Els països bàltics, – Lituània, Letònia i Estònia -, van declarar la seva independència el 1990 i van haver d’afrontar el gener de 1991 un intent d’agressió per part de les autoritats soviétiques per recuperar-ne el control. Durant aquesta crisis, els tres governs depenegueren en gran mesura dels mètodes de resistència noviolenta que havien après dels escrits de Gene Sharp. El ministre de Defensa de Lituània, Andreus Butkevicius el 1991 deia: “Mai tindrem un exèrcit prou fort com per defensar-nos d’un agressor estranger. El nostre objectiu només pot ser el de derrotar-lo moralment, econòmicament i políticament, no físicament”. I citant el llibre de Gene Sharp, proclamà: “Prefereixo tenir aquest llibre a una bomba atòmica”.[1]
Gene Sharp a CIVILIAN-BASED DEFENSE – A post-military weapons system recull i fa balanç dels conflictes més significatius que han estat afrontats espontàniament amb mitjans noviolents fins el 1990. Per tant, malauradament, no recull gran part de les revolucions de colors ni les primaveres àrabs, de les quals amb els seus llibres n’ha estat inspirador. Però no es queda en l’anàlisi. També exposa les claus que permetrien fonamentar una resposta civil noviolenta al dos tipus de conflictes que continuen sent molt habituals en el món: els cops d’estat i les invasions.
Han passat quasi dues dècades i molts fets han continuat corroborant en multituds de conflictes les propostes que Gen Sharp feia. Però les nostres ments, acostumades a les inèrcies del passat, no ens deixen veure els canvis que s’estan produint i que obren grans oportunitats per fer front a aquestes dues amenaces que pateixen molts pobles del món amb una resposta possible, i que és a les mans de qualsevol poble, sobretot si la prepara.
El 1995, la versió francesa amb el títol LA GUERRE CIVILISÉE – La défense par actions civiles incorporava ja alguns dels conflictes posteriors que havien estat afrontats amb la força de la gent.
En aquest edició de 2017 hem optat per un títol, LA DEFENSA CIVIL NOVIOLENTA – Per afrontar invasions i cops d’estat, que creiem reflecteix l’esperit original i, a més, encaixa amb la cultura explícitament noviolenta de l’actual context de Catalunya en què ha augmentat el prestigi de la noviolència i l’ús social d’aquest terme.
En ple conflicte català, aquestes pàgines semblen escrites per aportar respostes a alguns dels grans reptes que tenim: Com enfortir el moviment pacífic i democràtic perquè tingui capacitat d’atènyer els seus objectius? Què pot aportar la Defensa Civil Noviolenta en una nou context? Com defensar el país d’intents d’usurpació i de bloqueig? I en cas que la força noviolenta de la gent aconsegueixi els seus objectius, com mantenir-la organitzada perquè la futura defensa no caigui en els tradicionals sistemes de defensa militar?
Les idees força d’aquest llibre són al nostre abast. Conèixer-les i aplicar-les poden ser claus per un o altre desenllaç.
D’entre les nombroses publicacions que l’ICIP està fent pel públic català sobre camins per enfortir la pau, n’hi ha quatre més que posen les bases per plantejar el present i el futur de la defensa per mitjans civils contra les amenaces que habitualment s’han confiat a la defensa militar:
- Construir un estat segur i en pau. Seminari Estat de Pau
- De la dictadura a la democràcia. Un marc conceptual per a l’alliberament. Gene Sharp
- El antigolpe. Manual para una respuesta noviolenta a un golpe de estado. Gonzalo Arias
- Un Servei Civil Noviolent: Viabilitat i Característiques Rubén Campos Palarea
Un estudi articulat entre les propostes de tots ells pot posar els fonaments d’un sistema de defensa civil noviolent per fer front, sense haver de recòrrer a la violència dels exèrcits, als greus problemes de les dictadures, dels genocidis i les guerres.
El debat sobre la necessària seguretat en una Catalunya independent fins ara ha estat plantejat per dos grups diferents: els que creuen que s’ha de sustentar en unes forces de defensa militar i els que consideren que aquestes no són necessàries perquè existeixen alternatives de seguretat i de defensa possibles, eficaces, eficients i més convenients. Amb una coincidència: actualment, a Catalunya, el risc d’una invasió militar, cadria afegir que no sigui peninsular, és irrellevant. I si no ho fos? Sembla clar que amb la defensa militar no hi ha, ni hi hauria cap possibilitat de defensa efectiva. Amb el segon, cal intentar-ho, i encara hi som a temps.
Ara bé, el món dóna moltes voltes i el que un dia és inversemblant l’endemà pot ser una amenaça. D’aqui la importància de bastir un sistema de seguretat i defensa adequat els riscos i amenaces reals, però també els riscos possibles, per bé que avui siguin poc previsibles. Un exemple. Els fets ocorreguts el darrer trimestre de 2017 a Catalunya no eren previsibles i, per tant, no s’havia preparat cap resposta per afrontar el que algú pot considerar una usurpació del poder civil i potser també una mena d’ocupació.
El món canvia i els problemes, els perills i les amenaces també, per això calen visions, estratègies i plantejaments diferents per resoldre’ls, cosa que no fan els sistemes de seguretat basats en la força militar, com ho evidencia la incapacitat dels exèrcits més poderosos del món (EEUU, UK, França…) per evitar atemptats terroristes o cibernètics, o per fer front al tràfic d’armes, amb múltiples conflictes interestatals i guerres de “baixa intensitat” que generen massius i tràgics desplaçaments de persones.
En aquest context, si algun dia emergeix una república catalana tindrà la responsabilitat de garantir la seguretat en tots els aspectes, defensant-se de perills reals del S.XXI, tot emprant mitjans ajustats a la seva gravetat i adients a la tipologia i característiques d’aquests. No haurà de bastir un sistema de defensa de perills hipotètics, que es justifiquen -i pretenen resoldre- aplicant plantejaments i mitjans obsolets basats en conceptes que ja formen part del passat; mitjans que han demostrat sobradament que no han resolt els problemes de fons ni d’origen i, que, sovint, acaben causant nombrosos i greus danys materials, humans i socials molt superiors als que pretenien resoldre.
Pel que fa a la seguretat pròpia d’un país petit, – que inclou la vigilància habitual de l’espai aeri, marítim i terrestre – no sembla que justifiqui la creació d’una institució militar. Aquestes funcions poden ser cobertes pel Cos de Mossos d’Esquadra, ampliant les seves funcions, adequant la seva estructura i dotant-lo de l’equipament necessari – de doble ús (civil – emergències) i de control (policial – fronterer) – pels nous serveis, sense que signifiqui militaritzar-los.
Respecte a la seguretat comuna, per participar en els organismes de seguretat i defensa de la UE, OSCE (Organització de Seguretat i Cooperació Europea) i la PCSD (Política Comuna de Seguretat i Defensa) no cal la incorporació -forçosament reduïda- d’armament i contingents militars catalans, ja que, actualment, els de tots els països de la UE sumen més d’un milió de soldats, quan és obvi que un sistema de defensa convencionalment militar, necessitaria moltíssims menys efectius. Ara bé, potser cal anunciar que el dia que hi hagi un únic sistema defensiu europeu, podríem aportar-hi les capacitats necessàries a la defensa comuna proporcionals al nostre pes i amb les funcions que millor poguem realitzar. En aquest sentit recollim algunes de les aportacions que fa Gene Sharp al final del llibre.
En els darrers anys, la PCSD ha efectuat 23 missions fora de les fronteres de la UE, 17 de les quals han estat de naturalesa civil. Moltes de les intervencions militars efectuades podien ser perfectament realitzades per forces de policia de seguretat amb un alt nivell de preparació i formació especialitzada que les fa més eficaces per estabilitzar situacions pre i post conflicte i per protegir a la població civil. Fet habitual en moltes operacions de pau de la UE i les NNUU.
És en aquest espai i formes d’intervenció, on Catalunya podria participar i destacar, amb organitzacions o equips de personal civil experts en prevenció de conflictes -abans que desemboquin en crisi armada- mediació, establiment i manteniment de la pau, rehabilitació social i humana post-conflicte, i suport a la democratització i instauració dels drets humans. Tots ells requerits amb insistència, donada la poca disponibilitat, en Missions de Pau.
Voler resoldre els conflictes, violentament, amb la força de les armes, els allarga en el temps i anorrea vides i recursos. Haver de refer tot el que s’ha destruït físicament, social, moral i humà, comporta enormes sacrificis i el pas de generacions. ¿No és hora de canviar? ¿tenim l’oportunitat d’intentar-ho?
Martí Olivella
19 desembre de 2017
[1] Citat a La guerre par actions civiles.Jean Marichez, Xavier Olagne, 1998.
