EX AEQUO: Sabino Ormazabal i Proactiva Open Arms
En primer lloc, volem agrair l’esforç de tantes persones i organitzacions que al llarg d’aquests 32 anys han presentat les candidatures que han permès adonar-nos de la riquesa i la diversitat de camins noviolents per construir la pau.
Entre tots i totes fem que el Memorial per la Pau sigui un reconeixement a iniciatives socialment transformadores poc conegudes i que ajudi els seus promotors a incrementar l’entusiasme i la influència social.
Aquest llarg camí ha estat possible sobretot, gràcies a l’actitud generosa, constant, humil i respectuosa de Liesel Vidal, que enguany, per segona vegada ens segueix des Nova York.
El Memorial per la Pau el fem honorant a Josep Vidal, però, només és possible gràcies a la iniciativa i el suport de la Liesel. Valgui de nou, aquest acte d’avui, com a reconeixement a la Liesel, a la seva amistat i generositat.
Els motius pels quals el Comitè els hi atorga el Memorial representa, com cada any, uns altres camins ben diferents a tots els anteriors guardonats, unes altres vies de fer una aposta noviolenta per la pau, entesa en un sentit ampli de pau positiva, d’afavorir la cohesió social, no sols d’absència de guerra.
Recordem que sobre un total de 37 iniciatives que han rebut el Memorial per la Pau en aquests 32 anys, perquè alguns anys com enguany són reconeixements compartits, 21 han estat organitzacions i 16 han estat persones.
Les dues iniciatives guardonades aquest 2016, són ben diferents i alhora complementàries, Sabino Ormazàbal un veterà ecologista lluitador noviolent al País Basc i Proactiva Open Arms, una jove organització que lluita per salvar les vides dels refugiats a la Mediterrània.
Sabino Ormazabal Elola, nascut a Donosti el 1953
Periodista i escriptor, ecologista i membre del patronat Joxemi Zumalabe.
Ha participat en diversos moviments socials i iniciatives populars des de la seva joventut.
Antimilitarista, va ser membre dels comitès antinuclears i de l’Assemblea Ecologista, així com d’altres col·lectius culturals, en els quals sempre ha manifestat el seu compromís per la desobediència civil i els mètodes de lluita noviolents.
A més de nombrosos articles, és autor de diferents estudis sobre la història de l’ecologisme i la desobediència civil. Durant deu anys va redactar un pioner quadern sobre Medi Ambient en el diari Egin base del que va passar a ser la seva secció d’opinió. Va treballar posteriorment al diari Gara i en l’actualitat es troba realitzant diversos treballs de recerca i reconeixement de les víctimes de motivació política.
La incansable lluita ecologista de Sabino Ormazabal ve de lluny. A finals dels 70 i principis dels 80, va participar en el moviment antinuclear i va viure molt de prop la mort de la seva companya i amiga Gladys de l’Estal a mans de la Guàrdia Civil durant la celebració de la festa del sol a Tudela al juny de 1979.
També va participar activament en la plataforma pro referèndum en el conflicte de l’Autovia del Leitzaran, on va defensar amb la mateixa intensitat tant els seus principis ecologistes com el seu compromís amb la noviolència.
“(…) Jo no crec en la mort de les persones i de les idees per solucionar conflictes, ho he dit en altres ocasions i ho torno a dir ara. Però això no vol dir que hagi de sumar-me a les croades polítiques que no concorden amb la meva idea de solució per aconseguir la tan desitjada llibertat per al meu poble, ni per donar sortida a aquest conflicte en qüestió. Si jo no combrego amb aquestes creuades no per això he de ser un feixista o un terrorista. Ni jo ni el conjunt del moviment ecologista i d’oposició social a l’autovia. Aquesta divisió és interessada i busca l’alineament polític i el ‘amb mi o contra mi’, però les coses no són blanc o negre”. ( “Un lloc per a cada cosa”, El Diari Basc, 1991.03.15)
El seu rebuig a la violència és una constant, com demostra aquest article escrit amb motiu d’un atemptat d’ETA a Madrid que va deixar mutilada de les dues cames a Irene Villa i greument ferida la seva mare el 1991.
“Quan escric aquestes línies, no estic bé. M’han impressionat les imatges de la televisió sobre els atemptats de Madrid. No és la primera ni l’última vegada que hi hagi d’haver sang d’éssers humans. Ja ho sé. Tampoc és la primera vegada que expresso no estar d’acord amb això. Però crec que no és suficient, i penso que he de transmetre-ho un cop més. (…) Ja n’hi ha prou de tant dolor, de tanta mort, de tant esquinçament, de tanta tortura, de tant extermini (…) No podem ser insensibles davant tant dolor “.
“Sortir públicament, escrivint aquestes coses, no és fàcil. Però necessitava escriure-les, no em resigno a veure els esdeveniments des de la barrera. Crec que s’ha de fer l’impossible per evitar més sang (…) Vull que se sàpiga el que penso, no vull amagar-ho, i vull que se sàpiga per mi, sense que ningú ho manipuli (…) A l’interior de les presons i comissaries no hi ha càmeres de televisió que ens facin retorçar i remenar l’estómac com jo ho he fet en veure la nena de 13 anys sense les seves cames al mig del carrer de Madrid. Això ja ho sé. El que té el poder, els diners i els mitjans a la seva disposició pot modelar la sensibilitat humana a un o altre costat. Això és terrible “.
“Però sabent del seu poder, sabent de la seva insensibilitat, sabent de la seva manipulació, també crec que hem de dir el que pensem i mostrar les nostres discrepàncies sobre aquest i altres temes, perquè això, lluny de perjudicar-nos, ens ha de fer més forts, personal i col·lectivament. (…) Sé on sóc i el que vull. Per això sé que tampoc vull el que ha passat a Madrid “.
(Article escrit en Egin, 1991.10.19)
A l’abril de 1995, ferm en el seu compromís amb la defensa dels drets de tothom signa el denominat “Contracte de voluntats per a la pau” impulsat per Elkarri, text que representa “una trobada de voluntats prèvies, democràtiques i imprescindibles per obrir un camí d’entesa “:
1.- La voluntat d’impulsar solucions democràtiques als problemes que té plantejats la nostra societat. En conseqüència:
2.- la voluntat de posar fi a totes les violències.
3.- la voluntat d’impulsar solucions dialogades i de crear i consolidar espais socials i polítics per a l’enteniment i la distensió.
4.- la voluntat d’obrir vies jurídiques i polítiques que permetin defensar i assolir qualsevol objectiu polític per vies democràtiques.
5.- la voluntat d’acceptar la decisió majoritària dels ciutadans i ciutadanes d’Euskal Herria en la definició del seu futur.
6.- la voluntat d’explorar fórmules de major consens en les relacions institucionals, socials, econòmiques i polítiques entre Navarra, la Comunitat Autònoma Basca i Iparralde, i de respectar la decisió democràtica dels ciutadans i ciutadanes de cadascuna d’aquestes regions.
7.- la voluntat d’aprofundir en la defensa dels drets humans individuals i col·lectius.
8.- la voluntat d’iniciar un procés d’humanització de les repercussions més doloroses del conflicte.
És en aquest any 1995 quan entra a formar part de la Fundació Joxemi Zumalabe, que centra la seva tasca en els moviments socials. S’organitzen diverses jornades sobre el consum alternatiu, l’ordenació del territori, la desobediència civil, el paper de l’esquerra i es confecciona una guia dels diferents moviments existents.
El 26 de setembre de 2000, es dóna a conèixer el Document de Zaramaga, un manifest signat per 768 persones, entre les quals es troba Sabino, on es reclama un diàleg polític multilateral i una treva a ETA “de gran abast i duradora en el temps com via per a la solució del conflicte polític. La nostra societat té el dret a expressar la seva paraula i ser protagonista del seu futur sense cap tipus d’interferències. Creiem que l’absència de lluita armada contribuiria al diàleg, a l’acumulació de forces i d’energies socials i al debat sobre alternatives, facilitant l’obertura de la fase de resolució del conflicte “.
Just al mes següent, octubre de 2000, Sabino Ormazabal és detingut i empresonat, acusat falsament d’impulsar un projecte de desobediència civil sota les ordres d’ETA. En concret, s’acusa als membres de la fundació Joxemi Zumalabe de ser «l’instrument organitzatiu del que ETA-Ekin es val per desenvolupar el seu projecte Piztu, de desobediència i de desconnexió amb l’Estat legítim, perseguint els objectius de subvertir l’ordre constitucional i de crear espais de contrapoder ».
Així viu la detenció el mateix Sabino:
Has estat detingut a altes hores de la matinada; casa teva ha estat registrada per persones uniformades, armades i encaputxades; la teva família, alterada; ets fotografiat al carrer (“lleveu-l’anorac del cap!”) i apareixes qualificat de terrorista als mitjans; et porten emmanillat i tapat a Madrid, i allà et tornen a treure fotografies i et fitxen abans de poder dir “hola”; et tanquen en una cel·la, aïllat, no saps què és el que passa … Un cop a l’Audiència Nacional, la declaració davant Garzón és de tralla. El jutge no et mira tan sols als ulls. Ja té escrit l’acte d’acusació, diguis el que diguis.(El Viejo Topo, Número 207, maig 2005)
Des de la presó de Soto, Sabino escriu una carta en què agraeix les mostres de solidaritat i es pronuncia clarament a favor de la desobediència civil noviolenta:
“Amb aquesta operació” es tracta de no deixar obrir camins de rebel·lia no-violents, massius i populars que permetin que es tanqui el conflicte basc en la seva forma violenta. I això és el terrible. Es vol segar l’herba perquè no quallin pràctiques de desobediència civil i deixar a la confrontació violenta sense alternatives. ¿Que fort, no? “.
L’hi vaig dir a Garzón i ho torno a dir aquí. Jo mai he estat de KAS, ni d’ASK, ni d’EKIN ni d’ETA i així ho podeu testificar vosaltres i molts altres companys de totes les tendències que han coincidit i divergit amb mi durant tots aquests anys. Però atenció. Que jo no hagi estat de KAS i no ho sigui d’EKIN no vol dir que els que ho siguin pertanyin a ETA, com així se’ls pretén presentar. EKIN va fer la seva presentació pública, es reuneix públicament, són gent coneguda que expressa les seves idees públicament i no s’amaguen. Que el pretenguin equiparar organitzativament a ETA reflecteix el grau d’enquistament al qual s’ha arribat en el contenciós basc.
“Jo estic convençut que en la desobediència civil noviolenta es pot trobar una sortida per a totes aquelles persones que creuen que la societat basca té el dret a expressar la seva paraula i ser protagonista del seu futur sense cap tipus d’interferències. Ho hem demostrat al llarg de tots aquests anys en diferents i variades lluites sectorials. Intentar la seva pràctica amb serietat en el conflicte basc desterrant la lluita armada i violenta i donant protagonisme a la paraula. Si pensar així és delicte, seguiré a la presó”. (Publicat a Hika, nombre 116, al desembre de 2000 i en altres mitjans)
Durant el seu empresonament, es manté fidel a les seves idees i així les mostra en diverses entrevistes.
(…) Acordem uns mínims i preparem entre tots les condicions necessàries. Per a això, les estratègies armades i violentes han de deixar lliure el camí a la noviolència.
(…) Als que defensen la lluita armada els hem de convèncer que, perquè el nostre poble sigui lliure, cal crear i emprar mètodes que comparteixin coherència i principis ètics entre els fins i els mitjans.
(…) La desobediència civil pot humanitzar el conflicte i ajudar a compartir objectius i a acumular forces “. (Revista Elkarri, gener de 2001, original en euskara)
Després de 8 mesos en presó, el 2001 Sabino surt en llibertat provisional, però segueix acusat dins el macrosumari 18/98.
És precisament en aquest període, entre el seu primer i segon empresonament, quan escriu el llibre “Un mapa (inacabat) del sofriment”, editat per l’Institut Manu-Robles Arangiz Fundazioa, un recull obert de dades sobre la violència, les violacions de drets humans, les agressions a les llibertats i el patiment de les víctimes en el conflicte basc. En el seu pròleg, es diu el següent:
“Un procés de pau necessita un reconeixement multilateral del sofriment produït i patit. Aquesta és una de les bases d’un procés de conciliació. Apropar-nos al sofriment dels ‘altres’ és una manera de trencar els murs que ens separen i de comprometre’ns amb els drets humans “.
(…) La defensa dels drets humans ha de realitzar-se sense excepcions. Això no implica equiparar situacions diferents. Dues són les bases que han de tenir-se en compte: (a) la vida és el dret suprem sense el qual no és possible l’exercici dels altres drets; (b) considerar i reconèixer totes les realitats de sofriment és un imperatiu ètic “.(Mapa (inacabat) del sofriment, Institut Manu-Robles Arangiz fundazioa, octubre de 2003)
A partir de novembre de 2005, durant 16 llargs mesos, els i les 52 processats pel sumari han de viatjar a Madrid i sotmetre’s a interminables sessions. Abans, durant i després de la vista oral, Sabino no cessa en la seva activitat. Heus aquí algunes de les iniciatives en què ha pres part en els darrers anys:
Al març de 2005, Elkarri convoca en un mateix dia concentracions a les quatre capitals del sud d’Euskal Herria. A Gasteiz, Sabino Ormazabal parlarà sobre la no exclusió:
“La immensa majoria de la societat basca desitja una solució negociada. La immensa majoria de la societat basca exigeix el respecte de tots els drets humans per a tothom. La immensa majoria de la societat basca vol que ETA posi fi a la violència i a l’amenaça i que s’acabin totes les violències de qualsevol signe. La immensa majoria de la societat basca vol que totes les forces polítiques estiguin legalment representades al Parlament”.
Entre altres activitats, Sabino és membre de Bidea Helburu (l’objectiu és el camí), un grup compromès a fer junts un camí d’exploració, coneixement, debat i clarificació del que significa avui la noviolència activa. Com a activitat principal Bidea Helburu ha organitzat durant 10 anys les Jornades de la Noviolència a Donostia.
El 30 de novembre de 2007, 8 mesos després de finalitzar la vista oral, sota l’excusa del “risc de fuga” comença el rosari de detencions de les persones incriminades en el sumari 18/98. Sabino, tot i conèixer la imminència de la seva detenció, acudeix i roman amb normalitat al seu lloc de treball al diari Gara, i hores després de les primeres detencions és detingut per membres de la Policia nacional. Segons les notícies filtrades als mitjans de comunicació, la condemna de presó que li espera és de 9 anys, dos més que les demanades per la fiscalia. Després de declarar davant del tribunal, és posat en llibertat sota fiança de 20.000 euros. El dia 19 de desembre de 2007 es procedeix a la lectura de la sentència i es confirmen els 9 anys de presó sota l’acusació de “col·laboració amb organització terrorista”. Fins a la resolució dels recursos per part del Tribunal Suprem, Sabino romandrà en llibertat sota fiança.
Gairebé un any i mig després, el 26 de maig de 2009 el tribunal Suprem donà a conèixer la seva sentència: confirma la presó de 38 persones, reduint cada condemna en diversos anys, i dicta l’absolució de Sabino Ormazabal i de tots els membres de la peça Joxemi Zumalabe / Desobediència Civil.
Proactiva Open Arms (braços oberts)
És una organització no governamental de Badalona amb la principal missió de rescatar del mar als refugiats que arriben a Europa fugint de conflictes bèl·lics, persecució o pobresa. Neix d’una empresa de socorrisme i salvament marítim amb dilatada experiència a les nostres costes.
Només fa dues setmanes (el 23 setembre) aquesta ONG ha complert el seu primer aniversari. Oscar Camps, professional del socorrisme i el salvament marítim des de fa més de 25 anys, mogut per les imatges de nens ofegats en aigües de l’Egeu, va viatjar a l’illa de Lesbos al setembre de 2015, amb els seus estalvis i part del seu equip amb l’objectiu d’ajudar els refugiats que creuaven el mar Egeu en precàries condicions. La magnitud de l’emergència humanitària i la total absència d’ajuda al mar va impulsar l’Oscar Camps a fundar Proactiva Open Arms amb un grup de voluntaris per salvar el màxim de vides possibles.
Van iniciar una campanya de crowdfunding amb l’objectiu d’obtenir els recursos necessaris per a perllongar la seva permanència a l’illa i van compartir en xarxes socials la seva tasca diària per donar a conèixer la tràgica situació humanitària a l’illa.
Dotze mesos després, Proactiva Open Arms s’ha consolidat com una important organització en les tasques de salvament en aigües de l’Egeu. Més de 100 voluntaris han passat pels seus equips permanents, que han ajudat a arribar amb seguretat a la costa a més de 150.000 persones , més de 16.000 d’elles rescatades en intervencions complexes, refugiades provinents majoritàriament de Síria, Afganistan i l’Iraq.
Després de l’impresentable acord de la UE amb Turquia es van reactivar altres rutes i es va incrementar el pas pel Mediterrani Central. D’aquesta manera, les noves rutes molt són més llargues i arriscades. Aquest trajecte és molt més extens – uns 300 km des de Líbia fins a la illa de Lampedusa i més de 500 fins a Sicília -, per la qual cosa el nombre de morts en aquesta zona crítica és cada vegada més alt.
Des de l’inici de 2016, han arribat a les costes italianes uns 30.000 migrants o refugiats, un 9% més que en el mateix període de l’any passat.
Els refugiats que surtien de Turquia, una vegada al Mar Egeu, tenien un punt de sortida i d’arribada a Europa. Sortien de la costa turca i veien les illes gregues en l’horitzó, localitzant la seva destinació.
Ara, en canvi, les rutes són molt més llargues i perilloses. El recorregut actual comença a la costa líbia. Els refugiats entren en embarcacions que poden arribar a transportar entre 150 i 300 persones, amb combustible que solament aconsegueix navegar 20 km, justes per arribar a aigües internacionals. Aquest recorregut pot durar entre 1 i 2 dies.
Un cop es troben a les aigües internacionals, la sort és la seva única opció. Només poden esperar al fet que algú passi i els salvi. Res els garanteix que això succeeixi. La desesperació és tan gran que s’ho juguen tot a aquesta carta.
A finals de juny es va posar en marxa una segona missió a bord de l’Astral, un motoveler de 30m d’eslora, cedit per l’empresari Livi El Monaco, que va haver de ser remodelat íntegrament per poder realitzar tasques de rescat i salvament, i que roman des llavors davant de les costes de Líbia al costat d’algunes organitzacions que formen part de l’operatiu de salvament i rescat a la zona. Amb una tripulació de 9 persones, que es relleva cada 2 setmanes, s’han rescatat més 12.000 persones des de l’inici de la missió.
“Fa un any va tenir lloc el major naufragi de la història, amb més de 800 persones desaparegudes al Mediterrani. Just un any després, més d’1.000 persones han desaparegut en una sola una setmana en diversos naufragis. No volem que torni a passar. No ho permetrem. Serem els ulls i la veu que denuncien el que està passant. El que ningú ens explica”.
Un altre dels pilars i objectius fonamentals de Proactiva Open Arms és la sensibilització de la ciutadania sobre aquest drama humanitari. Entorn a les seves xarxes socials s’ha generat una gran comunitat activa de seguidors. Open Arms s’ha convertit en un canal directe d’informació sobre la realitat de la crisi humanitària a la Mediterrània i de denúncia sobre la dramàtica situació actual.
Així mateix, ha realitzat una intensa campanya de sensibilització a escoles. Molts dels voluntaris que han participat en alguna de les missions han impartit xerrades a comunitats escolars de tot el territori espanyol arribant a més de 6.500 estudiants de totes les edats.
Gràcies a la societat civil ha pogut complir el primer aniversari. Gràcies a les seves donacions i la seva implicació activa per organitzar actes de sensibilització i suport a aquesta causa, ha estat possible. Concerts musicals, curses solidàries, exposicions, obres teatrals i iniciatives solidàries en tot el territori nacional i internacional han ajudat a aconseguir els recursos per seguir i per sensibilitzar la ciutadania.
La situació actual i la precarietat dels refugiats amb la qual són llançats al mar obliguen a Open Arms a adquirir aquest compromís i aquesta responsabilitat que juntament amb el suport de la població són la base ferma per a seguir treballant en nous projectes d’ajuda humanitària i de sensibilització que volen posar en marxa en un futur proper”.
Així descriuen la seva feina d’un any:
Quan vam arribar a la platja de Lesbos, fèiem els rescats nadant, sense equipament.
Ben aviat ens vam veure obligats a fer nombrosos rescats utilitzant les embarcacions precàries en les quals arribaven els refugiats.
Gràcies a les donacions de moltes persones vam aconseguir 2 motos d’aigua de rescat, just a temps pel naufragi del 28 d’octubre.15
Gràcies a noves donacions vam poder tenir 3 embarcacions completament equipades i seguir fent rescats amb seguretat.
Nou mesos després, les rutes canvien i les morts de refugiats en el Mediterrani s’han multiplicat. Per estar on ells estan, necessitem portar-hi una embarcació de major envergadura i equipació.
En les paraules d’acceptació del Català de l’any 2015, Camps ha dit:
“Denuncio la flagrant passivitat política davant un drama que succeeix diàriament”. “Hem vist morir a famílies senceres”.
“L’Europa de la llibertat i els valors ha naufragat”.
“Els voluntaris han aconseguit molt més que els governs europeus del Segle XXI”
En una recent entrevista a Vilaweb:
Comenta com els testimonis dels rescatats sub saharians que surten de Líbia són dramàtics:
- Menors que els han perseguits a trets abans d’embarcar. Ells s’escapen i poden pujar a la barca, però la seva mare, malferida, no pot. Els nens, impotents, veuen com la costa s’allunya mentre la mare agonitza sobre la sorra. Fa angoixa pensar en la situació dels menors. Criatures que han travessat el desert i han vist morir molta gent per manca d’assistència o malalties. Els adults joves en solen parlar poc. En algunes barques a la deriva, sense combustible, hi ha hagut lluites ferotges per l’aigua. Lluites per a sobreviure. És una realitat molt dura.
—Hem visitat el parlament europeu unes quantes vegades, però tot continua igual. La inacció és deliberada. No és inacció en el sentit de no saber què fer, és una decisió de no actuar. Però no és res de nou. A l’Egeu ja ens hi vam trobar. Ens indigna la posició d’Europa. Imagina’t què podria fer una administració com la Unió Europea si s’ho proposés.
—S’han tancat fronteres i només hi ha una opció per a demanar asil: recórrer a les màfies i llançar-se al mar. La Mediterrània s’ha convertit en una fossa comuna, és la frontera més mortífera del planeta. No és una casualitat que s’hagi de fer servir el mar per a demanar asil. El mar fa de filtre i s’ha convertit en una arma de guerra. Tanmateix, la gent ho té tan perdut que se la juguen. És tenir una oportunitat de viure o morir. I agafen la de viure, sobretot la gent jove que pot tenir un futur. Entrevista a Vilaweb. 9/8/2016.
Abans d’acabar vull llegir una cita de l’article de Ramon Folch, publicat arran del premi del Català de l’Any a Oscar Camps, que és aplicable als dos guardonats d’avui:
L’evolució no premia l’egoisme sinó la competència col·laborativa.
La generositat al servei de l’equitat és una virtut evolutivament gratificada, perquè propendeix a instaurar espais de seguretat idonis per al desenvolupament col·lectiu.
Persones i iniciatives com les que avui reconeixem no sols ens confronten amb la vergonya que sentim per viure en un món que permet i promou aquestes injustícies, també ens activen a assumir les nostres responsabilitats i ens reconforten de saber que hi ha qui restaura la dignitat de ser humans.
Per tot plegat:
El comitè de concessió, reunit el dia 3 de setembre a Tarragona ha atorgat
el Memorial per la Pau Josep Vidal i Llecha 2016, ex-aequo a:
Sabino Ormazàbal Ebola
Pel valor i el coratge de defensar la no-violència durant tants anys pagant un preu personal tan elevat, en un entorn de terrorisme, tortura i repressió. Per obrir camins de solució pacífica al conflicte basc.
ONG Proactiva Open Arms
Per continuar amb la tasca de salvar vides en un mar mediterrani on l’absència deliberada dels governs i dels organismes internacionals fa de la Mediterrània la frontera més mortífera del món.
Que serà lliurat el 7 d’octubre al Centre de Lectura de Reus a les 8 del vespre.
