Quins són els canvis clau…
que poden obrir la porta a d’altres canvis?
Possibles concrecions dels 4 objectius:
- El primer objectiu és democratitzar els poders públics perquè la sobirania popular es pugui exercir el més directament possible.
El poder legislatiu, és el poder de la ciutadania per fer lleis, normes, regles… de convivència orientades al bé comú, a la majoria; és la primera funció de la sobirania popular. Sempre que ho pugui fer directament (amb tota mena de consultes vinculants) millor que no ho faci amb representants. I si ha de triar representants, que ho faci amb sistemes d’elecció i de revocació molt clars i equitatius. En tot allò que la pròpia ciutadania pugui implicar-se, autogestionar-se, millor que no ho “delegui” a d’altres.
Els legislatius (tant dels ens locals com d’àmbit nacional) tenen la funció d’acordar les normes de convivència de la societat, a partir de les inquietuds ciutadanes, del diàleg (parlaments) i la deliberació entre els diferents actors i llurs interessos perquè promoguin el bé comú i l’interès general. La ciutadania ha de poder participar, deliberar i decidir sobre les decisions clau (referèndums habituals no sols per a la constitució); i els parlaments han de poder deliberar i decidir sobre les altres decisions, mitjançant representants –propers i representatius de la societat-. Els representants han de rendir comptes dels seus compromisos i han de ser revocables en cas d’incompliment. Tots les persones candidates a cada elecció han de tenir les mateixes oportunitats per donar-se a conèixer –un perfil a internet amb dades biogràfiques, vincles amb partits o organitzacions i compromisos electorals-. Els parlaments –locals i nacional– han d’estar formats per persones elegides (ciutadania activa) però també, en una part, poden ser-ho per una mostra estadísticament representativa de la població, que així té la possibilitat d’experimentar i exercir el servei públic. Amb aquest sistema els costos electorals es redueixen dràsticament i, també la necessitat de finançament irregular de les formacions polítiques per fer-hi front.
Però, en tots els àmbits, no sols es tracta de decidir normes, sinó que cal executar-les, aplicar-les, gestionar-les… El poder executiu quasi sempre serà delegat, i per tant és millor confiar-lo a aquelles persones i equips amb capacitat de gestió pública, que res tenen a veure amb els legislatius, ni són triats per ells. Els executius, com el seu nom indica, han de gestionar els acords dels legislatius. Han de ser governs excel·lents formats per experimentats gestors públics: equips executius triats en eleccions separades dels legislatius, i revocables parcialment o totalment en cas d’incompliment de la seva funció.
Reconstituir el sistema de protecció, seguretat i defensa. Una de les funcions sensibles de la gestió pública executiva és la de governar el sistema de protecció civil, de seguretat ciutadana i de defensa dels perills, riscos i amenaces reals, que poc tenen a veure, avui en la nostra realitat, amb el d’estructures militars obsoletes. Una visió conjunta de les necessitats de seguretat i de les necessitats de llibertat és clau per organitzar un eficaç sistema civil i policial, integrat per tots els cossos d’emergències, de seguretat i d’intel·ligència, tant en actuacions interiors com de cooperació internacional. El recurs a la força sempre ha de ser, realment, el darrer, proporcionat i super justificat recurs per protegir la població, els seus béns i les seves institucions. El diàleg, la mediació i els tribunals són les mesures adequades a un estat de dret amb una democràcia equilibrada auto responsabilitzadora de la ciutadania. Els principis: 1. La violència no ajuda a resoldre realment cap conflicte; l’ús de la força sempre ha de ser en darrer terme clarament justificada i proporcionada; 2. La millor protecció, defensa i seguretat civils és la d’un poble entrenat i organitzat, amb el mínim d’efectius professionalitzats.
El poder judicial, en tots els àmbits, és qui ha de vetllar pel compliment de les lleis i per la seva correcta aplicació per la ciutadania i pels executius. Una de les funcions del poder judicial és fer de contrapoder per evitar els excessos del poder legislatiu i del poder executiu contra la ciutadania; l’altra, és ajudar a resoldre els conflictes entre tots ells per la mediació i la via jurídica, amb el mínim d’ús de la força i la repressió possibles.
Seria desitjable un model més proper a la tradició judicial anglosaxona, amb moltes menys lleis, amb una funció tècnica dels jutges i un rol habitual de la institució del jurat en la que la ciutadania interpreta els fets amb el suport tècnic dels tribunals.
Cal separar el poder judicial, entès com a sistema d’interpretació de les lleis, dels tribunals de garanties. El tribunal de garanties constitucionals ha d’estar escollit pels procediments de la democràcia equilibrada. Els seus membres no poden ser únicament representants dels altres poders (legislatiu ni executiu), sinó que cadascú ha de ser elegit per un sector social diferent: els propis jutges, els juristes i advocats, els síndics territorials, les organitzacions socials, el parlament i, un parell, directament per la ciutadania (amb un sistema semblant de candidats al dels parlaments).
El finançament de la justícia no pot ser “controlat” pels altres dos poders: el seu pressupost correspon a un percentatge fixe dels pressupostos generals del país.
Amb aquestes orientacions caldrà anar concretant com sotmetre els tres poders públics a la democràcia equilibrada, que combini elements de democràcia directa, participativa i representativa segons allò que la ciutadania vulgui delegar.
- El segon objectiu és evitar estructuralment la concentració de poder, amb un règim d’incompatibilitats molt rigorós.
Però també s’ha d’evitar la concentració en els poders privats: no es pot ser de dos consells reguladors, ni de dos consells d’administració, ni de dos consells directius, ni president o gerent de més d’una organització, ni accionista principal de més d’una empresa. Cal aplicar a fons la prohibició de tota mena de monopolis, d’oligopolis, de concentracions de poder i de diner… que són contraris a la lliure competència i a la democràcia.
Cal fer i aplicar rigorosament lleis anti-monopolístiques i que tant el capital com la informació no estiguin controlats per uns pocs agents o grups de pressió. La llei ha d’impedir la concentració i acumulació de poder econòmic i d’informació en tots els sectors. Les lleis que regulin aquests poders han d’impedir l’acumulació de qualsevol d’aquests poders en una persona, associació, empresa o entitat, directa o indirectament.
- El tercer objectiu és forçar un règim de transparència i un retiment de comptes en tots els poders públics i entre els seus responsables.
Els qui administren els bens del poble són els gestors del poble; no han de poder amagar res i han de poder explicar-ho tot: decisions amb arguments, pressupostos i la seva execució detallada, cobraments i pagaments amb mitjans de pagament que deixen rastre,… cal considerar que de facto tot diner efectiu és diner negre; cal obligar les organitzacions de tots els poders i tots els seus alts càrrecs a realitzar les transaccions econòmiques només amb mitjans electrònics i evitar l’efectiu.
La mateixa transparència s’ha d’aplicar en la governança dels poders privats, especialment en totes les organitzacions de dret públic que regulen, supervisen, governen sectors estratègics, i en tots els membres dels seus òrgans de gestió.
Un conjunt d’òrgans de control independents del govern i del parlament poden reforçar l’observació crítica i la denúncia dels poders públics i privats: sindicatura de comptes, de greuges, de compliment de compromisos electorals, parlaments ciutadans…
- El quart objectiu és el de clarificar i jerarquitzar els diferents tipus de poders:
Tradicionalment s’ha parlat dels poders fàctics com aquells poders que influeixen, condicionen, subordinen, suplanten… els poders públics, gràcies a la força corruptora del diner o a la força de les armes o a la de la ideologia. En l’Espanya de la transició els poders fàctics eren “els militars, els banquers i els capellans”. Quins són avui els poders fàctics? Com influeixen i subordinen els poders públics?
La nostra hipòtesi és que el poder financer (bancs centrals, banca, fons d’inversió, borses, etc.) és avui el sector estratègic més potent i descontrolat i per tant, el poder fàctic més influent, no sols sobre els poders públics sinó sobre la resta de poders privats. El poder financer és el “metapoder”. Les grans corporacions financeres (30 en tor el món) són les que estan condicionant el sistema democràtic a través del seu poder de decisió en tots els sectors estratègics: industrial, de la comunicació, dels transports, de la salut, de la formació, científic i tecnològic… i en la seva penetració, a través dels polítics al seu servei, en els tres poders clàssics de l’estat: governs al seu servei, parlaments segrestats amb els grups de pressió i jutges polititzats posant la justícia als peus dels poderosos. En una societat fonamentada en el poder del diner, té més poder qui crea el diner (el poder d’endeutar el altres i amb interessos impagables), qui distribueix el diner (el poder de donar o no crèdits per invertir o no en projectes), qui decideix quin tipus de diner circula (el poder del diner anònim per a certes operacions que no deixa rastre dels crims i delictes…)
Mentre els poders públics no prenguin el control democràtic del poder monetari – financer no podran respondre als interessos de la majoria. Cal concretar com aplicar la democràcia equilibrada, el règim d’incompatibilitats i el règim de transparència en els espais de regulació, decisió i supervisió del sistema financer: banc central, consells d’administració, assemblees d’accionistes… Tots els grups d’interès (stakeholders) han de tenir influència i han de fer aplicar la transparència en les decisions de les organitzacions i empreses públiques, però també en les privades i les socials.
Constituir un poder financer democràtic. Recuperar la creació monetària mitjançant el crèdit per part del Banc Central. Una de les mesures clau del procés de democratització de tots els poders és que la ciutadania recuperi la sobirania monetària i financera, deixada en mans d’un Banc Central Europeu que, per primera vegada a la història, un banc central gestiona una moneda (l’euro) sense un estat (ni un parlament) que el controli (Piketty, T). La ciutadania ha de poder decidir sobre els objectius del BCE i la seva aplicació, i no sols els governadors dels bancs centrals de la zona euro. L’objectiu del BCE ha de ser el control no sols de la inflació, també de la deflació; ha d’assegurar que l’economia real disposi de la massa monetària adequada a la d’una economia sostenible i socialment equilibrada. Ha d’evitar que el diner en efectiu sigui una eina d’impunitat. La democratització amb transparència del BCE ha de garantir que tots els estats disposen d’un suport financer que eviti l’endeutament i l’ofegament; i ha d’impedir que salvar els bancs comporti endeutar els estats – el ciutadans – tot enfonsant les persones i les petites i mitjanes empreses.
Semblantment, tots els altres sectors estratègics han d’estar controlats pels poders públics per garantir la seva orientació al bé comú: aigua i energia; comunicació, informació i publicitat; telecomunicacions i informàtica; coneixement i cultura; ciència i tecnologia; indústria i comerç; seguretat i defensa; alimentació; salut i educació; mobilitat i transport; construcció i obra pública; medi i territori; esport i turisme; religions i cultures; cooperació i relacions internacionals…
La majoria d’aquests sectors ja disposen de “Comissions Nacionals” i “Consells reguladors i supervisors” (vegis Annex 2), normalment o públics o de dret públic, amb l’objectiu formal de garantir la lliure competència, per evitar oligopolis… però, no sempre per orientar-los al bé comú. I, o bé estan controlats per les empreses hegemòniques, pels lobbies de cada sector o bé estan controlats per representants dels partits majoritaris, d’una democràcia formal segrestada allunyada dels interessos de la majoria.
Cal per tant aplicar un bona governança democràtica, directa, representativa i participativa de tots els grups d’interès en cada sector, amb un estricte règim de transparència i d’incompatibilitats, que eviti la corrupció, i, amb ella, la destrucció dels poders públics i de la seva imparcialitat. Es tracta de repensar i reorganitzar tots els Consells ja existents o de crear-ne de nous i fer-los de dret públic, per evitar que continuïn governant a l’ombra i suplantant la democràcia.
Exemple de la democratització d’un dels poders estratègics. Constituir un poder mediàtic democràtic: la informació i la comunicació al servei del bé comú. Mai cap poder polític ni econòmic ha tingut un aliat o un enemic tant potent com el que podem anomenar el poder mediàtic: els mitjans de comunicació en qualsevol dels formats i canals, més o menys interactius, més o menys informatius, més o menys propagandístics… són un poder i alhora poden ser un contrapoder formidable que influeixi decisivament en la visió, els valors, les necessitats, els coneixements… de la població i , per tant, en les seves decisions polítiques, socials o econòmiques. En nom de la llibertat d’expressió i de premsa les indústries culturals són, però un actor propi, un poder clau, que empra els seus mitjans per enfortir les posicions dels qui les controlen.
La democràcia equilibrada també ha de regir aquest sector estratègic impedint qualsevol oligopoli – cal impedir els grups multimèdia – i fent transparent els propietaris (públics, privats o socials) i els seus interessos; també implicant en el seu control (renovant el Consell de l’Audiovisual, els Consells d’administració…) els diferents sectors socials interessats i no sols els propietaris: lectors, audiències, organitzacions socials, periodistes i professionals, col·legis professionals, universitats… per garantir una informació veraç, una publicitat contrastada no consumista ni sexista, un entreteniment basat en el coneixement… Cal una real autoritat democràtica reguladora independent en l’àmbit de la informació i la comunicació pública i privada, no sols audiovisual, que no sigui triada sols pel parlament. Cal un organisme independent que vetlli pel dret a la informació i la comunicació, un organisme independent dels interessos polítics i econòmics per regular, ordenar i, si s’escau, imposar sancions en el sector de la comunicació.
La concentració de la propietat dels mitjans de comunicació és una amenaça per al pluralisme informatiu dels mitjans privats i un perill d’homogeneïtzació cultural; per això cal establir topalls de participació accionarial en els grups mediàtics per garantir la diversitat de línies editorials, i establir incompatibilitat dels responsables en més d’un mitjà.
Aquest control públic també ha d’incloure el control democràtic de les bases de dades (big data), d’Internet, dels dispositius mòbils, de les xarxes socials.. eines que aporten un grau d’interactivitat molt important… però que en ser controlades per molts pocs operadors –influenciables pels altres poders – posa en perill l’aparent llibertat del usuaris.
Gràcies als 4 objectius citats, podem plantejar exemples de diverses mesures per a la transició. (Vegis Annex 1)
- Aquest text que vol ser breu, endreça i prioritza idees, algunes ja existents; està obert a crítiques, comentaris i millores. Vol ser un eina de reflexió estratègica per a les diferents organitzacions i moviments polítics que estan plantejant la necessitat d’un canvi profund a Catalunya, a l’Estat Espanyol o a Europa, un canvi a millor perquè res continuï igual, un canvi per fer un país i un món habitables per a tothom.
30 de gener 2015, aniversari de l’assassinat de Gandhi