La possibilitat que Catalunya esdevingui un estat independent obre una oportunitat històrica de repensar moltes polítiques públiques, també la que fa referència a la seguretat, la protecció i la defensa.

En l’etapa constituent, una de les qüestions bàsiques que Catalunya haurà d’afrontar, serà la de cercar el reconeixement internacional com estat independent i establir relacions amb la Unió Europea, així com integrar-se en organitzacions multilaterals com les Nacions Unides. En aquest terreny són especialment sensibles les qüestions relacionades amb la pau i la seguretat, tant les que fan referència a la Seguretat interior, com la Seguretat davant d’agressions exteriors i, sobre tot, la participació en les estructures de Seguretat europees i internacionals.

Als nostres representants els caldrà tenir propostes concretes i convincents tant per a ells mateixos com per als ciutadans de Catalunya, que hauran d’exposar i argumentar davant dels negociadors internacionals.

És en aquest terreny on el sector de la cultura de pau, compromès en la progressiva implantació d’una cultura orientada pels principis de la cooperació i de la noviolència, se sent emplaçat a presentar les seves propostes amb els arguments corresponents.

Considerant que

  1. L’aportació que un hipotètic exèrcit català pot fer a la seguretat i a la pau mundials és irrellevant i pot ser substituïda amb avantatge per altres cossos especialitzats de protecció civil i policials.
  1. Catalunya pot fer aportacions qualitativament molt importants en formes alternatives de gestionar els conflictes, abans, durant i després de les crisis (diplomàcia, mediació, interposició, reconciliació, reconstrucció, consolidació de la pau …).
  1. El militarisme no ha aportat històricament una situació de més seguretat i pau al món.

Proposem

Que Catalunya es declari constitucionalment Estat de Pau, on el concepte de seguretat armada (exèrcit i armamentisme) sigui substituït pel de seguretat humana (cohesió social, cooperació i cossos policials i de protecció civil especialitzats).

En aquesta opció per la seguretat humana, cal repensar tant la Seguretat interior com la Seguretat davant d’agressions exteriors i, també la participació en les estructures de Seguretat europees i internacionals:

  1. Seguretat interior
    • En els estats democràtics els exèrcits no han de tenir cap paper relacionat amb la seguretat interior.
    • La seguretat interior dels ciutadans ha d’estar garantida per un conjunt de cossos de protecció civil i policials, especialitzats en diferents situacions de risc i d’emergència, distribuïts per tot el territori, que col·laborin a l’organització i cohesió del teixit social: policies, bombers, agents rurals, forestals, mediambientals, assistents i treballadors socials…
    • L’únic cos armat ha de ser un cos de policia amb diferents especialitzacions, sota estricte control democràtic i amb mitjans adequats, sempre tan poc repressius i destructius com sigui possible. La lluita contra la delinqüència comuna, màfies, terrorisme, ciberatacs i ordre públic són algunes de les seves missions.
    • La prevenció hauria de constituir el gruix de l’esforç en seguretat humana. Una societat és menys conflictiva i més segura com més justa, equitativa i cohesionada és.
    • L’estat ha de bastir i organitzar els instruments necessaris per resoldre els conflictes a través del diàleg, la mediació i un sistema legal-judicial clar, ràpid i eficaç. Haurà de dotar-se dels organismes corresponents i dels mitjans suficients per poder complir la seva funció amb eficiència.
  1. Seguretat per agressions exteriors i de fronteres
  • Catalunya ha de treballar per mantenir relacions de respecte i amistat amb tots els pobles del món, i de manera especial amb els veïns.
  • No hi ha amenaces previsibles dels estats veïns que justifiquin una estructura militar que, en tot cas, sempre seria inferior i per tant ineficaç.
  • Les amenaces exteriors previsibles de grups terroristes o grups criminals internacionals són més defensables per uns bons sistemes d’informació, d’intel·ligència i de policia.
  • La militarització genera desconfiança i augmenta les tensions i la seva absència pot col·laborar a generar confiança, a disminuir les possibilitats d’agressió i situa Catalunya en més bona posició per al treball de mediació i pacificació que aspira a fer.
  • Catalunya podria innovar amb la creació d’unes estructures diferents i eficients, com la defensa civil noviolenta.
  1. Seguretat internacional
    • Catalunya no s’ha d’inhibir de la seguretat internacional, sinó que hi ha de prendre part de forma decidida, aportant allò que sap fer i que pot fer més bon servei.
    • Haurà de disposar d’uns serveis d’informació i d’intel·ligència de màxim nivell per tal de controlar els grups terroristes i de crim organitzat internacional i impedir que el territori propi n’esdevingui base operativa.
    • Haurà de disposar de cossos de policia, cossos civils de pau i cossos de protecció civil, amb capacitat de mobilització immediata fora de les fronteres i amb mitjans adequats per a la intervenció, tant en situacions de conflicte com en la gestió de crisis humanitàries de diferents tipus.
    • Des de l’aposta per la no intervenció militar, s’haurà de posar a disposició de la comunitat internacional un servei amb mediadors, diplomàtics i especialistes en la transformació dels conflictes.
    • Per fer-ho possible s’hauran de reforçar els Centres de recerca i formació en pau i conflictes i crear un Centre Internacional de Mediació i Resolució de conflictes.
    • Es plantejarà la incorporació a l’OSCE, a la PCSD (Política Comuna de Seguretat i Defensa de la UE) i a l’ONU i posarà a la seva disposició tots els instruments esmentats. La incorporació a l’OTAN, en ser un bloc militar,  està contraindicada amb la missió i el paper que Catalunya vol adoptar en el concert internacional.
    • Aquesta aportació als organismes i a la seguretat internacionals esdevindrà qualitativament molt més significativa i efectiva que la d’una força militar de pressupost equivalent.

ARGUMENTS

  1. La seguretat interior, exterior i internacional són una necessitat i un dret de totes les persones. No cerquem menys seguretat sinó més i millor.
  2. Internacionalment no ens inhibim, sinó que fem la millor aportació que les nostres condicions i capacitats ens permeten. No aportem menys, sinó més.
  3. A nivell global, la disponibilitat de contingents militars i d’armament està sobredimensionada i no resulta adequada per afrontar la majoria dels conflictes actuals.
  4. La majoria de missions que actualment realitzen els exèrcits no són missions armades i no li són funcions pròpies. Les poden fer perquè disposen de mitjans, personal i pressupost ben generosos. Sovint veiem com l’exèrcit justifica la seva existència, i l’enorme pressupost que arrossega, per aquestes funcions impròpies (p.ex. Unitat Militar d’Emergències). Aquestes funcions podrien ser més ben assumides per cossos especialitzats (bombers, policies, sanitaris…), amb professionals específicament formats, material adequat i els recursos necessaris.
  5. En els conflictes hi ha funcions abans, durant i després de les crisis (diplomàcia, mediació, interposició, reconciliació, reconstrucció, consolidació de la pau …) que no les poden fer els exèrcits i que estan infradotades de personal i mitjans. (En els darrers setze anys la PCSD – Política Comuna de Seguretat i Defensa de la UE – ha efectuat 23 missions fora de les fronteres de la UE, 17 de les quals han estat de naturalesa civil).
  6. El model de seguretat humana resulta més econòmic, tot i que s’hauria de dotar generosament, sense estalviar ni en personal ni en mitjans per garantir-ne l’eficàcia i la disponibilitat.
  7. És més eficaç, ja que genera més seguretat interna i externa.
  8. És socialment més útil: té una missió constructiva que alimenta, articula i enforteix el teixit social, nacional i internacional.
  9. És una aportació històrica al progrés de la humanitat. Catalunya pot esdevenir no només un nou estat sinó també un estat nou, fonamentat explícitament en els valors que aposten per un desenvolupament humà, creant les estructures i institucions -si cal audaçment novedoses- que més ho possibilitin i ha d’acceptar que té la responsabilitat d’orientar-se cap a un futur més humà.
  10. Precisament en ser un estat nou, de petites dimensions, més lliure que altres amb inèrcies històriques, Catalunya està ben posicionada per poder fer aquesta oferta, ja que disposa de la tradició, de les persones i d’algunes institucions que -convenientment reforçades- poden ser molt útils a la seguretat, la pau i l’estabilitat mundials:
    • La tradició i la història palesades des de temps medievals en realitats com Pau i Treva, el Consolat de Mar o les Corts Catalanes.
    • El moviment pacifista és un actiu important del nostre país. Catalunya ha desenvolupat una cultura política a favor de la pau. Aquesta cultura de pau ha cristal·litzat, entre d’altres, en l’educació per la pau, en els moviments d’objecció de consciència, d’insubmissió i antimilitaristes que van acabar amb el servei militar obligatori i que van liderar les protestes socials en contra de l’entrada a l’OTAN i contra les bases militars estrangeres i, més darrerament, la campanya del “No a la guerra”.
    • La convivència, el respecte, el diàleg i la cooperació són valors vigents i compartits, majoritàriament i de forma molt transversal, per la societat catalana, com ho mostra l’esperit democràtic, pacífic, cívic i noviolent de tantes multitudinàries mobilitzacions pacífiques (Volem l’Estatut, 1977; mobilitzacions antimilitaristes i anti-OTAN dels anys 80, mobilitzacions pel 0,7 i per l’abolició del deute extern als anys 90.Aturem la guerra d’Iraq, 2003; Dret de decidir, 2006; Per la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, 2010; les Consultes sobre la independència, 2009-2011; les massives manifestacions dels darrers 11 de Setembre).
    • Catalunya ha desenvolupat també un marc legal per promoure la pau. La Llei de Foment de la Pau, aprovada l’any 2003, va comportar la creació en els anys següents d’institucions com el Consell de Foment de la Pau, l’Oficina per la Promoció de la Pau i els Drets Humans, i l’Institut Català Internacional per la Pau. Paral·lelament es va donar suport institucional a iniciatives de construcció de pau d’entitats de la societat civil catalana. Durant uns anys, hem estat un país innovador en matèria de construcció de pau a Europa, seguint les passes d’alguns països nòrdics amb una àmplia tradició de compromís per la pau.
    • Les organitzacions socials catalanes participen activament en el moviment internacional per la pau. La societat catalana no només ha aprofitat aquesta política institucional sinó que ha liderat la promoció de la pau, la defensa dels drets humans i de la justícia a escala internacional més enllà de l’acció de les institucions. Té una xarxa potent d’ONG de drets humans, de pau i de cooperació, un elevat nombre d‘universitats i de centres de recerca que formen la ciutadania en temes de pau, conflictes i seguretat, i una presència notable en ONG i en organismes internacionals de catalans i catalanes formats en aquests temes.

Per tot plegat, tenim avui la possibilitat, la necessitat, la voluntat i la capacitat de generar un nou sistema de protecció i de seguretat, sense exèrcit, més efectiu i democràtic, en el marc de la creació d’un nou estat, que sigui la nostra contribució a un millor sistema de defensa i de seguretat internacional.

Barcelona, 7 de juliol de 2015 (versió revisada)

Seminari Estat de Pau

www.estatdepau.cat

informacio@estatdepau.cat

 

Jordi Armadans, director de FundiPau.

Pepe Beúnza, objector de consciència (1971). Col·lectiu Pau i Treva.

Núria Breu, del grup Gent de Pau i del Col·lectiu Pau i Treva.

Joan Contijoch, demòtic antimilitarista. Col·lectiu Pau i Treva.

Felip Daza, codirector de NOVACT Institut Internacional per l’Acció Noviolenta.

Lluís Fenollosa, pacifista, del consell de Nova-Innovació Social.

Jaume Llansó, insubmís i emprenedor.

Santi Martí, del consell de Nova.

Xavier Masllorens, president de FundiPau.

Martí Olivella, objector (1975) i president de Nova-Innovació Social.

Jordi Quintana, professor de la Universitat de Barcelona.

Àlvar Roda, secretari de la Fundació Universitat de la Pau de Sant Cugat.

Maria Gabriela Serra, Centre Delàs d’Estudis per la Pau, FundiPau i activista.

Lluís Sobrevia, objector de consciència (1977). Col·lectiu Pau i Treva.

Toni Soler, del consell de Fundipau.

Jordi Urgell, investigador per la pau.

Eduard Vinyamata, conflictòleg i ex-director del Campus per la Pau (UOC).

Jesús Viñas, del primer grup d’objectors; educador.