by Martí Olivella | març 8, 2012 | 1. La Vida, 2. La Política
Un cop coneixem la incomprensible profunditat de l’univers, amb milions d’estels i de galàxies a milions d’anys llum… és evident que els humans només ens podem veure com una meravellosa i minúscula espècie en evolució, que tenim el deure de no malmetre i de mantenir les fràgils condicions del petit planeta Terra que ens ha fet aparèixer. Si això no és evident, vol dir que vivim en un estat alterat de consciència que no fa adonar-nos del que som.
Cada matí quan retrobem el sol – i ens adonem de nou que és la terra la que gira – se’ns ofereix l’oportunitat de tornar a l’estat normal de consciència basat en l’evidència que som una espècie amb un destí comú, en un petit planeta d’un racó de l’univers, i que només aquesta consciència ens pot salvar de l’autodestrucció que estem generant amb els patètics valors i les violentes regles de joc que guien les nostres vides i relacions.
Quan mirem els estels, que absurdes i estranyes són les nostres preocupacions diàries d’individus, de grups, de nacions… centrades en la por dels altres, en les amenaces, en les lluites per acaparar recursos, en les guerres… Si recuperem l’estat de consciència de ser una fràgil espècie en un petit planeta, haurem d’estar només centrats en com avançar en el procés d’humanització, en com tenir cura de tot i de tothom, en com cooperar amorosament per assegurar les bones condicions de vida per fer un món habitable per a tothom; hauríem d’estar celebrant cada dia el miracle improbable de la vida i sentir-nos afortunats per poder respectar-la i gaudir-la.
Pels fruits, per l’actitud i els fets davant els altres i el món, – i no per l’adhesió a confessions religioses, rituals o ideologies – coneixem la consciència de les persones i dels grups, que:
-
o bé vivim en un estat alterat de consciència – en una mena de falta de contacte amb l’evidència – que ens porta a lluitar contra tot i tothom per voler sobreviure, com si poguéssim escapar a la dinàmica pròpia de la vida, del néixer, viure i morir.
El camí és simple, donar-nos oportunitats per redescobrir l’evidència que ens fa adonar dels nostres vincles i reptes comuns:
Martí Olivella
8 de març de 2012
Dia de les dones
by Martí Olivella | març 6, 2012 | 2. La Política
La principal causa de la violència en totes les seves formes, armades i estructurals, és la nostra consciència d’individus aïllats i atemorits que no acceptem la mort com un fet propi a totes les espècies vivents.
El fonament del camí a la pau en totes les seves formes és el cultiu de la consciència de ser persones que pertanyem a una única comunitat humana que, al seu torn, pertany a la comunitat d’espècies vivents.
El criteri per saber si les religions, les filosofies, les ideologies, les creences i visions sobre el sentit de la vida, les polítiques… contribueixen a la pau és comprovar si els seus seguidors cultiven aquesta consciència, i per tant aprenen a viure cada vegada més com a membres d’una única comunitat humana.
En el llarg procés d’humanització tots els humans actuals tenim un mateix origen, som d’una mateixa espècie. Ens hem anat humanitzant amb la consciència de ser membres de petites i mitjanes comunitats (el nostre cervell ha arribat a poder mantenir relacions de proximitat amb unes 150 persones) que han sobreviscut gràcies a la cooperació interna, a compartir tot entre tots els seus membres; gràcies a la consciència que la supervivència del grup era més important que la de l’individu.
En l’interior de les comunitats, de les famílies, dels grups, de les nacions… ens hem sentit protegits i solidaris, hem compartit, cooperat i fins i tot hem donat la vida pels altres… Però aquesta actitud, pròpia del procés d’humanització, quan xoca amb els límits d’un món finit i quan no posa límit a un infinit creixement de població i de necessitats, ens porta a defensar-nos o a confrontar-nos amb altres comunitats, grups, nacions… per poder sobreviure; ens porta, fins i tot, a encimbellar els individus per sobre les comunitats i, per tant a afeblir-les fins a destruir-les.Quan destruïm la comunitat, el bressol de la humanització, ja no tenim model per eixamplar la consciència i la pràctica de pertinença a cada vegada comunitats més àmplies, fins a assolir la comunitat humana, l’única font de la vera pau.
Per revertir el procés d’autodestrucció com espècie, per avançar en el camí de la pau, ens cal, per tant, fer front als processos de destrucció de les comunitats humanes tot reduint les pressions ideològiques, demogràfiques, econòmiques que provoquen aquesta destrucció.
-
Substituir les creences i visions en què l’individu i les seves necessitats il·limitades es més important que la comunitat i que l’espècie. Hem de promoure aquelles creences i visions que ens fan adonar que només som persones quan pertanyem a comunitats humanes solidàries – internes i externes – que se saben en un procés de pertinença i de generació d’una única comunitat humana que forma part de la comunitat més àmplia dels éssers vius.
-
Cultivar la visió que la mort és part de la vida, que el sentit de la vida és acceptar que naixem, vivim – tot gaudint i patint – i morim. Que la pròpia condició d’espècie en procés d’humanització comporta viure plenament el cicle de la vida, – tot el que neix, mor – i que la funció de la comunitat és acompanyar els seus membres en aquesta aventura, no per lluitar obsessivament contra la mort i el dolor, sinó per viure dignament com a persones i com a espècie.
-
Autolimitar les necessitats i el creixement de la població per reduir la pressió que ens porta als grups i als individus a haver de lluitar entre nosaltres per sobreviure en un planeta finit i per poder assegurar a tothom una vida digna en un món habitable.
-
No respondre a les agressions – que són fruit d’aquesta consciència poc humanitzada – amb violència. La violència és un vestigi d’una cultura de guerra pròpia de comunitats i grups que es consideren superiors als altres i que lluiten per a la seva supervivència al preu de la destrucció del procés d’humanització que ens porta a sentir-nos i comportar-nos com a membres responsables d’una única comunitat humana.
-
Afrontar els conflictes -propis de les transicions d’una cultura de “guerra de tots contra tots” cap a una cultura de pau de “cooperació de tots amb tots”- amb benevolència. Sense jutjar ni agredir, fent aflorar les necessitats insatisfetes i desarmant les espirals de por, d’amenaça, de violència. Simplement, -i que difícil de viure!- es tracta d’aplicar les actituds de comprensió i d’estima pròpies dels amics amb els enemics, perquè ens adonem que som membres de la mateixa comunitat amb els mateixos reptes i necessitats comunes.
-
Emprendre les transicions necessàries cap a aquest món habitable per a tothom, cap a la generació de la comunitat humana en un món finit, amb determinació, fent emergir, amb mitjans noviolents, conflictes i alternatives en tots els camps en que es promouen visions i pràctiques destructives:
-
els sistemes econòmics que cerquen l’acumulació de riquesa en poques mans o que promouen la creació de necessitats il·limitades i la destrucció de les condicions de vida humana en el planeta;
-
els sistemes financers que converteixen el diner en el bé absolut, el crèdit en un mitjà per reduir a esclavatge per deute als pobles i l’especulació en buit en el camí per destruir l’economia real sostenible;
-
els sistemes polítics que no tracten totes les persones i tots els pobles amb igualtat de drets i d’oportunitats i que converteixen els estats en poders al servei dels rics i poderosos, contra els pobles.
-
els sistemes religiosos o de creences que desresponsabilitzen les persones i les seves comunitats, del néixer i del morir, i situen en éssers no humans el destí i el sentit de la vida;
-
els sistemes educatius i comunicatius que manipulen i entretenen les persones perquè no siguin conscients de les seves responsabilitats comunitàries i d’espècie;
-
els sistemes de salut que no fan responsables les persones de la seva cura i que combaten el dolor i la mort més enllà d’ocupar-se de millorar la qualitat de la vida;
-
els sistemes de seguretat i de defensa que en lloc de prevenir l’esclat de la violència en els conflictes, promouen la por, l’amenaça, la creació de l’enemic per incentivar l’espiral de violència on es vol que triomfi la raó de la força armada i no la força de la raó humanitzadora.
-
Els canvis culturals, de la visió de qui som i del sentit de la vida, no són fàcils de fer i no es poden imposar. Fer emergir conflictes en tots els sistemes destructors ens pot permetre prendre consciència dels canvis que hem d’emprendre amb urgència. Ens cal generar noves metàfores que ens permetin imaginar el sentit del món que desitgem i que necessitem per sobreviure i seguir el procés d’humanització amb menys violència. Passar d’un món creat i regit per déus o règims idealistes a qui reclamem el sentit de la vida, del dolor i de la mort, a un món en procés viu, en què els humans fem el nostre incert camí d’humanització sota la nostra responsabilitat, amb l’únic sentit de fer un món habitable per a tothom.
Martí Olivella
marti@nova.cat
29 de febrer de 2012
Dia de concessió del 1er Premi Constructors de Pau de l’ICIP, als objectors i insubmissos.
