La intervenció tindrà dues parts.
Una primera part de reflexió més a fons sobre com inserir les noves tecnologies, amb la possibilitat d’anar més lluny de les anàlisis d’aquest matí -que han estat super interessants i molt colpidores-, per veure, no només on som, sinó cap on podem anar, i no només en el camp de la representativitat i de la delegació del vot, sinó en el sentit més ampli de la participació ciutadana, que també inclou aquest temes però que no es redueix a ells.
Una segona part, que serà fruit de la mateixa anàlisi que plantejo, en què exposaré algunes aportacions realitzades aquí a Catalunya en els últims deu o quinze anys d’experiments a través d’Internet, per demostrar que si bé les eines hi són, el seu ús està sent molt inferior al que podria ser. La tecnologia pot ser meravellosa, però si no hi ha voluntat política i no hi ha els recursos adequats per implantar-la, al final es converteix només o en un canal de negoci o bé en un canal de propaganda, sigui política o sigui comercial. Des d’aquest punt de vista, el que em preocupa no és quantes més possibilitats d’interactivitat tindrem, sinó quin grau de llibertat real tindrà la ciutadania per emetre amb efectivitat (i no sols rebre) en aquests nous canals.
* * *
Primera part. Un aclariment. Si el poble, la ciutadania, és la base de la democràcia, una de les seves competències bàsiques és que el poble participi a triar els seus representants, delegats o gestors. El poble és “l’amo” que delega la gestió dels afers públics (del poble) a uns gestors que els hi encarrega que facin la feina d’administrar els interessos col·lectius del poble… i no a l’inrevés com a vegades sembla que passa.
Però per a l’orientació dels afers pùblics no n’hi ha prou que el poble participi votant, elegenit, fent confiança.. Cal que intervingui en la deliberació sobre les prioritats, els objectius, l’avalaució… dels afers pùblics. «Deliberació», una paraula clau que avui ha sortit molt poc, sols un parell de vegades.
I sobre la importància de la “deliberació” m’agraden molt els plantejaments d’Adela Cortina, professora d’ètica de València, quan diu que en la història hi han tres camins per afrontar les decisions dels afers col·lectius, tres maneres de fer que jo expresso així:
La primera, ésla força de les armes (dictadura, imposició, «jo mano» via Déu, via monàrquica, via força…, «jo mano, vosaltres obeïu» i ja està); és una forma de prendre les decisions sobre afers col·lectius que no ens agrada gaire, malgrat continua existint molt en el món i, a vegades, amb suport inclús dels països “democràtics”.
La segona, és la força dels vots, que és la força de les majories sobre les minories pròpia dels països “democràtics”. En aquest marc hi ha una visió soprenent: igual que molta gent pensa que “defensa” és igual a “violència” (i d’aqui es justitfiquen les forces armades que ens porten a una destructiva ‘espiral de violència”), hi ha qui pensa que “tenir la majoria” és igual a “tenir la raó”. La majoria és la majoria; la raó, és una altra cosa que no depén de la majoria.
I, per tant, la tercera seria la força de la raó, de la deliberació.
Així, per decidir sobre els afers col·lectius tenim tres forces: la força de les armes (la raó de la força armada), la força dels vots (la raó de la majoria) i la força de la raó (la raó de la deliberació).
És obvi que la força de les armes, la força de la imposició, almenys interiorment en cada estat, ja acceptem que en general no és la millor manera, – ni que ens recolzem massa sovint en policies i presons-. Internacionalment tampoc no veiem que sigui una bona solució per resoldre els conflictes entre estats.
Vivim en l’era que vol fer créixer la força dels vots, la força de la democràcia formal i delegativa. Com que som molts i no ens podem posar d’acord triem alguns que seran els nostres gestors. Però al final els gestors es converteixen en els nostres amos i nosaltres esdevenim els seus súbdits. Hem invertit la funció que havíem previst.
I la tercera, és la força de la raó, la força de la deliberació. L’originalitat dels ciutadans d’Atenes, en què ens haurien hagut d’inspirar però que ha quedat en un racó, és en la força dels parlaments, del parlar, de l’argumentar, del raonar “enraonadament” per decidir sobre els afers comuns. La decisió per la força del vots, provoca guanyadors i perdedors; de fet, és una imposció, que ens apropaa l’era bèl·lica; és una força una mica civilitzada, però no és la força dels arguments. I allò que ens distingeix els humans és la nostra capacitat de dialogar, d’enraonar, d’escoltar…, és clar, si no escoltem no podem deliberar.
Aquí, en aquesta sala fa uns mesos, Raimon Panikkar va intervenir en el debat sobre l’Institut Català Internacional de la Pau, amb alguns dels parlamentaris que avui són aquí i va dir algunes quantes coses punyents en aquest sentit.
Crec que els ciutadans esperem dels nostres parlaments que aquestes persones que tenen més temps, perquè s’hi presten i perquè estan preparades, que recullen diferents sensibilitats ciutadanes, aportin els arguments necessaris a la deliberació sobre els problemes i les solucions. Hem d’evitar associar els parlaments a aquesta imatge tan trista de baralles de barri entre parlamentaris que veiem massa sovint.
Abans he comentat a un parlamentari que hi ha sectors ciutanadans que estem treballant amb la teoria i la pràctica de la deliberació ciutadana, d ela participació deliberativa– I m’ha dit «És que deliberar fa por». – I per què fa por? – I m’ha respost: «Perquè vol dir decidir». – Jo li he dit: «Deliberar no vol dir decidir, és el pas previ a la decisió». Si agafem el diccionari veurem que “deliberar” és estudiar els pros i contres argumentadament abans de prendre una decisió.
Està molt bé que avui s’hagi comentat aquí que la “democràcia deliberativa” es una de les noves tendències en el marc teòric de la participació. No ens ha de fer por passar de la democràcia representativa a una democràcia de més qualitat – no estem parlant de quantitat, sinó de qualitat – que seria aquesta democràcia, no sols participativa, perquè aquest adjectiu no aporta gaire més i ens confon – anar a votar també és participar-. Anar a votar és participar, preocupem-nos no sols de quanta més gent votarà, sinó també de quina és la qualitat de la participació per decidir responsablement què vota cadascú.
Aquí podríem fer un parèntesi: estarem d’acord en que té sentit que jo triï el meu gestor i que sovint li demani com van els comptes, i de tant en tant avaluï si el que m’està dient i el que està fent amb els meus diners i els meus comptes és correcte o no per continuar fent-ĺi confiança. També hauríem d’estar d’acord que si jo voto un representant polític, el voto no només perquè té una cara bonica -que me la passen per tot arreu-, no només perquè té unes idees i un programa d’actuació, sinó perquè darrere el programa i les promeses electorals hi ha uns pressupostos possibles i viables, amb uns sistemes d’avaluació permanent… i no cada quatre anys. Imaginem una empresa que fins al final de l’any, o fins al cap de quatre anys, no es mirés com van els comptes. Els comptes s’han de passar d’una forma més permanent. Perquè no podem aplicar a la gestió pública els programes de millores de qualitat, de plans estratègics, de quadres de comandament integral que apliquen moltes empreses privades?
Dic això perquè potser el marc que ens estem donant és massa un marc relacionat a allò que hem anat fent fins ara. I potser, el que ens hem de replantejar és, comparant amb altres sectors i amb altres formes de fer, quina és la funció de la participació de cara al futur. La funció de la participació és afavorir la implicació en el seu esdevenidor d’un grup humà, d’un col·lectiu -sigui en una associació, sigui en una ciutat, sigui en un estat. Si la implicació és realista i efectiva donarà legitimitat suficient a les persones que el col·lectiu faci confiança perquè es dediqui a la gestió col·lectiva, amb aquells criteris, aquell seguiment i aquell control per part de la gent que els ha triat, perquè, no només s’eviti la corrupció -que és la vergonya absoluta-, sinó perquè la gestió del dia a dia i les raons que donin, siguin convincents.
Si anem en aquesta direcció, crec que la gent no s’allunyarà de la política, crec que tots trobarem interessant fer un esforç de seguir una televisió interactiva, de donar una opinió, de votar una persona… perquè tindrem un retorn permanent… i no aquesta situació actual de la política que ens queda tan fora del nosgre abast que no tenim cap capacitat d’actuar-hi ni d’incidir-hi.
Dit això, crec que tenim un problema molt seriós mentre el marc que regula les tecnologies de la informació i la comunicació – com ho és el de la televisió, ràdio o premsa-, estigui més fonamentat en el “dret a la llibertat d’expressió” -que hi ha de ser- que no en el “dret a la gestió d’un bé públic” com ha de ser considerat el “dret a la informació i la comunicació interactiva”.
Aquest problema fa que aquells que són més forts per tenir més mitjans o aconseguir més llicències, construeixin un tipus de sistema d’informació i de comunicació totalment allunyat d’aquell que el legislador va pensar: que amb aquestes regles de joc s’aconseguiria una població més culta, més informada, més participativa…
Crec que aquest és el problema el CAC l’analitza molt bé, i sobre el qual, Santiago Ramentol diu que faria una llista llarga amb les coses que haurien de ser d’una altra manera. Crec que no l’estem afrontant -ni com a moviments socials, quasi inexistents en el tema- ni com a responsabilitat legislativa o executiva. Estem parlant d’un problema totalment diferent del que havia passat fins ara a la humanitat, i és que en els últims cents anys tenim uns mitjans de comunicació de masses que arriben a un altíssim percentatge de la població mundial per diferents canals i que està controlat per molts pocs grups empresarials que influeixen en l’opinió póblica, en els valors… i sobre els quals no hi ha un plantejament ni un control efectiu perquè la informació i la comunicació intercativa siguin considerades un bé, un dret públic, i no un sistema de manipulació i enriquiment privat.
Per acabar aquesta primera part, recordar que Hitler i el nazisme van fracassar com a sistema polític i militarista, però el nazisme a través de Goebels crec que va guanyar i s’ha infiltrat arreu del món, en totes les nostres llars, de la mà dels qui van combatre Hitler. Goebels, cap de propaganda nazi, deia «Una mentida repetida moltes vegades passa a ser percebuda com a veritat», i crec que, francament, és l’eslògan que segueixen gairebé tots els mitjans de comunicació i els sistemes de publicitat i de propaganda comercial i política.
Tot seguit, en la segona part de la meva intervenció mostraré alguns exemples de com tenim oportunitats tecnològiques per afavorir la participació… i, com hem vist, en tindrem moltes més. Però el que ens ha de preocupar és com evitar que anem més atabalats com més oportunitats tinguem. La questió no és si diposarem d’un buscador a la xarxa molt interessant. La qüestió és: Què volem? Com ens organitzem? Com els ciutadans ens dotem de plataformes d’acció, de pressió per controlar la transparència, també dels mitjans de comunicació? Com els parlaments i el governs, com a representants nostres, són capaços de girar la tendència d’acumulació oligopolística del poder de la comunicació en tots els àmbits i de tots els grups multimèdia? Mentre hi hagi aquesta concentració oligopolística de la informació totes aquestes noves meravelles tecnològiques crec que cada vegada ens empobriran i ens esclavitzaran més.
* * *
Segona part. Voldria exposar quatre experiències de participació electrònica de casa nostra.
Democràcia web. La majoria de vostès saben que fa uns anys, amb un acord del Parlament de Catalunya amb la UOC i la Fundació Jaume Bofill es va posar en marxa Democràcia Web, una pàgina web que ha estat un dels referents en el tema. Una de les possibilitats que oferia Democràcia Web era la d’accedir a uns dossiers temàtics que ajudaven la gent, abans que una llei tirés endavant, a donar uns marcs de referència, de continguts contextualitzats per ajudar a saber més del etma i poder opinar millor. La segona possibilitat, són les Cartes al Parlament, que permet escriure una carta adreçada a un o varis grups parlamentaris, i en què pots veure les respostes, si els grups contesten la carta. És el nivell més elemental de participació, tal com hi ha cartes al director, cartes a l’alcalde, etc., que permeten que el ciutadà tingui una porta oberta al Parlament per poder plantejar qüestions i perquè els grups parlamentaris, si tenen temps i ganes, doncs, puguin interactuar. Una tercera possibilitat d’aquesta pàgina és la secció d’enllaços a webs de democràcia electrònica. Ofereix un recull molt bo en la qual trobes pàgines d’experiències i mètodes… de molts llocs del món. Sembla que aquesta web està en ple replantejament de cara a donar-li una nova embranzida, i possiblement aquest fet és una oportunitat que permetrà integrar les noves possibilitats tecnològiques que s’han presentat avui aqui. Serà el conjunt, integrat, de mitjans tecnològics que permetrà uns millors i majors graus d’informació i d’interactivitat entre el Parlament i la ciutadania. El Parlament del País Basc, ha llançat la mateixa idea que aquí, ordenat per temes d’administració pública, polítiques socials… i es pot veure quines són les propostes plantejades i si han estat recolzades o refusades pels diferents grups parlamentaris.
Consensus. Una altra experiència, que és fruit d’un acord entre la Fundació Jaume Bofill, l’Institut Català de Tecnologia i Localred, durant uns anys va ser emprada per uns vint-i-cinc ajuntaments (ara sembla que n’hi ha uns setanta en la nova versió que acaba de sortir aquesta tardor., Bàsicament, Consensus ofereix a aquests ajuntaments un portal que permet organitzar la informació, per exemple, sobre el procés participatiu de l’Agenda 21, i permet saber quins dies hi ha les reunions, tenir els documents vinculats a diferents processos participatius, així com prendre part en fòrums i en peticions.
Participa 1.0. Promoguda per l’associació Vegga, que ha fet una cosa molt interessant: un web que permet organitzar processos participatius. Sabem que la participació no és limita a fer reunions. Una reunió és un element més, normalment, d’un procés molt més ampli. Tenim molt associat que participar és anar a una assemblea o a una reunió, que sovint és una “pallissa”, que moltes vegades no es delibera, sinó que es vota, – qui guanya i qui perd – i, per tant, no hem avançat gaire. En aquest cas, el que han fet és una anàlisi molt detinguda sobre quines són les diferents fases de diferents processos de participació, (debat, proposta, votació; anàlisi multicriteri, aportacions, votació, projecte, avaluació…) i han creat un gestor de processos participatius a mida: el crees i et va organitzant el calendari; la gent s’inscriu i permet anar construint un procés col·lectiu d’una gran complexitat. L’avantatge és que no tens perquè fer-hopresencialment i et permet estar gestionant on-line tot el procés d’informació, comunicació, decisió i avaluació.
Delibera. Vol facilitar la deliberació en els processos participatius tant presencials, com per internet. Molt sovint els fòrums a Internet són una reproducció dels fòrums en directe, és a dir, entenem que hi ha un espai participatiu quan qualsevol pot prendre la paraula i dir-hi la seva, la típica assemblea. Ara aquí podríem dir què pensem sobre tal tema i el moderador anotaría paraules… Normalment – sigui en una reunió de tres hores o de cinc dies-, un 20 per cent dels assistents parla el 80 per cent de les vegades i un 20 per cent no diu mai res i després hi ha un 60% que en algun moment diuen alguna cosa. Quin esforç tan gran per una participació tan desigual. I a sobre, quan un pren la paraula, com que la norma és que tothom pot intervenir, i parla sobre una tema…, el següent diu «com ja ha dit el company…» i torna a repetir el mateix… És a dir, aquesta experiència que vivim sovint, l’hem traslladat a Internet. Un fòrum a Internet és un espai on qualsevol pot entrar i dir el que li sembli, i el pobre moderador no sap què fer de les intervencions. Si és molt bona persona i és molt bon professional, aconsegueix fer un resum que sigui operatiu, però si no és cap de les dues coses, pot aplicar qualsevol filtre voluntari o involuntari de les contribucions que les desmereix.. amb la qual cosa la gent diu «per què he de participar en un fòrum si al final no serveix per a res», semblant a «perquè he d’anar a una reunió a les 8 del vespre si al final sempre parlen els mateixos i no servirà per res el que digui».
Tenim un problema d’eficiència en tots els àmbits de la participació, no sols en el de la votació, sinó també en el d’Internet i en el de les assemblees
Tots sabem que a llegir i escriure se n’ha d’aprendre. En canvi, parlar, excepte qui té alguna dificultat física, pensem que no costa res. Però, és clar, parlar, amb un mateix ja és difícil, amb la parella també, i parlar en grup, amb gent diversa, amb interessos diferents ja és super complicat. Algú ens ha ensenyat mai a parlar en públic?, a construir consens? Crec que cal entrar en un procés d’autoaprenentatge, de crítica, de no pensar que només reunint-nos ja resoldrem les coses, i que igual que hem d’aprendre uns procediments per anar a votar, doncs, els hem d’aprendre per deliberar. I deliberar tant a nivell presencial com per Internet,
Normalment en la democràcia – força dels vots – tenim tres posicions: sí, no i abstenció. Això és el que es fa en aquesta casa, cada dia, moltes vegades en totes les sales. És una mica elemental. És a dir, està bé per saber qui guanya i qui perd. Però no és gaire bo per avançar en el raonament col·lectiu i aprendre a construir consensos. Amb societats molt simples el vot era millor que la guerra, però en societats complexes no ens ajuda a avançar gaire.
Una forma per facilitar la deliberació que s’ha estat experimentant a França i que des de fa uns anys s’està aplicant a casa nostra és la que ofereix el web www.deliberaweb.com. Si en comptes de tres posicions poguéssim matisar, «les coses no són blanc i negre, sinó un grau de colors» ens ajudaria a començar deliberar. Per quin motiu? Perquè primer, si en comptes de primer donar la paraula a tothom i fer una roda d’intervencions, diguéssim, sobre aquest tema del qual estem informats, quina és la primera impressió, la primera avaluació, el primer posicionament que teniu? “Podeu mostrar el vostre grau d’acord o desacord, d’importància… “ i no en tres colors, sinó en cinc o en vuit. Aqutest procediment en perme matisar, i el fet de matisar ens permet, llavors, dir “algú dels qui expressen la mateixa posició, podria donar arguments diferents del que ja s’han dit perquè els altres puguem aprendre i modificar la nostra posició?” Aquesta és la metodlogia operativa que vol facilitar “Delibera” sigui en sessions en directe, sigui per Internet, quan hi ha molta gent, poc temps i molts temes a tractar. I per Internet, el mètode permet implicar-se en tres nivells de participació: el primer, simplement és valorar un ítem, clicant sobre un color el grau d’cord o d’importània; el segon, és escriure un comentari sobre l’ítem, explicant la posició; i, el tercer, és suggerir un nou ítem o fer un comentari general. Cal entendre que no és un sistema de vot ni d’enquesta, és un sistema que permet expressar-se argumentadament i amb matisos, sobre temes complexes, que poden ser els articles d’una llei, que poden ser una llista de temes que s’han prioritzar, que pot ser l’avaluació d’una política pública, l’avaluació d’un governant que va prometre quelcom al seu programa electoral. Per què la gent no pot anar avaluant al llarg de quatre anys el que considera que aquella persona que va prometre està fent o no? No sé si heu sentit a parlar d’allò de la revocació automàtica, és a dir, que una persona elegida pugui anar sent avaluada, i si arriba un cert moment que els seus votants consideren que no està fent allò que va prometre, no cal esperar quatre anys a que hagi plegar. És una idea explicada en una novel·la, Ciudadanosdelatierra.org, però de fet hi ha grups que ho està organitzant.
Bé, per acabar, dir que a www.deliberaweb.com hom pot avaluar, opinar, argumentar, i a sobre, a més a més, afegir un nou ítem, afegir una nova idea o fer una valoració global. I quan anem a “resultats” veiem que els ítems queden ordenats per grau de consens i ens mostra quins són els temes que tothom està més o menys d’acord i quins són els ítems en què hi ha discrepància. També podem llegir els comentaris fets a cada ítem, que ens estan aportant una informació de matís molt interessant, no només per fer-ho per Internet quan la gent no es pot trobar, sinó, sobretot, per preparar reunions presencials i fer-les més efectives. Després de quasi un centenar d’experiències de reunions, de congressos, de trobades… en què la gent ha deliberat abans, quan es troben ja no parteixen de zero, -perquè no es poden tractar vint temes en una hora en profunditat. I amb aquest sistema tothom ja veu quins són de tots els temes aquells que la gent hi està a favor o en contra per començar a deliberar i construir el màxim consens possible.
Moltes gràcies.
