La societat demanda un aprofundiment de la democràcia en un context de crisi del règim
polític sorgit de la transició espanyola. Aquest canvi social ha d’arribar també a un àmbit
tan important com el dels mitjans de comunicació. Les empreses informatives són les
encarregades d’aportar la informació i el debat que generarà l’opinió pública i, per tant, les
decisions polítiques en democràcia.
La Xarxa Ciutadana pel Dret a la Informació i a la Comunicació neix amb la voluntat
d’aprofundir en la democratització del sistema comunicatiu del nostre país. Per això
demanem el desenvolupament legislatiu de l’article 52 de l’Estatut de Catalunya per
regular i impulsar polítiques públiques que garanteixin els drets a la informació i a la
comunicació. La Xarxa, com a espai de col·laboració entre les entitats socials per treballar
pels drets comunicatius, adopta aquestes deu reivindicacions com a fonamentals:
1. La informació no és una mercaderia, és un dret ciutadà. La ciutadania té dret a
rebre una informació suficient, imparcial, plural, veraç i contrastada. La Xarxa reclama que
es desenvolupi un marc legal i polítiques públiques perquè aquest dret pugui ser exercit
de forma efectiva més enllà d’interessos econòmics i polítics. Alhora, el dret a la
comunicació implica que els ciutadans poden ser emissors d’informació a partir de mitjans
de comunicació constituïts per la pròpia societat civil.
2. Cal un organisme independent que vetlli pel dret a la informació i la comunicació.
Catalunya s’ha de dotar d’una organisme independent dels interessos polítics i econòmics
per regular, ordenar i, si s’escau, imposar sancions en el sector de la comunicació.
L’elecció dels òrgans directius haurà de comptar amb la participació de la societat civil i
dels i les professionals del periodisme i s’haurà d’escollir entre persones vinculades al
món de la comunicació.
3. Els mitjans de comunicació han de garantir el pluralisme polític i social en les
línies editorials i informacions. Han de promoure valors democràtics d’igualtat i justícia
social i de respecte a la diferència: la igualtat de gènere, els drets del col·lectiu LGTB,
de les persones grans o de les de diferents ètnies o orígens que conviuen al nostre país,
així com defensar el laïcisme i el pluralisme religiós. A més, les empreses informatives han
de garantir també l’accessibilitat de la informació i de la cultura als discapacitats auditius i
visuals i donar una especial protecció als infants per transmetre’ls valors democràtics.
S’han de generar espais de participació social en els mitjans de comunicació –siguin
públics, comercials o comunitaris– que permetin a la ciutadania exercir un control
democràtic. A més, s’ha de garantir l’accés i presència dels moviments socials als
continguts dels mitjans de forma suficient, pel paper fonamental que tenen com a
motor dels canvis socials i dels avanços en drets civils.
4. La concentració de la propietat dels mitjans de comunicació és una amenaça per
al pluralisme informatiu dels mitjans privats i un perill d’homogeneïtzació; per això
cal establir topalls de participació accionarial en els grups mediàtics per garantir-ne la
diversitat de línies editorials.
5. Cal transparència, pluralisme i supervisió amb les llicències audiovisuals.
L’adjudicació de llicències en l’àmbit audiovisual s’haurà de fer amb criteris de pluralisme
polític i social. S’han de garantir uns mínims de producció pròpia, nacional o local, i en
llengua catalana, així com la compra de drets d’emissió de productes audiovisuals
nacionals. A més, s’ha de mantenir un equilibri entre els sectors públic, comercial i
comunitari i, si més no, hi haurà un 33% de les llicències que haurà d’estar garantit per a
l’àmbit dels mitjans comunitaris.
D’altra banda, l’Administració serà l’encarregada de vetllar pel compliment de les
condicions amb què es va guanyar la llicència en el concurs públic. Un cop atorgades les
llicències, no se’n podrà delegar la gestió, ni tampoc podran ser transferides, llogades o
venudes.
6. Cal preservar l’autonomia dels mitjans públics. Les empreses informatives de
titularitat pública han de tenir garanties d’autonomia respecte del govern i els partits
polítics. Han de disposar d’organismes de gestió independents, i no escollits a partir de
quotes polítiques. A més, és fonamental que hi hagi un sistema de finançament autònom i
desvinculat de les decisions del govern i dels partits polítics representats en cadascuna de
les administracions titulars d’aquests mitjans.
7. S’han de regular i promoure els mitjans comunitaris perquè siguin viables i
comptin amb eines estables de finançament. Aquests mitjans sense afany de lucre són
el resultat de l’autoorganització de la societat civil en exercici del dret a ser emissors
d’informació i a constituir mitjans de comunicació propis.
8. Garanties per a la regulació professional del periodisme. Els i les periodistes han
d’exercir la seva professió des de criteris ètics i de servei públic. Per fer això possible
calen eines de participació, representació dels i de les periodistes per dialogar amb la
direcció de l’empresa informativa, sigui pública, privada o comunitària. En aquest sentit, la
precarietat laboral en el sector és una de les causes de l’autocensura i de la pèrdua de
qualitat en els continguts i, per tant, calen esforços per combatre-la.
9. Garantir l’educació en comunicació a la ciutadania. Cal assegurar l’alfabetització
mediàtica i digital de la societat a partir de la inclusió en els currículums de l’educació
obligatòria i postobligatòria de la competència en comunicació.
10. Garantir que els plans d’estudis universitaris incloguin els drets a la informació i
a la comunicació. Els plans d’estudi dels graus i dels postgraus en Comunicació han de
garantir la presència dels drets a la comunicació i a la informació com a matèries
obligatòries. Cal que incloguin també matèries que abordin la funció social del periodisme.
Barcelona, 29 de setembre de 2014
Grup promotor de la Xarxa Ciutadana pel Dret a la Informació i la Comunicació
