En la seva gènesi havia confluït la gent que sentia la necessitat de recuperar els drets nacionals perduts 300 anys enrere i la gent que veia que seria més fàcil generar un nou sistema de viure més equitatiu i sostenible si no es depenia d’un estat aliè.

El protagonista d’aquesta transició, alhora nacional i social, política i econòmica, fou la ciutadania activa que, gràcies a les noves possibilitats de la comunicació interactiva, s’auto-organitzà en diferents iniciatives, que arribaren a ser complementàries.

Els terribles efectes de la crisi financera internacional havien accentuat el sentiment de fracàs, tant de l’estat de les autonomies com del sistema polític i econòmic imperant que, l’un i l’altre, condemnaven les majories a la dependència, la in-equitat i la frustració.

Proliferaren consultes ciutadanes arreu del país, primer sobre la independència, després sobre les regles de joc del nou estat o sobre el canvi en les polítiques públiques per garantir la dignitat i l’equitat de les persones.

Mentre les institucions polítiques estaven enrocades en un sistema de partits majoritaris clientelars i estructuralment corruptes, la ciutadania s’anà organitzant per exigir un canvi, per exercir l’autogovern i per endegar un procés constituent.

La gent que volia, que necessitava, un profund canvi havia ocupat places i edificis públics, s’havia aplegat en assemblees, havia participat en petites i grans manifestacions, en concerts i en cadenes humanes…que arreu del país mostraven la determinació i la força d’un poble que s’anava articulant.

Però també s’inicià un procés constituent que volia aconseguir una majoria parlamentària prou àmplia per elaborar una nova constitució i, si calia, per declarar unilateralment la independència.

Un dels trets innovadors d’aquesta segona transició – per no dir-ne revolució -, fou la formació d’un nou contrapoder, el Parlament Ciutadà, un espai permanent de participació directa de la ciutadania, organitzada o no en moviments socials, que recollí aquest esperit d’autogovern i que facilità la concreció de propostes de canvi, tant pel que fou l’elaboració participativa de la nova constitució com pel que fou, i està sent, l’aplicació de polítiques públiques plantejades des de feia temps per moviments socials i organitzacions de la ciutadania activa.

El resultat fou el naixement d’un nou estat nou, amb nous criteris, noves característiques i noves institucions a l’alçada de les necessitats d’una població, d’un país i d’un món molt diferents a les que havien fet front les revolucions que 200 anys abans havien configurat els estats democràtics fins al moment.

Algunes de les innovacions social inicials foren aquestes.

Un nou estat transparent i deliberatiu. Els polítics i l’administració pública eren els gestors del poble, de la ciutadania, i com a tal, 100% transparents, res a amagar. Els sistemes de decisió sempre partien d’un procés deliberatiu que cercava aclarir les diferents posicions i generar el màxim consens possible. La majoria no sempre tenia la raó, sinó se la guanyava enraonadament, amb arguments. L’executiu estava format per representants de les 4 forces polítiques amb més pes al parlament, de manera que administrava els interessos d’una àmplia majoria de la població. Mensualment la població participava en processos deliberatius que acabaven en referèndums vinculants.

Un nou estat de contrapesos. No tenia sols els 3 poders habituals – legislatiu, executiu i judicial – sinó que endreçava un 4t poder comunicatiu i reconeixia el paper del 5è poder ciutadà, el Parlament Ciutadà per fer de contrapès a les tendències endogàmiques dels partits, de les administracions públiques, dels interessos empresarials i del meta poder financer.

Un nou estat orientat al bé comú. L’economia, les finances, la política, la comunicació només podien cercar el bé particular si a la vegada estaven orientades al bé comú. Les llibertats individuals estaven garantides i no podien ser una excusa per privar les llibertats dels altres i del comú.

S’estengué l’hàbit entre gran part de les organitzacions socials i privades, i l’obligatorietat en les administracions públiques i els partits, de realitzar periòdicament una Auditoria del Bé Comú. Les organitzacions que obtenien millors resultats es beneficiaven d’importants deduccions fiscals i d’una millora en la seva reputació.

Un nou estat social, en què la dignitat de les persones era la prioritat. Més enllà de proclamar grandiloqüents ideals, totes les polítiques públiques estaven orientades a reduir els desequilibris socials, econòmics i ambientals i, per tant, a afavorir l’equitat i la igualtat d’oportunitats, amb accés garantit a una renda de ciutadania, a una educació i sanitat de qualitat, a un habitatge digne…

Un dels elements clau per aconseguir aquest objectiu, fou la consulta periòdica a la població sobre el Ventall de Renda Tolerable, entre la renda mínima i la renda màxima. La recaptació de les rendes superiors a la màxima permeté finançar les polítiques de cohesió social, imprescindibles per a la cohesió nacional i per a la prosperitat de tothom.

Un nou estat amb moneda pròpia. Un dels elements clau per aconseguir la sobirania nacional i social fou la implantació d’una moneda pròpia, complementària a l’euro, que ja des d’abans de l’estat propi va aportar liquiditat sense interessos a les famílies, les petites i mitjanes empreses i els governs, gràcies a la bona acceptació social d’un sistema de crèdit mutu multilateral. Entengueren que sense sobirania monetària i financera, la sobirania política i social no aniria gaire lluny.

Un nou estat de pau. Una altra de les innovacions socials fou apostar per un sistema de seguretat, de defensa i d’acció internacional intel·ligent per fer front als diferents riscos, perills i amenaces que les societats contemporànies pateixen, amb mitjans adequats i no amb mitjans obsolets, com l’exèrcit, que algunes veus reclamaven per poder ser un estat “normal”. L’estalvi que comportà no crear ni mantenir unes forces armades es dedicà a combatre les causes i pal·liar els efectes dels riscos, amenaces i perills, quasi cap dels quals podien ser afrontats eficaçment amb un exèrcit.

….

Les 3 potes complementàries d’aquesta transició cap a la sobirania nacional, social i econòmica foren l’energia i les accions massives de l’Assemblea Nacional, l’articulació política electoral del Procés Constituent i la vertebració dels moviments socials i de la ciutadania políticament activa no partidista del Parlament Ciutadà.

El Parlament Ciutadà convocà els moviments i la ciutadania a aportar, valorar i millorar propostes sobre les noves regles de joc que havien de guiar la nova constitució. Aquestes propostes passaren un procés de deliberació pública fins aconseguir un nucli molt sòlid i coherent que fou posat a consulta ciutadana.

Aquestes regles de joc tingueren un paper clau en l’elaboració de la nova constitució que avui ens regeix, quan l’àmplia coalició del Procés Constituent obtingué la majoria al Parlament.

Sense haver-ho dissenyat prèviament, les diferents necessitats de la població confluïren: l’ANC canalitzà i impulsà l’energia de la sobirania nacional, el Procés Constituent la de la presa del poder institucional representatiu i el Parlament Ciutadà la del contrapès permanent des dels moviments socials i la ciutadania activa.

Val a dir que fou, i és, una transició endegada i guiada per una nova generació, especialment de dones, que recordaven la força de l’Assemblea de Catalunya de la primera transició, i que volgueren evitar una segona traïció dels líders i dels partits quan aquests la dissolgueren.

A totes les Adas, Muriels, Carmes, Itziars, Tereses, Susannes… que ho van fer possible!