem com d’important és que sigui un consell el més plural possible i el més multitudinari possible perquè pugui facilitar als partits i a les entitats un espai de complicitat –i de llibertat d’acció- que ens permeti disposar d’aquella direcció aliada esmentada.
20. Sapiguem fer-ho des de la unitat. Siguem generosos amb els nostres conciutadans i demostrem-los que estem disposats a sacrificar sobiranies de partits a canvi de recuperar fortaleses que se’ns han anat escapant d’entre les mans. Si ho fem, serem més creïbles i sobretot serem molt més eficaços. Donem tot el sentit a les mobilitzacions i a la resposta a la sentència, emmarquem-ho en una estratègia que per ser guanyadora només pot ser coral, compartida i participada per tothom, sense exclusions. I, si volem continuar recorrent-lo, l’acabarem junts, que és com el vam començar.
