Un cop coneixem la incomprensible profunditat de l’univers, amb milions d’estels i de galàxies a milions d’anys llum… és evident que els humans només ens podem veure com una meravellosa i minúscula espècie en evolució, que tenim el deure de no malmetre i de mantenir les fràgils condicions del petit planeta Terra que ens ha fet aparèixer. Si això no és evident, vol dir que vivim en un estat alterat de consciència que no fa adonar-nos del que som.
Cada matí quan retrobem el sol – i ens adonem de nou que és la terra la que gira – se’ns ofereix l’oportunitat de tornar a l’estat normal de consciència basat en l’evidència que som una espècie amb un destí comú, en un petit planeta d’un racó de l’univers, i que només aquesta consciència ens pot salvar de l’autodestrucció que estem generant amb els patètics valors i les violentes regles de joc que guien les nostres vides i relacions.
Quan mirem els estels, que absurdes i estranyes són les nostres preocupacions diàries d’individus, de grups, de nacions… centrades en la por dels altres, en les amenaces, en les lluites per acaparar recursos, en les guerres… Si recuperem l’estat de consciència de ser una fràgil espècie en un petit planeta, haurem d’estar només centrats en com avançar en el procés d’humanització, en com tenir cura de tot i de tothom, en com cooperar amorosament per assegurar les bones condicions de vida per fer un món habitable per a tothom; hauríem d’estar celebrant cada dia el miracle improbable de la vida i sentir-nos afortunats per poder respectar-la i gaudir-la.
Pels fruits, per l’actitud i els fets davant els altres i el món, – i no per l’adhesió a confessions religioses, rituals o ideologies – coneixem la consciència de les persones i dels grups, que:
-
o bé cultivem l’estat de consciència propi a una espècie que coopera per fer front a un destí comú i celebra el miracle de la vida,
-
o bé vivim en un estat alterat de consciència – en una mena de falta de contacte amb l’evidència – que ens porta a lluitar contra tot i tothom per voler sobreviure, com si poguéssim escapar a la dinàmica pròpia de la vida, del néixer, viure i morir.
El camí és simple, donar-nos oportunitats per redescobrir l’evidència que ens fa adonar dels nostres vincles i reptes comuns:
-
veure i llegir menys ficcions i gaudir més de la contemplació del sol, de la lluna, dels estels… de l’univers;
-
reduir els desitjos insaciables i gaudir més de la comunió amb els rius i els mars, amb les muntanyes i les valls, amb la vida dels altres animals i de les plantes;
-
ser menys submisos als poders i a les normes que ens porten a l’autodestrucció i cultivar la política de la cooperació amorosa, pròpia de ser membres de la única comunitat que en realitat som.
Martí Olivella
8 de març de 2012
Dia de les dones
