by Martí Olivella | set. 18, 2010 | 2. La Política
Sessió sobre “Els ideals pacifistes són vigents en la societat d’avui?”
Com fer front amb mitjans noviolents a la violència estructural de la crisi global
Martí Olivella. marti@nova.cat
Director de Nova – Centre per a la Innovació Social www.nova.cat
Primera part. 10 tesis inicials
- Els ideals pacifistes són més presents avui que anys enrere, perquè veiem els nefastos efectes de la guerra.
La gent vol la pau, un món sense guerres. Però gran part dels governants continuen preparant la guerra, armant-se i creant clima de por i d’inseguretat. I la guerra continua sent un negoci per a les grans empreses i continua essent la “política per altres mitjans” dels països poderosos i hegemònics contra els països i el pobles que no volen acceptar la seva dependència i explotació. Tothom vol la pau, però la majoria col·laborem -fent de soldats, amb el silenci o els impostos- amb els governs, i amb les empreses que els pressionen, perquè continuïn preparant i fent la guerra.
Els ideals són la guia de les nostres accions. Però quan les accions no són coherents amb els ideals, aquests es converteixen en la més alta expressió de la hipocresia. El discurs polític dominant és estar a favor de la pau i continuar preparant i fent la guerra. Els països amb dret a veto en el Consell de Seguretat de Nacions Unides, encarregat de mantenir la pau al món, són els principals fabricants i traficants d’armes del món i són els qui volen tenir el monopoli de la bomba atòmica.
- Cal revisar què entenem per ideals pacifistes.
És interessant veure què diu la definició assequible al gran públic de la Viquipèdia: “El pacifisme és l’oposició a la guerra i a les altres formes de violència, expressada a través d’un moviment polític o com una ideologia específica. El pacifisme es pot basar en principis morals (una visió deontològica) o en el pragmatisme (una visió conseqüencialista). El pacifisme de principis sosté que en qualsevol circumstància, des de la guerra a la violència física interpersonal, la violència es moralment incorrecta. El pacifisme pragmàtic sosté que els costos de la guerra i de la violència interpersonal, són tan importants que és millor trobar altres maneres de resoldre els conflictes que la violència.
Els pacifistes, en general, rebutgen les teories de la guerra justa. Molts han pres el terme pacifista per denominar-se a si mateixos, tant persones que viuen en la inèrcia política i es neguen a ser part activa dels conflictes i ho empren com a justificatiu, com grups de pacifisme reformista, que intenten ignorar les contradiccions socials i que prediquen la pau entre tots, sobre totes les coses, d’una manera molt poc crítica. Aquí s’ubiquen els grups anomenats ecopacifistes, mobilitzacions pel civisme, etc. Per un altre cantó, molts pacifistes que creuen en l’acció no violenta per realitzar canvis radicals (i fins i tot revolucions) i per afrontar els conflictes, han pres els termes activista no violent, pacifista militant, etc., per subratllar la necessitat de l’acció, la realitat dels conflictes socials i la postura d’enfrontament contra estructures autoritàries d’una manera radical, tot duent a terme accions que poden incloure el boicot i el sabotatge, però no pas l’agressió a persones, i menys encara de manera mortal. Entre aquestos s’ubiquen els antimilitaristes i els anarcopacifistes.”
La meva posició és que el terme pacifista, i els ideals corresponents, són massa ambigus i contradictoris i no ens ajuden a saber de què parlem. Prefereixo distingir entre “pacifisme” -com tot allò favorable a conrear una Cultura de Pau amb mitjans pacífics, sense emprar la violència- i “estratègia noviolenta”, com a una articulació de mitjans coherents amb els objectius que es volen aconseguir, que denuncia una injustícia, que empra la no-cooperació i la desobediència civil per soscavar les bases del poder que la manté i que elabora i posa en pràctica alternatives per superar-la: defineix un objectiu assolible per combatre-la, concreta unes accions possibles, no s’atura fins aconseguir-lo i assumeix els riscos que comporti.
- Si la pau és un resultat d’unes relacions humanes justes, equitatives, lliures…, hem de centrar-nos, no sols en evitar la guerra i la violència física, sinó sobretot en evitar la violència estructural.
Els mitjans de comunicació dels rics i poderosos ens fan seguir amb atenció, en multitud de conflictes armats, l’assassinat d’una persona, d’uns milers de soldats, d’unes desenes de milers de víctimes civils, però no ens parlen amb la mateixa intensitat de les 60.000 persones que cada dia moren per causes evitables, de fam, de malnutrició, de manca d’assistència sanitària bàsica… Amb la crisi global, provocada per la irresponsabilitat, la complicitat i amb el benefici de molt poques persones, hem d’assumir la vergonya d’haver augmentat en 200 milions el nombre de persones que passen fam, superant ja els 1.000 milions. Una de cada 6 persones del món passa gana cada dia!! Els governs, els bancs centrals, han sostret de la riquesa dels pobles 17 bilions de dòlars per evitar la fallida dels bancs. (17 milions de milions de dòlars!). Amb aquest diners podríem acabar amb l’actual fam al món durant 600 anys! Però, en canvi, no hi ha 50.000 milions de dòlars per reduir la pobresa, només a la meitat!, per l’any 2015, segons els Objectius del Mil·lenni. Amb aquests fets, hem de concloure que, pels rics i poderosos del món, sobra gent a la terra, que cal que morin milions de persones pobres que no tenen veu per votar, que no tenen diners per comprar. Cal generar o permetre genocidis sagnants encoberts o per inanició i abandó. Amb el nostre silenci, som còmplices d’un genocidi per omissió fins ara mai vist. Però la història ens jutjarà pel nostre silenci. Perquè n’estàvem informats i no férem res per evitar-lo.
Allò que ens honora com a humans, és saber destriar i discernir què és important i prioritari, d’allò que és banal i secundari. I avui, acceptem un rentat de cervell, una política de distracció i d’entreteniment, que ens manté desmobilitzats per afrontar amb intel·ligència i coratge els grans reptes globals.
- Per combatre la violència estructural, cal prioritzar on posem la nostra energia: en el canvi de les institucions i regles de joc internacionals, polítiques i militars en les NNUU, financeres en les Institucions de Bretton Woods, comercials en la OMC, comunicatives, energètiques, alimentàries… en les grans empreses transnacionals…
Mentre imperi una globalització neoliberal, un capitalisme transnacional – privat o d’estat -, que fa que el lucre i el poder siguin més importants que les persones i els pobles, a qui el diner i la política han de servir, vol dir que estem vivint en una violència estructural que genera i justifica guerres i insurgències, a benefici d’uns pocs i a malefici de les majories i del planeta. I les nostres lluites per la pau només seran superficials.
Vivim sota l’efecte de la “propaganda” que va inventar Goebbels, el Ministre de Hitler. El nazisme, com a sistema polític, va ser derrotat. Però el nazisme, com a sistema de propaganda, ha triomfat. “Una mentida repetida vàries vegades, passa a ser percebuda com a veritat”, sobretot si qui la diu te la ”legitimitat” de ser un president, un expert, una gran empresa, un mitjà de comnicació..
Des del final de la segona guerra mundial vivim sota el sistema de propaganda del rics i poderosos, principalment dels Estats Units d’Amèrica. Gràcies a haver guanyat la guerra i a haver endeutat al Regne Unit, els EUA van imposar, a Bretton Woods, l’arquitectura financera mundial, amb un Banc Mundial i un Fons Monetari Internacional, per afavorir els seus interessos i els de les seves empreses i bancs. Cada any els països del Nord dediquem 50.000 milions de dòlars d’ajuda al desenvolupament al Sud. I cada any els països del Sud paguen als països del Nord 400.000 milions de dòlars, 8 vegades més, per pagar els interessos del deute extern que aquestes Institucions han generat per sotmetre a servitud els països empobrits.
En el camp polític, els EUA van crear unes Nacions Unides: controlades pel vencedors, amb dret a veto i amb finançament condicionat. Van fer esclatar la bomba atòmica a Hiroshima i Nagashaki per mostrar la seva superpotència i van tancar el “club de la bomba atòmica” per mantenir el món sotmès sota la por. I amb els anys han creat una Organització Mundial del Comerç, que atorga a les empreses del Nord el dret a denunciar els governs que perjudiquin els seus interessos.
Doncs bé, la propaganda d’Estats Units ens ven a tothom que són “la democràcia més antiga i més consolidada”, la “torxa de la llibertat en el món”, el “model de desenvolupament a seguir”… L’aparell governamental i privat de propaganda, és infinitament superior al dels nazis, amb tota mena de mitjans i recursos en tots els camps de comunicació. I nosaltres el patim sense adonar-nos-en, com els alemanys el patiren sense adonar-se’n.
Com canviar aquestes institucions i aquestes regles de joc internacionals, que afavoreixen la violència estructural en el món?
- De totes les innovacions del segle XX n’hi ha dues que han revolucionat la manera d’afrontar els conflictes: la bomba atòmica –que ens indica l’absurd i el final del recurs a les armes- i la noviolència –que ens indica el camí de construir una pau justa amb mitjans pacífics, amb la força de la raó i no amb la raó de la força armada.
Hem d’optar. S’ha acabat el temps de dilacions i elucubracions. L’objectiu de la vida no és anar fent, ni tenir èxit, ni guanyar diners, ni ser bona persona, ni ajudar els altres. L’objectiu de la vida és contribuir amb les nostres accions –no sols amb les idees– a fer un món habitable per a tothom, un món on tothom, el 100% dels habitants de la Terra, puguem cobrir les necessitats sostenibles per viure dignament. I això vol dir, exercir la nostra força de ciutadans i ciutadanes, fer valdre els drets, i desenvolupar una estratègia noviolenta de transformació de les estructures injustes, sense provocar més mals dels que volem alliberar-nos.
- Aplicar una estratègia noviolenta de transformació de les estructures violentes, injustes i insostenibles, vol dir: identificar algun element clau que manté aquest sistema; fixar un objectiu abastable per remoure aquest element clau, concertar una acció eficaç que es pugui assolir; no aturar l’acció fins aconseguir l’objectiu; i un cop aconseguit, posar-se una fita més important.
Si bé no cooperar amb els responsables de la injustícia i desobeir lleis per no acceptar la seva injustícia, són les armes inicials d’aquesta estratègia, no són suficients. Cal avançar en l’elaboració d’un model, d’un sistema alternatiu que permeti superar l’actual i obrir les portes a unes estructures més pacífiques, justes i sostenibles.
- Tenim tres reptes històrics pendents que podem afrontar amb l’oportunitat de la crisi global.
Si repassem el convuls segle XX podem extreure 3 reptes que no hem sabut resoldre i que, ara, en aquest moment de crisi global, tenim l’oportunitat de cercar i d’experimentar respostes:
- Com canviar els règims político-econòmics, quan no asseguren la satisfacció de les necessitats i de les llibertats bàsiques de tota la població, sense negar allò que volem aconseguir?
- Com elaborar i aplicar un nou model sòcio-econòmic que garanteixi alhora les llibertats -amb responsabilitat- i l’equitat -amb transparència-?
- Com preveure i evitar que el millor règim polític i el millor model econòmic, no degenerin en corrupció i en concentració de poder i de diner en poques mans?
Aprofundim en cada repte i ens les possibles respostes:
Davant la incapacitat de moltes democràcies formals, i dels règims autoritaris, d’universalitzar la garantia de les llibertats i la cobertura de les necessitats bàsiques de tota la població, sempre hi ha hagut minories que han plantejat la necessitat de canvis, enfront la passivitat o impotència de la majoria de la població sotmesa. Hem viscut tres grans estratègies: la via democràtica (aconseguir canviar a partir de tenir el vot de les majories), la via alternativa (aconseguir canviar a partir de viure altrament en paral·lel al sistema dominant), la via armada (aconseguir la presa del poder polític per canviar el règim econòmic).
Quan la manca de democràcia formal ha impedit la via democràtica, la via armada ha estat un camí habitual que, a vegades, ha derivat en un canvi de règim, normalment no més democràtic que l’anterior, però amb canvis, a vegades espectaculars, en les condicions de vida de la població més desafavorida. El poder aconseguit per la força s’ha hagut de mantenir per la força.
Quan la democràcia formal ha permès l’accés de nous actors, favorables a les majories, sovint aquests han sofert un cop d’estat reaccionari; o bé els poders fàctics econòmics, amb el temps, han anat aigualint els canvis i han sotmès els partits i els líders, que volien transformar la realitat per via pacífica.
Si la passivitat no és la resposta, què fer quan la via democràtica no permet els canvis necessaris i quan la via armada genera processos autoritaris que neguen, a la pràctica, els canvis desitjats?
La resposta al primer repte és l’estratègia noviolenta de transformació: orientada a empoderar tothom i no sols a prendre el poder formal; amb la creació d’una força ciutadana, no armada, que fa canviar la correlació de forces, de cara a aconseguir una democràcia real; sense acceptar la violència estructural però sense generar una espiral de violència física; respectant la vida de tothom sense sacrificar vides en nom d’un futur millor.
L’altra tragèdia, molt lligada a la primera, ha estat la lluita a mort entre dos models d’organització sòcio-econòmica antagònics. Dues doctrines presentades com a coherents per garantir el benestar de la gent: el socialisme-comunisme i el capitalisme-neoliberalisme. Davant el suposat fracàs dels 70 anys del socialisme real, hem viscut 30 anys de suposat triomf del capitalisme neoliberal, que no ha durat ni la meitat del model anterior.
Amb tanta intel·ligència acumulada hem d’aspirar a elaborar un model –no una doctrina acrítica– que cerqui alhora una integració dels interessos individuals i dels col·lectius, la garantia real de llibertats i la cobertura real de les necessitats bàsiques de tota la població, de cada país i del món.
No podem acceptar que les decisions que afecten tothom, estiguin condicionades pels interessos de minories -sigui en nom dels accionistes de les multinacionals, sigui en nom del partit únic revolucionari- que prioritzen la seva acumulació de poder i de riquesa per sobre dels objectius d’universalitzar el benestar, especialment pels més empobrits i desvalguts.
La resposta al segon repte pot ser construir participativament i interculturalment, més enllà de dogmes, unes regles de joc polític, social, econòmic, ambiental… en l’àmbit nacional i global, que tinguin per objectiu prioritari la garantia de les llibertats i de les necessitats bàsiques del 100% de la població. Dotades amb indicadors i sistemes d’autoregulació, que puguin inspirar noves propostes polítiques, que aprofitant la crisi, ofereixin alternatives pràctiques als fracassos del capitalisme i del socialisme reals.
Noviolència i tercera via formen part de cultures emergents i d’experimentacions històriques concretes. Però hi ha poca consciència de la importància del tercer repte, i menys innovació i experimentació de solucions. Fàcilment, molta gent atribueix la corrupció i la concentració del poder i de la riquesa a una fatalitat històrica, quasi genètica, deguda a la condició humana (egoista) o al “mal”.
Perquè els més nobles ideals han guiat a revolucionaris –cívics o armats- que han donat la seva vida, per aconseguir prendre el poder contra règims impresentables… I al cap d’uns anys, aquesta gent tant despresa, s’han tornat poderosos criminals per raons d’estat. Ens hem de resignar a que “El poder corromp, i el poder absolut corromp absolutament”?
La resposta que plantegem al tercer repte és la transparència responsabilitzadora i la participació deliberativa ciutadana. Avui no hi ha cap impediment tècnic perquè la gestió pública i l’administració dels béns i serveis del poble, no sigui 100% transparent: la contrastació entre les promeses electorals i la seva aplicació, de forma permanent i pública (per internet); la decisió participativa dels pressupostos públics i el seguiment de la seva aplicació en tota la quantia i en tots els àmbits; la supressió dels pagaments i cobraments en efectiu en tot el sector públic (administracions, contractacions, subvencions…) i de tots els servidors públics i les seves famílies (funcionaris, polítics, directius d’empreses i ongs que rebin recursos públics), etc.
Possiblement qualsevol intent de procés de canvi sostenible que vulgui assegurar i universalitzar les llibertats i la cobertura de les necessitats bàsiques de tota la població mundial, ha d’integrar els 3 elements: noviolència, tercera via i transparència.
El camí potser serà lent, però els altres camins ja sabem a on ens porten i no volem tornar ni al gulag ni a l’opulència, que assassinen en nom del progrés.
- Cal elaborar participativament i interculturalment nous models d’organització social, política, econòmica, financera, comunicativa, de la seguretat…, que mostrin que és possible una altra justícia, una altra recerca, una altra educació, una altra sanitat… desmercantilitzades i desburocratitzades.
Cal donar veu i potenciar els innovadors socials, cal construir consensus i aliances entre sectors i entre països, que permetin oferir regles de joc més justes i sostenibles, i procediments per acordar accions globals, orientades a canvis estructurals, a partir d’aconseguir objectius assolibles.
- Per caminar cal dues cames: una, participació i suport a moviments noviolents, que arreu del món lluiten per prevenir i reduir la violència en conflictes socials, especialment en els armats; i, l’altra, participació i suport a moviments que elaboren, construeixen, lluiten, per nous models socials, econòmics, polítics…, alternatius al sistema hegemònic, estructuralment injust, violent i insostenible.
Des de Nova – Centre per a la Innovació Social, per una banda, donem suport a moviments noviolents d’Orient Mitjà, especialment a Palestina i Israel, a Iraq, a Síria, al Líban i Jordània. Perquè facin créixer l’impacte i l’amplitud de les seves accions contra el mur i l’ocupació a Palestina; contra la cultura de la violència a Iraq; per la formació per a l’estratègia noviolenta al Líban, Síria i Jordània. http://observatori.nova.cat/. També participem en la creació de forces civils de pau, recolzant Nonviolent Peaceforce o l’European Network for Civil Peace Service. I, en l’àmbit català, promovent el Servei Civil Noviolent per la Pau. http://noviolencia.nova.cat/ca
D’altra banda, estem impulsant amb 15 organitzacions i 300 persones expertes de moviments socials ong, universitats… -proporcionals a la població de totes les regions del món i amb paritat de gènere- l’elaboració participativa del Consens de Barcelona, sobre alternatives interculturals a la globalització neoliberal. http://consensus.nova.cat/ca
- Què podem fer? Cadascú sap “què ha de fer” a la vida, que no sempre és allò que “convé” que faci. Els grans canvis –com els provocats per Gandhi, Rosa Parks, Mandela…- provenen de persones normals que en, un moment clau han fet allò que “havien de fer”, allò que era coherent amb el que creien, i han deixat de fer allò que els “convenia” per a la seva seguretat, riquesa, èxit…
Qualsevol de nosaltres tenim la capacitat i la força per ser actors clau en els canvis que el món necessita. No podem mirar el final del recorregut, que és incert. Hem de centrar-nos en el primer pas que podem donar, sense esperar res a canvi. No som responsables dels resultats finals i globals de les nostres accions, no podem assegurar que aconseguirem allò que desitjàvem, però sí d’emprendre-les o de no fer-ho.
by Martí Olivella | set. 16, 2010 | 1. La Vida, 2. La Política, 3. L'Economia
Per acabar vull compartir un conte. El planeta de la cobdícia
Hi havia un planeta en què, de cop i volta, la gent va embogir, va esdevenir molt ignorant i, creient-se molt eixerida, de fet vivia d’il·lusions i auto-enganys.
Durant milers d’anys la gent havia viscut de l’energia del sol, que animava les plantes i els animals en les terres, els boscos, els cels i els mars.
Però alguns enginyosos van descobrir que a sota la terra hi havia una energia infinita que els permetria fer i tenir més coses amb menys esforç.
Els dirigents van fer creure a la gent que podien viure de renda, que l’or negre -carbó, petroli, gas– els permetria satisfer totes les necessitats hagudes i per haver. Si abans calia una bona colla de gent per llaurar i segar, per treure llenya i fusta del bosc, per pescar i per navegar… ara un sol home que portés una màquina alimentada per petroli, feia molta més feina i amb menys esforç.
La revolució energètica va provocar un impacte enorme. S’havien acabat les penes!! Viurien tots en l’abundància…
La població va començar a créixer i créixer… i les necessitats de la gent també es feien créixer.
Les màquines foragitaven la gent dels camps, dels boscos i dels mars… i la gent s’amuntegava a les ciutats… i així calia fer ciutats més i més grans.
Després de milers d’anys de vida sostenible, només amb un parell de segles, arrasaren les terres, els boscos i els mars. Així la majoria de la gent malvivia als camps i a les ciutats. Tothom desitjava més i més cases i aparells que els facilitessin la vida, però tothom havia de treballar més i més per aconseguir saciar els desitjos infinits.
No s’adonaven que era totalment diferent “produir uns bens” que “polir-se el patrimoni”, que era diferent viure de “vendre els productes de la terra” –renovables- que “vendre’s la terra” –bé escàs no renovable.
Quan el petroli començà a escassejar, quan de tant cremar petroli es va contaminar l’atmosfera, i l’aire de les ciutats va començar a ser irrespirable; quan el planeta es va començar a escalfar i el nivell del mar ofegava les terres perquè el gel dels pols es fonia… sorprenentment, la gent continuà seguint les consignes que la felicitat només era possible si creixien el nombre de màquines, de propietats, de desitjos i de necessitats.
Però, a l’hora que la gent vivia aquest agredolç malson, la situació s’agreujà per una altre enganyifa a què la població estava sotmesa pels seus dirigents.
Com que per fer màquines i cases calia molts diners, hi havia uns bancs que deixaven diners a la gent perquè poguessin fer màquines, construir cases i comprar tots els productes que els donaven la felicitat.
La gent estava molt agraïda als bancs, perquè els hi permetia aconseguir en poc temps els seus somnis. Els bancs havien aprés dues coses que els donaven molts guanys i molt poder:
Primera. Que, com que tota la gent que guardava els seus diners als bancs no els venien a buscar al mateix moment, això permetia als bancs deixar més diners dels que tenien guardats i cobrar uns bons interessos sobre aquests diners “inventats”, de manera que: pagaven poc pels diners que guardaven i cobraven molt, no sols pels diners prestats, sinó també pels diners “inventats”.
Segona. Que els interessos sobre els diners prestats, que es calculaven amb complexes i incomprensibles fórmules, els permetia duplicar el capital prestat en pocs anys, sense que el beneficiari ni se n’adonés. Per exemple, a interès compost del 5%, el capital prestat es duplicava només en 15 anys!
Aquesta enganyifa “financera”, agreujà els problemes anteriors, amb dues conseqüències:
Primera. Una gran part de la població i dels països quedà tant endeutada, que pràcticament quedà sotmesa a “servitud per deute”. Havien de malvendre tot el que tenien, i malgrat treballessin molt, amb prou feina podien alimentar-se; i la fam s’estengué per una immensa minoria de la gent del planeta i cada dia matava a milers d’infants i de gent gran, davant la indiferència dels addictes a la cobdícia.
Segona. Com que en molts casos el tipus d’interès dels diners –per exemple, per plantar un bosc- era superior a la taxa de reproducció de la inversió –del bosc…-, quanta més inversió, més deute; quanta més inversió, més explotació dels recursos naturals i més explotació de la gent per poder retornar el deute amb els interessos.
Així fou com la cobdícia, la cobejança dels diners, de tenir i acumular més i més coses, portà la gent d’aquest planeta a una situació insostenible. Només en 200 anys del que en deien “progrés i desenvolupament”, havien exhaurit els recursos del planeta perquè havien crescut exponencialment, en població i en desitjos insaciables, i perquè s’havien endeutat i havien de tornar diners amb interessos reals, per uns préstecs inventats i uns interessos abusius.
Alguna gent, però, començà a aturar l’embogiment col·lectiu, que enriquia a molt pocs i que perjudicava a tots. La solució era a les mans i a les ments de la gent.
El primer pas depenia de cadascú: no cultivar desitjos insaciables, no deixar-se influir per les publicitats i ser conscients de com, en tots els àmbits de la vida, es podien reduir les necessitats.
El segon pas, també depenia de cadascú: aplegar-se amb altres que es volguessin ajudar a deshabituar-se de la cobdícia i del consumisme, fent conscients els actes quotidians. Es tractava de produir i fer-se tot el que fossin capaços per ells mateixos; de comprar i vendre bens i serveis sostenibles i equitatius; de no endeutar-se ni endeutar; de no pagar ni cobrar interessos; de votar les opcions assenyades i deixar de votar els programes cobdiciosos del creixement econòmic!
El tercer pas, era molt subtil: suscitar en la gent un nou imaginari de felicitat, basada en ser conscients de la interdependència de la vida de cadascú i en solidaritat amb la vida de tots els habitants del planeta; per cert, d’un planeta limitat i fràgil, que havia acollit i podia acollir un fet extraordinari en l’univers, anomenat vida.
I el darrer pas era la conseqüència dels anteriors: calia deixar de col·laborar amb tots aquells que volien continuar les enganyifes, calia desobeir les lleis que mantenien la cobdícia, calia abolir els tipus d’interès, la publicitat i l’obsessió pel creixement.
Aquesta gent que proposava “viure senzillament” perquè tothom pogués “senzillament viure”, fou ignorada, ridiculitzada, menystinguda, criminalitzada i, fins i tot, empresonada.
Però, 100 anys més tard, la gent els recordava i honorava, perquè gràcies a ells, la vida havia estat possible, perquè aquella generació va reaprendre a viure i a prosperar sense creixement.
Barcelona, 18 de setembre de 2010
by Martí Olivella | set. 16, 2010 | 1. La Vida, 2. La Política
Per no quedar només en una reflexió massa general sobre els nous tipus d’alternatives que cal generar per donar resposta a la violència estructural, exposo algunes pistes sobre com fer front al que considero l‘arma de destrucció massiva més potent i desconeguda.
Ha estat fabricada per uns pocs experts, en secret, durant molts anys. És tant enginyosa que l’utilitzem cada dia sense adonar-nos del perill d’emprar-la, ni tant sols de saber que és una arma de destrucció massiva.
És una arma que mata cada dia milers de persones, que periòdicament deixa sense feina milions de persones. Que està malmetent el planeta i els seus recursos.
És una arma que permet desenvolupar, produir, vendre i comprar totes les altres armes.
És una arma que amaga la informació que els governs, els mercats i les poblacions necessiten per gestionar adequadament l’economia i les seves vides.
És una arma que amaga la informació que els jutges, els periodistes i les organitzacions socials necessiten per denunciar i perseguir la majoria de crims i delictes que trenquen la vida social i provoquen la inseguretat de la gent.
És una arma que posa al servei dels poderosos moltes de les persones i institucions encarregades de vetllar pel bé comú, -polítics, legisladors, governants, jutges, inspectors, avaluadors, periodistes, policies, militars, metges, investigadors…- perquè treballin pel bé d’uns pocs.
En definitiva és l’arma que garanteix la impunitat dels criminals, que afavoreix la corrupció de governants, que enfosqueix el coneixement del mercat, que permet l’evasió i el frau fiscal dels més rics, que impulsa l’especulació, que permet comprar i vendre-ho tot.
Fàcilment, pensareu que aquesta arma tant terrible és el diner. I que, com que sense diner no podem viure, doncs és una arma inevitable.
Doncs no, l’arma de què parlem no és el diner, sinó la moneda, més exactament, el tipus d’instrument monetari que se’ns ha imposat com a normal. Un tipus de moneda que té un virus amagat, amb efectes mortals sobre les persones i sobre les societats que l’empren.
Expliquem-nos. El tipus de moneda legal -les peces i els bitllets- que usem arreu del món, té unes característiques que fan que sigui una arma tant destructora. Quines són? La moneda oficial actual és anònima, desinformativa i sense valor intrínsec:
- Anónima: un bitllet no ens diu qui compra ni qui ven.
- Desinformativa: un bitllet no ens diu ni què es compra, ni el lloc, ni el valor de l’operació.
- No té valor intrínsec: a diferència de l’or, un bitllet no val res en ell mateix.
Al ser anònima, no deixa petja de qui realitza les operacions, i per tant és l’arma perfecta per cometre tota mena de crims i delictes, per pagar tota mena de corrupcions, sense que es pugui demostrar qui ho ha fet: és a dir, entorpint la feina de la justícia per fer complir les lleis.
Al ser desinformativa, no permet saber què passa en els mercats, ni saber com controlar la inflació, la deflació o la estagflació (el que passa ara: alhora inflació i estancament!), ni prevenir o gestionar les crisis.
Al no tenir valor intrínsec, (el seu valor és la confiança que hi ha algú que regula adequadament la quantitat de moneda emesa), permet comprar i vendre els béns i serveis que produïm, consumim, estalviem o invertim. Si hi ha més moneda que valor dels béns i serveis, patim inflació, els preus pugen; si n’hi ha menys, patim estancament.
Els bitllets de banc són avui una petita part del diner que la societat empra, potser només un 10%, però, com en una gran empresa, no cal tenir el 51% de les accions per poder controlar la companyia. Amb uns quants maletins amb bitllets de 500 € es poden aconseguir moltes –totes?- les complicitats en tots els àmbits, per tenir més poder i més diner quan “el fi justifica els mitjans”, que és la màxima que regula les nostres societats.
És cert que el 90% de les operacions les fem amb xecs, targetes o ordres electròniques, és a dir, amb transferències entre comptes corrents bancaris i per tant, són operacions personalitzades, no anònimes, que deixen petja… Excepte si es fan en paradisos fiscals o en comptes secrets de Suïssa i d’altres racons del món. Però, el resultat és que, com que les operacions no donen informació del continguts de les transaccions, malgrat els sofisticats sistemes d’informació, en plena crisi financera actual ningú no sap dir quants diners s’han esfumat, ni qui se’ls ha quedat, ni per què han servit.
És cert que no sembla possible ni desitjable que l’emissió de moneda hagi de fer-se en funció de les reserves d’or de cada país. Però, la creació de moneda sí s’ha de fer en relació a les necessitats d’una economia real i responsable. I, el sistema monetari actual, basat en el tipus de moneda anònima, desinformativa i sense valor intrínsec, no permet tenir la informació adequada per gestionar l’equilibri dinàmic -simplificant- entre producció i diner disponible.
Ens trobem, com en altres moments en la història, que la innovació dels financers amb afany de lucre, va pel davant de les regulacions que la societat ha de fer, per posar aquestes innovacions al servei de tothom, i no sols d’uns pocs.
Des de fa molts segles, hi ha nissagues de financers que es transmeten els coneixements d’una generació a l’altre, i que per tant, porten avantatge sobre els pobles i els seus governants. Els bitllets de banc, avui de curs legal, foren un invent dels banquers que donaven un certificat en paper del dipòsit que hom feia en or o plata en el banc. I aprengueren ràpidament, que no tothom venia a cercar l’or al mateix moment i, per tant, començaren a fer circular més bitllets que or no tenien a la cambra del banc (com ara, que continuen prestant més diners que els que la gent els hi ha deixat en dipòsit). També descobriren que donar crèdit, amb aquests bitllets inventats sense cap recolzament en or, permetia que el comerç i la indústria prosperessin, ja que podien fer operacions que produïen valor… que permetia tornar el crèdit, amb interessos, i a més fer guanys.
La creació de diner ja no era, doncs, monopoli de l’Estat, sinó que a l’encunyament de moneda oficial, s’hi afegia la creació bancària privada de diner.
I amb aquesta creació de moneda, feta pels bancs, s’obrí el pas a la creació de demanda i a l’especulació en tots els àmbits: explotació de recursos naturals de les colònies o dels països subdesenvolupats; explotació de la mà d’obra dels esclaus o dels treballadors… El crèdit obliga a explotar persones i natura, per retornar el préstec més els interessos.
Els banquers veieren que un dels negocis més segurs era endeutar els Estats… i un dels millors sistemes era finançar les guerres, de manera que un cop iniciades, tots els bàndols s’havien d’endeutar per poder guanyar l’adversari i poder retornar els préstecs i els interessos amb el botí o les compensacions de guerra… o quedar sota la servitud del deute, és a dir, en mans dels interessos dels financers.
Així passà també el 1914 amb la Primera Guerra Mundial, però degut a la seva magnitud, no hi havia prou reserves d’or per continuar finançant les parts en conflicte.
El “patró or” -el suport dels bitllets en una determinada quantitat d’or- es va usar entre 1870 i 1913. Es va començar a abandonar durant la primera guerra mundial, ja que els governs bel·ligerants necessitaven imprimir moneda sense tenir la capacitat de redimir-la en metall -i poder, així, continuar la guerra-. Després de la segona guerra mundial, el “patró or” va ser substituït pel “patró canvi or”.
El “patró canvi or” havia estat un sistema monetari pel qual es fixava el valor d’una divisa segons una determinada quantitat d’or. L’emissor de la divisa garantia poder tornar al posseïdor dels seus bitllets, la quantitat d’or en ells representada. Aquest sistema es va imposar pels vencedors, Estats Units a Bretton Woods, quan va sorgir el Fons Monetari Internacional (FMI). La divisa que garantí el canvi a l’or va ser bàsicament el dòlar. Aquest sistema va donar lloc a una estabilitat relativa i durable, de 1944 a 1971.
Entre 1971 i 1973 els Estats Units, degut als deutes de la guerra de Vietnam, van acabar unilateralment amb el “patró canvi or” i, des d’aleshores, la inestabilitat econòmica mundial ha crescut i Estats Units paga el seu deute emetent dòlars i enforteix la seva posició endeutant els altres països (oferí dòlars a baix interès i després el va pujar brutalment creant un deute extern monstruós i il·legítim), sense cap altre suport que la seva hegemonia econòmica, política i militar.
Cal saber que la creació bancària de diner via concessió de crèdits és legal i està formalment regulada. Des de fa 20 anys els bancs han de mantenir un 8% de reserves sobre el risc adquirit en donar crèdits (és a dir, per cada 8 € que dipositem en un compte corrent el banc pot prestar 92 €! i cobrar els interessos corresponents!).
Des de l’1 de gener del 2007, s’han començat a aplicar els criteris marcats en el marc de Basilea II, que introdueix la ponderació d’aquest 8%, segons el tipus de risc adquirit per l’entitat. Així els bancs han d’aplicar uns interessos superiors en aquelles operacions que presentin un risc més gran.
Tots hem vist que aquestes qualificacions han estat adulterades i que aquests percentatges han estat molt inferiors en molts bancs d’inversió, que ara ens estan contaminant amb la seva cobdícia i irresponsabilitat, davant la passivitat, complicitat o suborn dels reguladors.
És a dir, resumint, un conjunt de banquers disposen de prou diner anònim i desinformatiu per influir en les grans decisions econòmiques, financeres, polítiques, militars i comunicatives, i per crear diner, a base de concedir crèdits, per especular i endeutar pobles i poblacions (o per fer esfumar-lo i carregar la crisi sobre els altres), sense cap control democràtic. Entre altres coses perquè també financen i endeuten els polítics, corrompen els inspectors i qualificadors i donen les informacions-mentides que els convé, en els mitjans de comunicació que controlen.
Des d’aquesta breu i simplificada anàlisi, -les hipòtesis han de ser clares i contundents- podem dir que, darrera totes les aparences i complexitats, hi ha uns governs a l’ombra que desenvolupen i apliquen aquesta arma de destrucció massiva que és la moneda anònima, que permet generar especulacions i crisis al seu profit, tot deixant un rastre de desolació entre una població mundial que no pot cobrir les necessitats bàsiques, avui tècnicament possible pel 100% dels habitants d’aquest planeta.
Només amb un estudi detallat dels mecanismes que perpetuen i incrementen aquest poder global d’una minoria, només amb l’elaboració d’alternatives a aquest tipus de moneda anònima, que esdevé la base d’un sistema d’opacitat judicial i econòmica irresponsable…, podem intentar comprendre i modificar la profunda crisi actual i poder convertir-la en una oportunitat per alliberar-nos dels dramàtics cicles econòmics. Caldria, però, un sistema monetari fonamentat en un altre tipus de moneda:
Personalitzat, és a dir, responsabilitzador dels lliures actes de la gent; començant per la total transparència del sector públic i de tots els agents econòmics que hi tinguin tractes. El diner públic és el diner del poble i els polítics en són la seva gestoria.
Informatiu, és a dir, la base de qualsevol sistema d’informació que garanteixi a tothom un coneixement detallat i global de la vida econòmica, fonament de tota política pública i privada ben informada, és que cada acte econòmic quedi documentat.
Amb aquesta informació de la vida econòmica, en temps real, i amb la possibilitat de reduir dràsticament la corrupció, el diner disponible haurà d’equivaldre al valor de l’economia real, per facilitar la producció, el consum, l’estalvi i la inversió, tot conduint amb intel·ligència els possibles cicles d’inflació i d’estancament.
Podem i hem de continuar elaborant models d’organització social, que tinguin com a objectiu satisfer les necessitats i llibertats bàsiques del 100% de la població mundial, amb un creixement -o decreixement- sostenible de la mateixa població. Podem i hem de continuar, assajant estratègies de transformació social noviolentes, que no neguin amb els mitjans, el fi que volen aconseguir.
Però, la nostra hipòtesi que posem a deliberació publica, és que no hi haurà cap model nou ni cap estratègia possible que no esdevinguin tard o d’hora corruptes, si, alhora, no modifiquem substancialment aquesta subtil arma de destrucció, que permet els més rics i poderosos continuar la seva concentració, amb la complicitat dels pobles que no volem perdre petits privilegis o no volem renunciar a petits fraus.
Una vegada més en la història, la societat i els seus governs, han de reconduir les innovacions dels financers –la barreja actual de bitllets de banc i de sistema financer electrònic global en temps real– per acotar la seva força i per implantar un sistema monetari responsabilitzador i informatiu que garanteixi alhora, l’estat de dret i l’economia real, per satisfer les llibertats i necessitats bàsiques de tothom.
Aquesta hipòtesi ha estat estudiada i documentada durant 70 anys per Agustí Chalaux, a partir de les confidències d’Horace Finaly, un banquer protagonista, a l’any 1914 del final del patró or, que va permetre continuar la primera guerra mundial durant 4 anys més. (Vegis El poder del diner. Ed 62. Barcelona 1992.) (Vegis “Llibres nous“)
