Lleida 28 de juny de 2017. 19h.
Seminari Estat de Pau. Martí Olivella.
Benvingudes i benvinguts. Gràcies per ser avui aquí,
Donar les gràcies a tots els companys i companyes que durant aquests 4 anys han aportat crítiques i propostes que han permès escriure aquestes pàgines.
Quina força té un llibre en un món ple d’armes i de guerres?
Què pot fer un petit país per evitar que la cursa d’armaments torni a ser la més alta després de la guerra freda?
El ministre de Defensa de Lituània, Andreus Butkevicius el 1991 va dir: “Mai tindrem un exèrcit prou fort com per defensar-nos d’un agressor estranger. El nostre objectiu només pot ser derrotar-lo moralment, econòmicament i políticament, no físicament”. I, fent referència al llibre de Gene Sharp sobre Defensa per mitjans civils: “Prefereixo tenir aquest llibre que una bomba atòmica”.
La Gran Concentració de l’11 de setembre de 2012, va ser el detonant per endegar Pau i Treva, un espai de reflexió “amb l’objectiu de fer propostes concretes i viables que permetin endegar una política catalana de pau i seguretat humana”.
El 30 de gener de 2013 llançàvem, amb un centenar de personalitats, el manifest, “Catalunya per la seguretat humana i la pau”, que va obtenir més de 4.000 adhesions en poques setmanes.
El grup inicial s’amplià amb altres veterans del moviment per la pau i s’anomenà Seminari Estat de Pau. L’1 de novembre de 2013 feiem públic el document “Catalunya, nació de pau” que aplegava dues mil adhesions més. I els dos darrers anys hem continuat elaborant propostes, totes elles publicades al web estatdepau.cat.
* * * *
Pensàvem que acabat el sagnant segle XX i la guerra freda podríem viure el nou segle en pau. Però el malson no acaba i empitjora amb la creació de nous enemics. Continuem malvivint en un món on unes minories continuen imposant la misèria i la guerra com a mitjans per mantenir i enfortir els seus privilegis.
Aquestes minories ens fan creure que vivim sota la força del dret, de la raó, del diàleg, de la ciutadania, de la democràcia… però quan els pobles vindiquen aquests drets i posen en perill els privilegis de les minories, aquestes minories imposen la raó de la força, de les armes, de la violència, de la tortura i de la por.
D’altra banda, també és cert que la immensa majoria volem viure segurs i en pau. Som conscients de la criminal brutalitat de les guerres, ens sentim impotents davant aquelles guerres que es declaren, i encara més, si ho fan en nom de la pau.
Què podem fer?
El primer pas per sortir de la impotència els anys 70 va ser plantar-nos, dir no, objectar, desobeir el servei militar.
Ara, 40 anys després, tenim l’oportunitat d’objectar a l’exèrcit i a la guerra, no sols com a individus, també com a país. Catalunya pot objectar a la suposada obligatorietat dels estats “normals” de tenir exèrcit; pot repensar la idea tradicional que amb un exèrcit estarem més segurs i contribuirem a un món amb més pau.
El segon pas en aquell moment va ser plantejar una alternativa, un servei civil que combatés les causes de la guerra.
Ara, 40 anys després, tenim l’oportunitat d’endegar un sistema civil de seguretat humana que redueixi riscos i que contribueixi a evitar les causes de la guerra i, si aquesta es dóna, a no allargar-la i poder així reconstruir la pau amb el menor dany possible.
Les reflexions del llibre se centren en com enfocar la seguretat i la defensa en el cas que Catalunya tingui el seu Estat propi. No volen ser cap doctrina tancada, ni generalitzable.
En la Catalunya actual no hem trobat cap risc, perill ni amenaça que justifiqui la creació d’un exèrcit.
Sí que hem trobat en canvi alguns riscos, perills i amenaces que no estem afrontant adequadament i que en cap cas un exèrcit els dóna una bona resposta.
Per tant, sí, necessitem un sistema de seguretat per fer-hi fer front, però un sistema molt més intel·ligent, adequat i eficaç, un sistema de seguretat molt diferent del què ens volen fer heretar del passat.
És una opció ètica (no acceptem la violència, ni la guerra com a mitjans acceptables per resoldre els conflictes), però també és una opció estratègica (pot ser més eficaç per prevenir-los i no perpetuar-los).
Tothom comparteix que cal aturar la cursa d’armaments, que cal avançar en el desarmament, que cal reduir els exèrcits.. i, també comparteix, que és molt difícil fer-ho quan ja en tens.
Catalunya té l’oportunitat de fer-ho sense afegir més llenya al foc, tot invertint en el millor sistema de prevenció del foc i en el millor sistema d’extinció.
Tres exemples:
- Fa 36 anys, vàrem viure l’intent de cop d’estat per part de les forces armades espanyoles. Què fer? La primera mesura preventiva dels cops d’estat és no tenir exèrcit que el pugui donar. La segona és tenir una estratègia política i civil per fer-hi front. Ens cal rellegir el suggeridor llibre de Gonzalo Arias “El antigolpe. Manual para la respuesta noviolenta a un golpe de estado”. Un bon complement perquè estudiem com aplicar una força més poderosa que la violència i que no porti a guerres civils.
- La guerra a Síria i a molts altres indrets ens interpel·len cada dia. Què podem fer per evitar-les, per aturar-les? Si tinguéssim un estat propi, sabent que som un petit país, què hauríem de fer?
Prevenir l’extremisme violent des de l’arrel com està fent l’Observatori creat a Barcelona fa unes setmanes.
Tenir un paper actiu en aturar el comerç d’armes, evidentment no participant-hi, però també donant suport a tots els tractats internacionals de control i limitació.
Recolzar el moviments noviolents de les zones de conflicte perquè els traficants d’armes i els interessos dels grans estats no alimentin l’esclat de la guerra.
Verificar que les nostres relacions comercials, energètiques, alimentàries.. no provoquen pobresa que tard o d’hora esclatarà en violència o en emigració forçada.
Acollir els refugiats i evitar que morin i siguin maltractats en la seva fugida. Ara mateix, vista la gravetat de la situació, desobeir les lleis i les polítiques espanyoles i europees que impedeixen acollir els refugiats.
Per tot aquest tipus de missions, també podem ser capdavanters i podem aprofitar l’estudi “Un servei civil noviolent: viabilitat i característiques” per veure com organitzar una alternativa.
- Els principals atacs terroristes han anat construint la ruta de la por als països occidentals, que justifica la retallada de llibertats – en un moment de protestes socials contra la crisi – i l’increment dels pressupostos de defensa armada. Curiosament, alguns dels països atacats són els que tenen els exèrcits més colossals del món. Si l’exèrcit dels EUA, del Regne Unit, de França no han pogut evitar els atemptats… què podria fer un petit exèrcit català?
Si els militars tenen el seus manuals, nosaltres també. Cal estudiar el llibre ja citat de Gene Sharp “Defensa per mitjans civils” “Civilian-Based Defense: A Post-Military Weapons System” ens ofereix les millors experiències i claus per plantejar una defensa amb mitjans civils, amb un sistema d’armes post-militar.
La millor dissuasió comença per no ser una amenaça per a ningú, i s’enforteix amb la cohesió social fruit d’un sistema polític participatiu, d’un sistema econòmic equitatiu i d’un sistema de seguretat intel·ligent al servei de la ciutadania.
Només amb un estudi a fons d’aquests 4 llibres,– estat de pau, antigolpe, sevei civil i defensa per mitjans civils – Catalunya te l’oportunitat de posar les bases per ser capdavantera en una objecció col·lectiva a la cursa d’armaments i a l’ús de la violència armada per fer un país i un món més segurs.
Si Catalunya aconsegueix ser un estat, o serà un estat de pau o no serà. Si aconsegueix ser un estat per la via civil, pacífica, democràtica i noviolenta, vol dir que aquesta és la seva força, que la via catalana serà la seva força per mantenir-lo.
Aquesta és la nostra millor contribució internacional, la millor aportació per poder ser reconeguts a Europa i al món. Qui no ho vegi és que no valora gens el que podem aportar a la seguretat comuna. Qui no ho vegi és que potser sobretot valora els ingressos que pot aportar a les indústries militars. Què vol dir sinó la insistència de Trump d’augmentar la contribució a l’OTAN al 2% del PIB?
Els moviments de l’objecció i la insubmissió, el de l’oposició a l’OTAN, el d’Aturem la guerra, el Volem Acollir i el procés sobiranista expressen una clara voluntat de, com deia Xirinacs amb els seus girs sorprenents, voler “lluitar amb tota la fúria per la victòria de la pau”.
Algunes de les tesis del llibre:
1. El dret a la seguretat
Les persones tenen dret a viure segures i en pau i els estats tenen el deure de garantir aquest drets als seus ciutadans i el de cooperar amb els altres estats per la pau internacional.
L’Estat ha d’analitzar els riscs, perills i amenaces i organitzar els sistemes de seguretat adequats per evitar-los o minimitzar-los, acceptant sempre que la seguretat absoluta no existeix i que l’obsessió per aconseguir-la pot acabar generant més tensió i, per tant, més inseguretat.
2. Models de seguretat
La seguretat es pot plantejar a través de dos models diferents: la seguretat armada i la seguretat humana.
La seguretat armada és el model que ha predominat fins ara.
La seguretat humana, és un concepte nou, que el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) va relacionar, per primer cop, el 1994.
- Centrada en la seguretat de les persones i en el seu benestar. En la seguretat-cohesió: Una societat equilibrada, justa, cohesionada, ben estructurada, capaç de generar adhesió, sentit de pertinença i de comunitat, serà sempre una societat més segura interiorment i molt més difícil d’ocupar i de dominar exteriorment.
- És una seguretat integrada en el teixit social: el sistema de seguretat ajuda a estructurar la societat i, la solidesa del teixit social, fa la societat més forta i més segura. Prioritza la intervenció sobre les causes.
- Es basa en l’existència d’estructures de protecció civil i mecanismes de resolució de conflictes.
3. Àmbits de la seguretat
La seguretat abasta dos àmbits: la seguretat interna i la seguretat exterior.
La seguretat interior, en els estats democràtics ha evolucionat molt i s’ha anat allunyant de les opcions militaritzades. De fet, a la pràctica és un sistema mixt entre els dos models de seguretat. Generalment consta d’un conjunt de cossos de protecció civil, policials i judicials .
- Cossos de protecció civil especialitzats en diferents situacions de risc i d’emergència,presents arreu: bombers, agents rurals, forestals, mediambientals, assistents i treballadors socials… Sovint tenen una estructura mixta de professionals i voluntaris. Existeixen plans d’emergència per a les diferents contingències.
- Policia: l’únic cos armat, altament professionalitzat, amb serveis d’informació, intel·ligència, divisions especialitzades,… La prevenció i la lluita contra la delinqüència comuna, crim organitzat, terrorisme, ciberatacs i ordre públic són algunes de les seves missions.
- Sistema legal -judicial, per investigar, discernir, sentenciar i penalitzar delictes contra el bé comú i la seguretat personal o social, amb l’aplicació de lleis justes i equitatives.
La seguretat exterior o internacional ha evolucionat menys. Històricament té dos instruments bàsics: la diplomàcia i l’exèrcit.
- El cos diplomàtic té per missió les relacions amb els altres estats, la política d’aliances, els tractats, les negociacions, etc.
- L’exèrcit ha assumit tradicionalment les funcions de defensa del territori, de les fronteres, l’espai marítim i aeri i de les estructures de l’estat davant d’eventuals agressions externes. Més darrerament se li encomana la participació en operacions internacionals. Sovint fa funcions de reforç en tasques que no li són pròpies.
4. Riscos, perills i amenaces
Els riscs, perills i amenaces perceptibles en les societats europees contemporànies han canviat notablement en els darrers anys.
L’anàlisi tradicional de la seguretat no contempla molts dels perills i amenaces actuals. Ara, a més d’aquells que tradicionalment s’han considerat propis de la seguretat i de la defensa militar, cal tenir-ne en compte d’altres més reals i més probables (econòmics, socioambientals, cibernètics, terroristes, pandèmics, delictius, crim organitzat ,etc.), la naturalesa dels quals no sempre és de violència directa; en molts casos, responen a violència estructural i/o cultural.
Aquesta nova situació, que obliga a replantejar el concepte de seguretat, les estratègies i els instruments.
En la Catalunya contemporània, l’anàlisi de l’evolució dels riscs, perills i amenaces potencials, ens porta a dues conclusions rellevants:
1a- El risc d’invasió o d’agressió de per part d’algun altre estat és irrellevant.
2a- La línia divisòria entre seguretat interior i exterior es difumina cada cop més.
En conseqüència no sembla adequat ni mantenir els exèrcits, ni la separació dràstica entre els sistemes de seguretat interior i exterior.
5. Prescindir dels exèrcits. Crítica de la seguretat armada
Rebutgem el sistema de seguretat armada per ser èticament inacceptable, operativament ineficaç i econòmicament insostenible
Els exèrcits justifiquen la seva existència en l’exageració dels riscos d’agressions externes i en l’assumpció de missions que no els són pròpies. Aquest model ha resultat ser èticament inacceptable, operativament ineficaç i econòmicament insostenible.
5.1. Èticament inacceptable
- Les operacions militars comporten sempre gravíssimes conseqüències, inacceptables i moltes vegades superiors al mal que pretenien evitar (pèrdua de vides humanes, els mal anomenats “danys col·laterals”-moltes vegades explícitament buscats-, les allaus de refugiats, la destrucció de llars, de ciutats, de mitjans i projectes de vida, tota mena de recursos, etc.).
- Sovint no tenen altra justificació que els immensos negocis de les armes, del control o apoderament de recursos naturals i estratègics…. i de la reconstrucció posterior.
5.2. Operativament ineficaç
- El sistema de seguretat armada intervé, en el millor dels casos, sobre els efectes sense considerar les causes i, per tant, no resol l’origen dels conflictes ni els riscos que aquests comporten. No sembla tenir cap sentit mantenir un sistema financer i econòmic depredador, que augmenta de forma escandalosa les desigualtats, o alimentar una cultura del lucre i la cobdícia privades per sobre del bé comú i després blindar-se per evitar que els efectes ens esclatin a sobre.
- Els terribles atemptats patits els darrers anys per alguns països occidentals permeten constatar que, en el món actual, l’existència d’exèrcits poderosíssims i fins i tot d’armament nuclear, no és cap garantia per a neutralitzar els perills reals per la seguretat de les persones.
- D’altra banda, moltes de les funcions que acaben fent els exèrcits poden ser realitzades amb molt avantatge per altres cossos especialitzats.
- En el cas concret de Catalunya, un hipotètic exèrcit català no podria competir amb èxit amb cap dels veïns i la seva aportació a la seguretat europea i a la pau mundial seria irrellevant.
5.3. Econòmicament insostenible
- El cost econòmic de la defensa militar i armamentista és elevadíssim i, per la seva progressiva sofisticació i tecnificació, caduca contínuament.
- Aquests recursos econòmics sempre són una resta als recursos destinats al benestar de les persones i per tant a la seva autèntica seguretat.
- Un hipotètic exèrcit català no podria competir amb cap dels exercits veïns sense uns costos insuportables. En la Catalunya actual no es percep cap perill o amenaça d’atac o d’invasió que ho pugui justificar.
- En canvi, sí que hi ha altres riscs i amenaces ben reals que demanen de molts recursos humans i econòmics per fer-hi front.
6. Aposta pel model de seguretat humana
Proposem un sistema de seguretat humana que integri tots els àmbits.
Apostem per un sistema de seguretat:
- Basat en el model de seguretat humana, que caldrà aprofundir i ampliar.
- Que integri els àmbits interior, exterior en un únic sistema de seguretat integrat, amb criteris i serveis comuns i amb unitats especialitzades en cada àmbit.
Per avançar en aquest camí hi ha dues grans línies d’actuació:
A) Cohesió, benestar i justícia socials. És molt més eficaç actuar sobre les causes dels problemes que no esperar a que esclatin. Per això la prevenció hauria de constituir el gruix de l’esforç en seguretat humana. Actuar de forma eficaç, eficient i constructiva contra la violència estructural i la cultura de la violència, és la millor prevenció.
B) Mecanismes de gestió de crisis i resolució de conflictes, eficaços i suficients, que permetin abordar-los de forma constructiva, ràpida, eficient i justa. Poden ser un bon punt de partida els instruments que ja es donen en l’àmbit interior en els estats democràtics (cossos de protecció civil, policia i sistema judicial), però els tres instruments han de ser millorats i complementats amb unitats preparades per a l’acció exterior.
Vegem algunes particularitats en cada àmbit:
6.1. Seguretat interior
Sistema de seguretat ciutadana basat en la protecció civil, la policia i el sistema judicial
- Aprofundir en totes les polítiques de redistribució equilibrada de riquesa i poder, de benestar social, de respecte pels drets humans individuals i col·lectius, d’educació, que evitin l’exclusió social, etc. seran la millor prevenció per a la seguretat.
- Ampliar i millorar en organització i mitjans els cossos de protecció civil (bombers, agents rurals, forestals, mediambientals, assistents i treballadors socials…). Mantenir l’estructura mixta de professionals i voluntaris. Revisar els plans d’emergència per als diferents supòsits i preveure’n de nous. Definir el seu paper vertebrador del teixit social en situacions de normalitat.
- La policia, l’únic cos armat, amb dret d’ús limitat de la força, ha d’estar sota estricte control democràtic, formada també en resolució noviolenta de conflictes i respecte als drets humans, i dotada de mitjans humans i materials suficients, i d’instrumental eficaç i el menys nociu possible.
- Millorar la dotació, l’eficàcia i la rapidesa del sistema judicial, que ha de ser clar i transparent. Ampliar les seves funcions en el camp de la resolució de conflictes a través del diàleg i la mediació.
6.2. Amenaces exteriors
Sistema de defensa civil i policial
- Catalunya ha de treballar per mantenir relacions de respecte i amistat amb tots els pobles del món, i de manera especial amb els veïns i amb els qui hi té relacions històriques. És essencial disposar d’un cos diplomàtic capacitat per fer-ho.
- Participar i donar suport a les incipients estructures de governabilitat mundial, adherir-se als tractats que limiten l’ús de la violència i que preveuen altres vies legals-judicials per a la resolució dels litigis.
- No hi ha amenaces previsibles dels estats veïns que justifiquin una estructura militar. En correspondència cal treballar per generar confiança i no ser percebuts com una amenaça per als altres estats. L’absència d’exèrcit col·labora a aquest clima de confiança.
- Les amenaces exteriors previsibles de grups terroristes o grups criminals internacionals són més defensables amb uns bons sistemes d’informació, d’intel·ligència i de policia especialitzades. Caldrà doncs crear unitats de policia especialitzades en les amenaces provinents de l’exterior.
- Els cossos de protecció civil hauran de tenir també unitats especials i plans d’emergència per afrontar les amenaces exteriors i contemplar tots els escenaris encara que siguin poc probables. En aquest camp Catalunya pot esdevenir un país d’innovació amb el disseny i creació d’unes estructures diferents i eficients de seguretat i anar desenvolupant una Defensa civil, professional i voluntària, que en temps de pau sigui un element més de la seguretat interna.
6.3. Cooperació internacional
Hem d’aportar allò que som i que sabem fer per contribuir a un món més segur i en pau.
- Catalunya no s’ha d’inhibir de la seguretat internacional, sinó que hi ha de col·laborar de forma decidida, aportant allò que sap fer i que pot fer més bon servei.
- Haurà de disposar d’uns serveis d’informació policials i d’intel·ligència governamentals de màxim nivell per tal de controlar els grups terroristes i de crim organitzat internacional i impedir que el territori propi n’esdevingui base operativa.
- Es crearan i es posaran a disposició de la comunitat internacional:
- serveis de mediadors, diplomàtics i especialistes en la transformació dels conflictes.
- cossos civils de pau per intervenir en la consolidació dels processos de pau; recuperació de l’estabilitat social i conciliació de les parts enfrontades, promoció i respecte dels drets humans i les llibertats humanes i protecció dels seus defensors.
- Unitats especialitzades de policia i de protecció civil amb capacitat de mobilització immediata fora de les fronteres i amb mitjans adequats per a la intervenció no militar, tant en situacions de conflicte com en la gestió de crisis humanitàries de diferents tipus.
- Per fer-ho possible s’hauran de reforçar els Centres de recerca i formació en pau i conflictes i crear un Centre Internacional de Mediació i Resolució de conflictes.
- Es plantejarà la incorporació a l’Associació per la Pau, l’OSCE, a la PCSD (Política Comuna de Seguretat i Defensa de la UE) i a l’ONU i posarà a la seva disposició tots els instruments esmentats. La incorporació a l’OTAN, en ser un bloc militar, està contraindicada amb la missió i el paper que Catalunya vol adoptar en el concert internacional i en cap cas, es contemplarà la possibilitat d’integració en l’estructura militar.
- A Europa sobren soldats i falta personal expert en aquestes missions de pacificació. Per això, aquesta aportació que Catalunya pot fer als organismes i a la seguretat internacionals esdevindrà qualitativament molt més significativa i efectiva que la d’una força militar de pressupost equivalent.
7. Proposta constitucional
La nova constitució –com l’estatut de Núria – no sols ha de renunciar a la guerra, sinó que per poder-ho fer amb realisme, ha d’apostar per dotar-se de les eines de seguretat i cooperació adequades per fer viable un Estat de pau.
En diferents apartats o títols de la Constitució hi haurà de constar entre d’altres coses que:
- Els catalans entenem la pau com a un dret universal de tots els pobles i habitants del món.
- Catalunya es constitueix com un Estat de Pau que renuncia per sempre a la guerra, a l’amenaça i a l’ús de la força com a mitjà de solució de les disputes internacionals.
- Catalunya no disposa d’exèrcit ni de mitjans bèl·lics, ni participa en organitzacions ni accions militars internacionals.
- La república catalana fa una aportació activa, sistemàtica i decidida a la pau mundial:
- participant activament en els organismes internacionals de cooperació, seguretat i pau,
- establint acords concrets d’ajuda i cooperació internacional en tasques de prevenció, mediació, resolució i pacificació de conflictes, de consolidació de la pau i en tasques civils humanitàries i d’emergència.
- A Catalunya no s’establiran indústries, serveis, ni instal·lacions bèl·liques: no vol contribuir a la cursa i proliferació d’armaments, ni ser una amenaça per a ningú.
Sobre les principals tesis de Política de Defensa i Estat propi
Sí, un nou estat precisa d’una política de defensa, però coherent amb la força que li ha permès aconseguir la independència.
La llibertat que es guanya per les armes, amb les armes s’ha de protegir.
La que es guanya amb la força de la gent, amb aquesta força s’ha de protegir.
Catalunya no pot tenir sola una capacitat militar de dissuasió, cal que:
- participi d’una aliança que sigui dissuasòria (incrementa el risc de ser objectiu terrorista per ser part de l’OTAN que “defensa la seguretat i els interessos occidentals” atacant sense escrúpols allà on considera que algú els posa en perill).
- organitza una capacitat civil de dissuasió (adverteixi que ni les autoritats ni el poble no obeiran ni cooperaran amb cap hipotètic invasor).
Les millors estratègies per evitar l’extremisme violent és:
- no donar raons a l’adversari, no actuant injustament o violentament contra ell, amb atacs i guerres fonamentades en mentides i si ho hem fet, cal demanar perdó i reparar el dany causat. (Iraq, Líbia…)
- No afavorir el seu enfortiment, finançant grups que se’t poden girar en contra (talibans, al Qaeda)
- No cooperar amb països amics que escampen arreu el discurs de l’odi (saudís – salafistes).
La història ens mostra com sovint la creació d’enemics forma part de la retòrica de la defensa que prepara la guerra. Sense enemics ni guerres no hi ha negoci ni enfortiment del poder. Un estat nou, un estat millor, el volem per participar en aliances que juguen a repetir aquesta tràgica història?
Per acabar quatre idees:
No he estat mai independentista, però tenir un estat propi és l’única oportunitat en la meva vida de poder decidir si volem exèrcit o si volem contribuir a la seguretat i a la pau amb uns mitjans més eficients i adequats.
Es tracta de saber si amb el 2% de PIB dedicat a seguretat, volem ser l’estat a la cua dels estats amb exèrcits o volem estar al davant dels estats que lideren la seguretat humana al món.
Es tracta de decidir si volem aportar 20.000 catalans al més d’un milió de soldats Europa o si volem aportar 20.000 catalans a reduir les causes de les guerres i a construir la pau.
Parafrasejant Einstein quan parlava dels objectors al servei militar:
“Els estats sense exèrcit són els pioners d’un món sense guerres”
Esperem que el que hem plantejat us faci venir ganes de llegir-lo i de participar en un diàleg raonat sobre la necessària seguretat i defensa en el país que volem.
Moltes gràcies