by Martí Olivella | ag. 29, 2008 | 2. La Política, 3. L'Economia
Si repassem el convuls segle XX podem extreure 3 reptes que no hem sabut resoldre i que, en aquest moment de crisi global, tenim l’oportunitat de cercar i d’experimentar respostes:
- Com canviar els règims político-econòmics, quan no asseguren la satisfacció de les necessitats i de les llibertat bàsiques de tota la població, sense negar allò que volen aconseguir?
- Com elaborar i aplicar un nou model sòcio-econòmic que garanteixi alhora les llibertats -amb responsabilitat- i l’equitat -amb transparència-?
- Com evitar que el millor règim polític i el millor model econòmic no degenerin en corrupció i en concentració de poder i de diner en poques mans?
Aprofundim en cada repte i ens les possibles respostes:
- Davant la incapacitat de moltes democràcies formals, i dels règims autoritaris, d’universalitzar la garantia de les llibertats i de la cobertura de les necessitats bàsiques de tota la població, sempre hi ha hagut minories que han plantejat la necessitat de canvis, davant la passivitat o impotència de la majoria de la població sotmesa. Hem viscut tres grans estratègies: la via democràtica (aconseguir canviar a partir de tenir el vot de les majories), la via alternativa (aconseguir canviar a partir de viure altrament en paral·lel al sistema dominant), la via armada (aconseguir la presa del poder polític per canviar el règim econòmic).
Quan la manca de democràcia formal ha impedit la via democràtica, la via armada ha estat un camí habitual que, a vegades, ha derivat en un canvi de règim, normalment no més democràtic que l’anterior, però amb canvis, a vegades espectaculars, en les condicions de vida de la població més desafavorida. El poder aconseguit per la força s’ha hagut de mantenir per la força.
Quan la democràcia formal ha permès l’accés de nous actors favorables a les majories o bé han sofert un cop d’estat reaccionari, o bé amb el temps, els poders fàctics econòmics han anat aigualint els canvis i han sotmès els partits i els líders que volien transformar la realitat per via pacífica.
Si la passivitat no és la resposta, què fer quan la via democràtica no permet els canvis necessaris i quan la via armada genera processos autoritaris que neguen en la pràctica els canvis desitjats?
La resposta al primer repte és l’estratègia noviolenta de transformació: orientada a empoderar tothom i no sols a prendre el poder formal; respectant la vida de tothom sense sacrificar vides en nom d’un futur millor; amb la creació d’una força ciutadana que fa canviar la correlació de forces de cara a aconseguir una democràcia real; sense acceptar la violència estructural però sense generar una espiral de violència física.
- L’altra tragèdia, molt lligada a la primera, ha estat la lluita a mort entre dos models d’organització sòcio-econòmica antagònics. Dues doctrines presentades com a coherents per garantir el benestar de la gent: el socialisme-comunisme i el capitalisme-neoliberalisme. Davant el suposat fracàs dels 70 anys del socialisme real hem viscut 30 anys de suposat triomf del capitalisme neoliberal.. que no ha durat ni la meitat del model anterior.
Amb tanta intel·ligència acumulada no podem aspirar a elaborar un model – no una doctrina acrítica – que cerqui alhora una integració dels interessos individuals i dels col·lectius, la garantia real de llibertats i la cobertura real de les necessitats bàsiques de tota la població, de cada país i del món?
No podem acceptar que les decisions que afecten tothom estiguin condicionades pels interessos de minories que prioritzen la seva acumulació de poder i de riquesa per sobre els objectius d’universalitzar el benestar, especialment pels més empobrits i desvalguts, sigui en nom dels accionistes de les multinacionals, sigui en nom del partit únic revolucionari.
La resposta el segon repte pot ser la de construir participativament i interculturalment, unes regles de joc polític, social, econòmic, ambiental… en l’àmbit nacional i global, que tinguin per objectiu prioritari la garantia de les llibertats i de les necessitats bàsiques del 100% de la població, més enllà de doctrines, amb indicadors i sistemes d’autoregulació, que puguin inspirar noves propostes polítiques, qeu aprofitant la crisi, ofereixen alternatives pràctiques als fracassos del capitalisme i del socialisme reals.
- Noviolència i tercera via.. formen part de cultures emergents i d’experimentacions històriques concretes. Però, sobre el tercer repte, hi ha poca consciència de la seva importància i menys innovació i experimentació de solucions. Fàcilment, molt gent atribueix la corrupció i la concentració del poder i de la riquesa com una fatalitat històrica, quasi genètica, deguda a la condició humana (egoísta) o al “mal”.
Perquè els més nobles ideals han guiat a revolucionaris – cívics o armats – que han donat al seva vida per aconseguir prendre el poder contra règims impresentables… i al cap d’uns anys aquesta gent tant despresa s’ha tornat, en poderosos criminals per raons d’estat? Ens hem de resignar a que “El poder corromp, i el poder absolut corromp absolutament”?
La resposta que plantegen al tercer repte és la transparència responsabilitzadora i la participació deliberativa ciutadana. Avui no hi ha cap impediment tècnic perquè la gestió pública, l’administració dels béns i serveis del poble no sigui 100% transparent: la contrastació permanent i pública per internet entre les promeses electorals i la seva aplicació, la decisió participativa dels pressupostos públics i el seguiment de la seva aplicació en tots els àmbits, la supressió dels pagaments i cobraments en efectiu en tot el sector públic (administracions, contractacions, subvencions..) i de tots els servidors públics i les seves famílies (funcionaris, polítics, directius d’empreses i ongs que rebin recursos públics).
Possiblement qualsevol intent de procés de canvi sostenible que vulgui assegurar i universalitzar les llibertats i la cobertura de les necessitats bàsiques de tota la població mundial ha d’integrar els 3 elements: noviolència, tercera via i transparència.
El camí potser sera lent, però els altres camins ja sabem a on ens porten i no volem tornar ni al gulag ni a l’opulència que assassinen en nom del progrés.
Martí
29/08/08
by Martí Olivella | ag. 3, 2008 | 1. La Vida, 4. La Terra, Recomanats
Una vegada hi havia un país on el seu rei, per tal d’afavorir les arques d’uns quants cancellers avars, va decidir construir una gran línia elèctrica. Segons les mentides del monarca, aquella corrua d’enormes estructures metàl·liques que enfilava per sobre les carenes i pel mig dels conreus, era imprescindible per a la bona marxa de l’economia de xics i grans, pobres i rics, pagesos i menestrals. A la línia li van posar el nom de “MAT”, que volia dir: “Molt Alta Tensió”
De seguida, a les tavernes i als forns no es va parlar d’altra cosa. La gent dels pobles del voltant de la MAT estaven estranyats de que es malmetessin així els camps i els turons. Alguns dels més irats, van demanar explicacions i s’hi van mostrar obertament en desacord. Tot fou debades. Sense esperar les resolucions del jutge a qui varen acudir els súbdits atribolats i, emparades pels guardes del palau, es van iniciar els treballs per l’aixecament de les altíssimes torres, amb els seus vuit braços oberts al cel.
Primer de tot van aparèixer els grans cèrcols dels fonaments de les torres pels boscos del país. Unes grans rotllanes solcaren els camps i s’acostaren, desvergonyides, fins les cases de pagès i els pobles que es trobaven en el seu recorregut serpentejant vers les muntanyes. Llavors no hi van valer els planys dels amos dels trossos, els pèssims auguris de metges i apotecaris, o les propostes assenyades que els savis van llençar des de les places. Enmig de la indiferència generalitzada del país, apuntalada en la comoditat de la gent que només volia el plat segur a taula i un llum per encendre en la nit, gairebé ningú no va fer cas del lament de la terra ferida.
I heus ací que, quan els equips de treballadors s’enfilaven laboriosos com eixams, sobre els esquelets de les torres que creixien esparses pel traçat, algú va fer un gest nou davant mateix del palau reial.
– Oi que el rei no us ha explicat les autèntiques raons que justifiquen la construcció de la MAT? Cridava un titellaire vestit amb colors llampants, fent anar, amunt i avall, les seves figuretes plenes de cordills de seda. I mentre deia això, feia pujar els seus ninots per la petita ferramenta d’una torre elèctrica que, lentament, es desplegava davant la mirada dels passants, esdevenint així una rèplica terrible dels monstres de ferro que creixien pel país. I el titellaire afegia: – Què fareu ara, habitants dels pobles i ciutats, davant d’aquest pesta que s’abat damunt vostre? O és que potser no trobeu les torres que avancen com un foc descontrolat, un atemptat interessat com tants d’altres que el rei i els seus cancellers us imposen de mil maneres? I quan el titella que feia de rei, deixava anar el crit de victòria en acabar la torre de joguina, el titellaire aixecà la veu amb totes les seves forces: “què espereu doncs per ocupar les torres?….” Un silenci molt gran es va apoderar de la plaça i, per fi, els nois i noies que se’l miraven embadalits, van esclatar en una ovació eixordadora.
De resultes d’això alguns vilatans varen obrir els ulls i van constituir una entitat ben especial; s’anomenava: “Amics del Moviment per la Interconnexió de la Consciència (AMIC)” i des d’ella, van proposar d’aprofitar la base de cada torre, sense importar l’estat de la seva construcció, per convocar a una revolta tranquil·la. I heus ací que de primer tímidament, i després, com un seguit d’alimares que s’encenen en la nit, una altra mena de torres es van començar a construir calladament. A les orelles del rei arribaren des d’aquell dia alguns estranys missatges.
Algú informava que a la torre nº 9 una colla d’infants es reunien cada dia, a una hora determinada, per jugar a bitlles. La torre 11 s’havia convertit en un gran molí de vent i a la 29, un doctor hi oferia la seva consulta. A la torre 37, convenientment engalanada, havia estat convertida per un grup de joves en una central alternativa que anomenaven “festa-acció”. A la 38 un grup de contempla-actius hi feien silenci cada matí i cada vespre. A la torre 47, les comares del poble havien desplegat les seves eines de costura i enfilaven el safareig acostumat de cada dia. Els amics de la torre 74 s’hi trobaven sovint per llegir alguns poemes d’un poeta nostrat, al so de les flautes dolces. A la torre 83 s’hi feien classes de dansa i a la 95 s’hi feia teatre, música i poesia. Se sabia d’un noi solitari que es va acostar a la torre 110 per llegir-hi el seu llibre i que, a partir d’això, moltes altres persones s’hi havien anat sumant en una sessió silenciosa de lectura. A la torre 137, els propietaris afectats hi feien la trobada informativa cada divendres a la tarda. Un grup de monges, acompanyades de devots d’altres religions, feien servir la base de la torre 155 per aixecar al cel les seves pregàries. A la torre 173 els joves del poble hi havien instal·lat un campament d’estiu. A la torre 191 hi havia xerrades setmanals amb savis vinguts d’arreu per explicar els efectes nocius de la línia. En fi, a la torre 218 un pagès hi cultivava carabasses, a la 227 deien que s’hi trobaven els enamorats i fins i tot hi havia una torre, la 245, on s’hi feien cerimònies de bateig i de casament dels feligresos d’una parròquia veïna…
A la crida de l’AMIC, un seguit pintoresc, però altiu, d’activitats diverses es convocaven aprofitant cada torre de la línia. Fidels a la convocatòria totes elles compartien una actitud pacient de persistència tossuda i una valentia pacífica en la seva negativa al pas de l’estructura agressiva i imposada. Per fi hi havia una veu que es feia gran i que deia: prou!
I a aquesta veu no li va espantar ni el fred d’algunes tardes, ni la pluja, ni les visites sovintejades dels guardes de palau que no donaven l’abast, anant de torre en torre, explicant la il·legalitat d’aquelles conductes forassenyades. Seguint el crit del titellaire que viatjava per la línia, els homes i les dones del país, persistien en la seva voluntat d’ocupar les torres, en un acte de rebuig que s’estenia com la pólvora, i que cada cop prenia formes més divertides. Va arribar un dia que gairebé totes les torres foren ocupades pacíficament almenys per una estona, i la notícia d’aquest fet va arribar a tots els racons del reialme.
I així s’escaigué que un dia el rei, prenent els vestits de pagès, es va acostar furtivament a la torre 263. Es malfiava dels espies i volia saber per ell mateix les raons d’aquella revolta estèril i incomprensible. El que va veure el va deixar d’una peça. Sota un llençol pintat que deia: “l’AMIC per l’aturada immediata de la MAT”, centenars de persones s’havien reunit per la trobada habitual de la comunitat de les torres. Una noia es va adreçar a l’assemblea i va recordar que, com cada setmana dels últims sis mesos, abans de res es farien uns minuts de silenci per demanar que el rei reconegués les veritables raons de la seva decisió, i aturés la línia. Esverat, el sobirà es cregué descobert, però es calmà tot seguit comprenent que allò devia ser un ritual acostumat i que, sortosament, ningú s’havia adonat de la seva presència. Després del silenci, el representant de cada torre de la comunitat va fer el testimoni setmanal de l’activitat que s’hi estava portant a terme. Durant més de dues hores – que se li van fer eternes -, el rei va escoltar el repàs de les accions que creixien en quasi tots els punts de la línia i escoltà, amb el cor encongit, la remor sorda del seu poble que havia convertit cada torre en temple, escola, llit d’amor, espai de jocs, lloc de trobada…
Capficat com estava, no s’adonà que la gent s’havia dispersat i que, sota de la baluerna altiva de la torre, només hi eren ell i un curiós personatge. Era el titellaire que ara escenificava per últim cop i per l’únic espectador que quedava el seu espectacle macabre. Els ninots tornaren a aixecar la torre de joguina i, al final, el titella arrogant del rei llençà de nou el seu crit de victòria. El titellaire es va commoure en comprovar que l’espectador reressagat, enlloc d’aplaudir enfervorit com tots, deixava anar una llàgrima que, quasi imperceptible, li relliscava galta avall.
L’endemà, amb gran sorpresa de tothom i envoltat dels seus cancellers malmirrosos, el rei va anunciar l’aturada de la línia. Des de llavors, dels braços de les torres que es rovellen lentament, hi ha penjats milers de nius d’ocells i, als seus peus, els habitants del país segueixen inventant cadascú d’ells l’acció més impensable en un homenatge renovat i inacabable al seu propi valor.
Fet a la torre nº 38, el dia 3 d’agost de 2008.
