El secret incòmode. Per impedir que un altre món sigui possible

Preguntes incòmodes

Sovint molta gent es pregunta perquè en el segle XXI, amb tanta capacitat d’innovació tecnològica, no som capaços de resoldre els grans problemes de la humanitat: com la fam (que ha matat 600 milions de persones en 60 anys!); la pobresa (que manté 2/3 de la humanitat en la més absoluta indigència); la violència (que mata i fereix cada dia milers de persones arreu del món); la guerra (que ha generat més morts en 60 anys que durant la segona guerra mundial); la injustícia (que manté una violència estructural contra la majoria de la població que ha de sobreviure venent la seva força de treball); la destrucció de les nostres condicions de vida en el planeta (accelerant el canvi climàtic i la destrucció de recursos bàsics de l’ecosistema); la manipulació (repetint mentides fins a fer-les creure com a veritat); la por (dels altres, dels diferents, dels forasters, de la inseguretat, del terrorisme…).

Molta gent es pregunta, què és el que dificulta que es prenguin acords locals, nacionals i internacionals, entre governs i entre ONG, per tal d’afrontar aquests problemes i, què és el que obstaculitza l’aplicació efectiva dels acords un cop s’han arribat a prendre?

Molta gent es pregunta:

• perquè la democràcia, el govern del poble, no funciona com diu la teoria?

• perquè periòdicament apareixen nous enemics i noves amenaces que ens fan viure en la por i justifiquen la pèrdua de llibertats i les guerres?

• perquè els cicles econòmics, les borses, les inversions, els tipus d’interès… fan que periòdicament milers de persones s’empobreixin i algunes s’enriqueixin encara més?

• perquè els mitjans de comunicació, en nom de la llibertat d’expressió, creen opinions públiques favorables a l’acceptació de la violència i de la guerra com a mitjà de resoldre els conflictes?

• perquè la corrupció, la compra de voluntats i complicitats, a benefici de qui pot pagar-les, sembla inevitable en tots els sistemes polítics, econòmics, religiosos… passats i presents?

Molta gent es pregunta,

• és cert que Neró va fer cremar Roma per poder inculpar i perseguir els cristians?

• és cert que el govern dels EUA va enfonsar el Maine per poder declarar la guerra contra Espanya i ocupar Cuba?

• és cert que sense l’inesperat atac de Pearl Harbour l’opinió pública americana no hauria acceptat que els EUA entressin a la segona guerra mundial?

• és cert que no se sap qui va fer matà Kennedy ni perquè?

• és cert que no està clar qui va organitzar els atemptats de l’11S?

• …

El secret incòmode

Per contestar aquestes preguntes hem de desvetllar el secret incòmode.

El secret incòmode és que en el món hi ha un principi que regeix els comportaments dels governants i dels governats, dels enriquits i dels empobrits, dels pobles i dels individus; un principi que té efectes sobre les relacions personals, socials, polítiques, econòmiques… sobre el planeta.

El secret incòmode és que en tots els àmbits de la societat i del món, la immensa majoria dels qui manen, dels qui saben, del qui tenen més… apliquen amb més determinació aquest principi i això els fa més poderosos, més manipuladors, més opulents.

El secret incòmode és que mentre aquest principi sigui dominant en el món i mentre els qui vulguin canviar el món també l’apliquin… un altre món no serà possible.

El secret incòmode, és un secret molt ben guardat pels qui es beneficien de la seva aplicació perquè els dóna el poder en tots els àmbits… i és incòmode perquè si es descobreix el secret els farà perdre els privilegis que han aconseguit i que no paren d’augmentar.

El secret es manté, no es desvetlla, no es denuncia, perquè tots estem temptats a aplicar aquest principi en les nostres relacions personals, familiars, socials, laborals, polítiques, econòmiques… tots som, hem estat o podem ser còmplices, i per tant, interessats en mantenir el secret amagat.

El secret incòmode és que el principi que regula realment el món, aplicat conscientment per la majoria de dominadors i per alguns dominats, és:

“el fi justifica els mitjans”

• “el fi”

(la supervivència, la llibertat, la dignitat, la democràcia, el benestar…;

els privilegis, la riquesa, el poder, la fama, la seguretat…)

• “justifica”

(fa comprensible, fa necessari, fa acceptable, fa imprescindible…)

• “els mitjans”

(l’explotació, la mentida, la calúmnia, l’amenaça, la corrupció, la violència, l’abús de poder, la tortura, el robatori, la guerra,  l’ocupació, la contra-violència, la insurrecció…)

El principi “el fi justifica els mitjans” sembla haver estat explicitat per Napoleó en el seu comentari a “El Príncep” de Maquiavel.

Una de les estratègies habituals per aplicar aquest principi en tots els camps és la de la creació de demanda:

“crea una necessitat en la gent i beneficia’t del control de la seva satisfacció”

Dit d’una altra forma, el principi es pot aplicar en el camp polític amb l’estratègia coneguda per:

“problema – reacció – solució”

1. Algú crea un problema, un conflicte… (rumor, atemptat, atac…) que provoca por.

2. La gent atemorida demana una resposta que doni seguretat.

3. Qui ha creat el problema -el govern o/i el complex financer-militar-industrial-mediàtic- aplica la solució que prèviament volia aconseguir i que el beneficia en poder i en riquesa (lluita contra el comunisme, el capitalisme, el terrorisme… que porta a una retallada de llibertats, a l’increment de la producció i compra-venda d’armes en els diversos bàndols enemics, a l’endeutament dels governs i dels ciutadans -via impostos- per pagar les despeses de la guerra… i els interessos dels préstecs als bancs).

Una tercera estratègia, imprescindible per a l’èxit de les dues primeres, -i aplicada per Goebbels, el cap de propaganda nazi, que s’ha estès avui en quasi tota la publicitat i la propaganda comercial i política- és:

“repeteix una mentida fins que acabi sent percebuda com a veritat”

Segons el principi “el fi justifica els mitjans” i les seves estratègies d’aplicació (crear necessitats, conflictes, mentides… per sortir-ne beneficiat), no hi ha cap interès de les elits mundials, que l’apliquen en benefici propi, per resoldre cap dels grans problemes mundials citats (fam, pobresa, violència, guerra, injustícia, corrupció,…) perquè, o bé en són directes responsables -que els dóna grans beneficis en termes d’acumulació de poder i de diner-, o bé són el caldo de cultiu per aplicar les seves estratègies de domini basades en la por a tot i a tothom.

Un altre principi

Si aquest secret incòmode, que fa que un altre món no sigui possible, ha estat amagat i practicat per dretes i esquerres, per creients i per ateus, per les elits econòmiques, polítiques, culturals, religioses… i pels “revolucionaris” que conscients o no, fan el mateix joc i afavoreixen el joc de les elits… caldrà apostar decididament pel principi contrari: “el fi NO justifica el mitjans”.

Gandhi ho va expressar clarament: “el fi és als mitjans, com el fruit és a la llavor”. No hi pot haver un bon fruit sinó hi ha una bona llavor.

Segons aquest altre principi, “el fi NO justifica el mitjans”, l’únic criteri per avaluar si una acció contribueix a construir un altre món habitable per a tothom és, si els mitjans no són contraris a l’objectiu; és a dir, si els mitjans ja tenen la qualitat del món que volen aconseguir. Els criteris d’avaluació d’una acció no poden ser diferents dels mitjans emprats ni dels objectius que es volen atènyer.

Una acció per un món en pau, ha de ser avaluada amb criteris de noviolència, de participació, de transparència… Com podria ser d’una altra manera, com ens ho han fet creure les elits i les contra elits? Com es pot construir un nou món per a tothom provocant la mort de milions de persones que n’havien de ser els seus beneficiaris?

Un nou món possible no serà fruit de les lluites dels moviments socials, ni de fòrums socials, ni de socialismes del segle XXI, ni de models més o menys utòpics… mentre en el desenvolupament de les estratègies de transformació i en el disseny de noves regles de joc no s’apliqui el principi: “el fi NO justifica els mitjans”, és a dir, que “no tot val”, que les formes de lluita han de ser coherents amb al món que es vol construir. El món que es vol construir és i serà sempre un procés… i no un estat final ideal i, per tant, el món que es vol construir serà el món tal com l’estem construint en el procés: i si el procés és sagnant… el món serà sagnant.

“El que és guanya amb violència, s’ha de mantenir amb violència”. (Gandhi)

Què podem fer?

En el món hi ha unes elits locals, nacionals, internacionals… que apliquen conscientment el principi de “el fi justifica els mitjans” per mantenir i augmentar el seu poder i riquesa… en nom de la pau, la democràcia, el progrés, el capitalisme, el mercat, el socialisme, la planificació, la seguretat, el benestar…

Aquestes elits tenen noms coneguts entre els líders econòmics, polítics i culturals; però també tenen noms menys coneguts o desconeguts -la fama i la popularitat no són necessitats dels realment més poderosos i rics-.

La societat humana és un sistema complex on tot interactua i els poderosos es mantenen perquè la població hi col·labora per por, per inconsciència, per complicitat, per comoditat, per incapacitat, per admiració…

Segons una estratègia de transformació social noviolenta per canviar aquesta situació de domini i de col·laboració -passivitat, silenci, complicitat- que tantes víctimes provoca cada dia… cal emprendre dos camins complementaris:

• la no cooperació amb els plans i accions d’aquesta elit. És a dir, deixar de pensar i d’actuar amb el principi de “el fi justifica els mitjans“ en tots els àmbits de la nostra vida (individual, social, laboral, polític, mediambiental, religiós…).

• la construcció d’alternatives, amb uns mitjans coherents amb els fins, també en tots els àmbits de la nostra vida, per poder deixar de cooperar amb un ordre que no afavoreix una vida digna i habitable per a tothom.

Com tota transformació -natural o social, individual o col·lectiva- aquesta és fruit d’un procés viu, que es fa dia a dia i en totes les coses, que ens demana superar la temptació de pensar “que la tasca és massa gran per a mi i que jo no hi puc fer res”.

La no cooperació amb els principis i interessos de l’elit i la corresponent construcció d’alternatives coherents per anar construint un món desitjable, la podem anar fent tant individualment, com alhora, col·lectivament (organitzadament i fent xarxa amb els diferents moviments) i políticament (amb pressió i acció per a canvis en les polítiques públiques). No podem només transformar una o altre cara de la realitat.

Per emprendre una transformació integral cal posar en marxa actituds i accions per mostrar que:

• No creiem en la informació oficial que els grans mitjans de comunicació ens presenten com “la realitat” perquè està “produïda” i “mediatitzada” per la xarxa d’empreses multimèdia que l’elit ha anat construint a favor dels seus interessos. Però, podem cercar fonts alternatives i contrastar la informació no produïda des d’aquesta xarxa de la manipulació organitzada.

• No entrem en el joc especulatiu, en la temptació del guany fàcil (borsa, altes rendibilitats, immobiliàries, bancs “no ètics”,…). Però podem reduir la necessitat “bancària” i apostar per fer créixer i enfortir les creixents opcions de “banca ètica”.

• No comprem productes i serveis de multinacionals, que fàcilment formen part de la xarxa d’empreses vinculades o controlades per l’elit, i que no sols els augmenta la riquesa sinó també la influència en els valors de la gent per controlar-la millor. Però podem afavorir el consum responsable, el comerç just i de producció pròxima.

• No emprem energia d’origen contaminant ni nuclear que està accelerant el canvi climàtic o que ens condemna a viure sota l’amenaça radioactiva -elèctrica i militar-. Però podem reduir el nostre consum energètic canviant hàbits i apostant per sistemes més eficients i per invertir en o per emprar energies renovables.

• No votem ni recolzem partits que no legislin ni governin contra els interessos locals, nacionals i mundials de l’elit, que no afavoreixen regles de joc efectives contra la corrupció i la plutocràcia (poder del diner). Però podem, segons cada cas, organitzar candidatures ciutadanes, recolzar a candidats i partits transformadors que poden tenir la “clau” de canvis.

• No deleguem les nostres responsabilitats als “representants” en tots els àmbits que suplanten el nostre paper de ciutadania i fàcilment sucumbeixen a les ofertes de l’elit per treballar al seu favor. Però podem promoure sistemes de participació deliberativa i de transparència pública, sistemes de seguiment, de control, de rendiment de comptes, de revocació automàtica…

• No paguem impostos i taxes per activitats i polítiques que enforteixen el poder i la riquesa de les elits. Però podem esmerçar aquests diners en iniciatives del poble, “públiques”, que construeixen alternatives a la defensa armada (indústria d’armament), a la fàrmaco-sanitària (indústria farmacèutica), a les energies contaminants (indústria energètica)… i ajudar amb la nostra desobediència a qüestionar el suport “oficial” als interessos dominants.

• No ens apalanquem en empreses públiques o privades a canvi de la seguretat d’un sou si veiem que estem col·laborant en mantenir un sistema inacceptable. Però podem crear espais de treball cooperatiu i creatiu per posar les nostres energies i temps en contribuir als processos de transformació social.

• No prenem part en els exèrcits ni els cossos armats que són el braç executor, legal o il·legal, més dràstic per aplicar “el fi justifica els mitjans”, quan imposen, per la coerció i la violència, els interessos dels poderosos o dels qui els volen suplantar. Però podem apostar per cossos civils i noviolents de pau, tant pels conflictes interiors com pels internacionals, tot evitant incrementar l’espiral de violència.

• No enfortim el recels i sospites cap els forasters i els immigrants que són un mitjà per fer créixer la xenofòbia i el racisme, que alimenten els conflictes interreligiosos i interètnics… i ens fan oblidar les causes reals de l’explotació que tots patim. Però podem afavorir espais de trobada, coneixement, diàleg intercultural per afavorir la convivència i poder afrontar junts els reptes comuns.

• No enfoquem les nostres vides sols a la vida exterior (individual i social) que ens fa massa influenciables al control dels pensaments i emocions potenciats per altres. Però podem enfocar-nos al nostre interior, silenci, meditació, autoobservació… per ser conscients dels nostres pensaments, sentiments i sensacions i poder-nos desprogramar de les pautes i desitjos induïts des de fora per mitjà de doctrines i propagandes.

• ….

Un altre món no serà possible mentre, per construir-lo, el fi justifiqui els mitjans; mentre pensem que es pot construir amb mentides, amb il·lusions enganyoses sense base, sense participació deliberativa, sense transparència, amb violència, amb guerra…

No és possible un altre món si l’entenem com una fita a aconseguir en el futur, a costa del que sigui; si l’entenem com una utopia que un dia imposarem… aconseguirem i que permetrà que el món visqui en pau i justícia…

Un altre món està essent possible quan cada mitjà ja és també un fi, és coherent amb el fi, quan allò que fem és allò que hauríem de fer en el món que desitgem.

Un altre món és sempre un procés viu, no una fita final, que és fruit de les nostres actituds i les nostres accions no sols individuals, sinó també col·lectives, socials, polítiques,…

Un altre món pacífic no serà possible si el volem aconseguir amb violència, tortura i guerra.

Un altre món just no serà possible si el volem aconseguir amb explotació i corrupció.

Un altre món sostenible no serà possible si estem destruint els recursos naturals i les condicions de vida en el planeta.

Desconfiem de tothom -governants i oposicions, partits i moviments- que ens plantegi un futur millor emprant els mitjans contraris als objectius desitjats.

Com fer-ho

No és una tasca fàcil, però és possible emprendre-la cadascú segons les seves possibilitats.

Cal donar dos passos:

1. Repassar els nostres objectius, els nostres fins,… i si trobem que hi ha objectius inadequats a un món habitable per a tothom… caldrà replantejar-los, reconduir-los o canviar-los. No podem plantejar-nos bons mitjans per a fins inconfessables.

2. Repassar els pensaments, els desitjos, els hàbits, les formes d’actuar,… que tenim individualment, familiarment, col·lectivament, socialment,… i plantejar-nos si ens regim pel principi de “el fi justifica” o pel de “no justifica” els mitjans. Sempre que trobem que els mitjans que emprem no són els adequats al fi correcte que perseguim… caldrà cercar-ne de nous…

Fer aquest exercici com un procés públic, participatiu, transparent… ajudarà a trobar la “correcció” dels fins i del mitjans més enllà del que les nostres subjectivitats interessades ens podrien estar enganyant o de codis morals “universals” que difícilment seran compartits.

v. 0.3.