Carta de suport a la candidatura de la Sra. Victoire Ingabire Umuhoza per al XXVII Premi Internacional Catalunya 2016

Victoire Ingabire Umuhoza és de nacionalitat ruandesa, casada i mare de tres fills. Va viure setze anys a l’exili, als Països Baixos, on va desenvolupar una carrera professional en empreses d’àmbit internacional. Va participar i es va comprometre des dels seus inicis amb un procés de Diàleg Interruandès que s’ha desenvolupat al llarg dels anys (annex 1). Dona d’un coratge i d’una abnegació extraordinaris, destaca pel seu lideratge i per una generositat poc comú. El seu compromís polític i ètic, que va més enllà de la seva pertinença ètnica i nacional, féu que fos elegida presidenta del partit FDU Inkingi amb l’encàrrec de representar-lo a les eleccions presidencials ruandeses d’agost de 2010. Aleshores, l’abril de 2009, la Sra. Ingabire va deixar la seva carrera professional per dedicar-se plenament al projecte de retornar al seu país natal, amb l’objectiu de contribuir a la reconciliació i a la reconstrucció d’un país desfet per un llarg conflicte. És així que decideix de posar fi al seu exili i tornar al seu país amb l’esperança d’oferir al poble ruandès una alternativa de governança democràtica i de pau durable.

En arribar a Ruanda el 16 de gener de 2010, va presentar-se davant el Memorial de Kigali i va fer una al·locució demanant el reconeixement del patiment i el dret de memòria de totes les víctimes de crims de genocidi i contra la humanitat, sense distinció ètnica ni de nacionalitat. Això no va plaure el règim de Kigali que va engranar contra ella una espiral d’acusacions falses. Símbol de la lluita no violenta, Victoire Ingabire va ser empresonada el 14 d’octubre de 2010 per haver gosat expressar opinions diferents d’aquelles que sosté el poder establert a Kigali. Després d’un simulacre de procés farcit de nombroses irregularitats i sense garanties jurídiques, va ser injustament condemnada el 13 de desembre de 2013 a quinze anys de presó.

Aquesta excepcional dona va ser nominada al Premi Sakhàrov a la llibertat de consciència 2012  que atorga el Parlament Europeu, el qual, en la seva resolució número 2013/2641 (RSP) del 25 de maig de 2013 (annex 2) i en la seva pregunta E-010056-14 del 2 de desembre de 2014 a la Comissió Europea (annex 3), va expressar greus preocupacions en relació al seu judici i en va condemnar el seu caràcter polític.

Human Rights Watch va declarar que el veredicte de culpabilitat formulat contra la Sra. Ingabire era la culminació d’un procés judicial equivocat, amb acusacions de tipus polític. En el seu informe final (A/HRC/20/20/Add.2 du 10 juin 2014) el Relator de les Nacions Unides pels Drets Humans encarregat de Ruanda, el Sr. Maina Kiai, que va concloure una visita al país a finals de gener de 2014, va insistir sobre el fet que totes les figures de l’oposició que gosaven criticar el govern -entre elles la Victoire Ingabire- acabaven sistemàticament a la presó[1].

D’altra banda, com a reconeixement a la seva lluita per la llibertat, la Xarxa Internacional de Dones per la Democràcia i la Pau va crear, coincidint amb el centenari del Dia Internacional de la Dona el març de 2011, un premi que duu el seu nom: “Premi Victoire Ingabire Umuhoza  per la Democràcia i la Pau”. Aquest premi vol retre homenatge a la seva valentia i al seu exemple d’iniciativa pacífica i democràtica de resolució de conflictes.

Ens satisfà molt que la candidatura de la Sra. Ingabire al Premi Internacional Catalunya 2015 hagi estat presentada pel Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. A semblança del que succeïa durant la dictadura franquista a Catalunya, ha estat condemnada per haver reclamat el dret cívic de presentar-se a les eleccions i per haver exercit el seu dret a expressar-se, en especial demanant que els autors de crims contra l’ètnia hutu i contra ciutadans estrangers fossin també jutjats. Recordem que nou dels europeus assassinats eren espanyols, entre ells els catalans Joaquim Vallmajó, missioner, i Flors Sirera, infermera cooperant.

La Sra. Victoire Ingabire és una presonera política que mereix el reconeixement públic, i nosaltres estem convençuts que atorgar-li el Premi Internacional Catalunya 2016 seria d’una gran importància. Amb la meva signatura, expresso el nostre suport a la seva candidatura.

Martí Olivella i Solé

President de Nova – Centre per a la Innovació Social

_______________________________________________________________________

Annex 1: Resolució unànime del Congrés de Diputats espanyol de suport al Diàleg Intraruandès. http://www.veritasrwandaforum.org/dosier/congreso_diputados_es.pdf

Annex 2: Candidatures al Premi Sakhàrov a la llibertat de consciència 2012. http://www.europarl.europa.eu/document/activities/cont/201209/20120913ATT51311/20120913ATT51311EN.pdf

Annex 3: Resolució 2013/2641 (RSP) de 25-5-2013 del Parlament Europeu: Cas Victoire Ingabire Umuhoza

http://www.europarl.europa.eu/sides/getDoc.do?pubRef=-//EP//TEXT+MOTION+P7-RC-2013-0243+0+DOC+XML+V0//FR

[1]
[1] The Special Rapporteur expresses similar concern over the fates of unregistered opposition parties whose leaders were imprisoned in recent years. He finds troubling that virtually all the publicly critical political leaders are in jail or in exile. This is the case of opposition party FDU-Inkingi, led by Ms. Victoire Ingabire”.

“El País Creix quan les Persones Creixen” (Iniciativa del Pla Nacional de Valors)

Document de síntesi del Pla Nacional de Valors

Amb la participació de quasi mig miler d’experts durant dos anys, amb propostes ciutadanes sobre els valors que han d’orientar el país.

“TENDÈNCIES CONSTRUCTIVES
EL Pla de Valors té present la importància i la necessitat de
continuar preservant i potenciant aquells valors universals i de
país que configuren una part important de la identitat col·lectiva
del poble català i que s’han mostrat essencials en el transcurs de
la nostra història. Però fa un èmfasi especial a detectar altres
indicadors de sentit que afloren en el si de la societat, i els
reconeix com a valors emergents. Es tracta de Tendències
vinculades a noves maneres de veure el món i la vida, de
caràcter intangible i constructiu i que apunten cap a un canvi
cultural i civilitzador profund, propi d’un nou paradigma: de la
cultura del tenir a la cultura del ser i sentir; de la visió individual,
fragmentada, separada i piramidal a una visió de grup, d’unitat,
transversal, sistèmica i holística; del coneixement parcial i
fragmentat de la persona a una concepció global orientada a la
seva autorealització, i de la cultura dels valors pensats a la dels
valors plenament sentits i viscuts .
El Pla de Valors observa i identifica aquestes tendències. I ho fa
restant obert a una societat civil catalana cada cop més madura,
assertiva, empoderada i disposada a reflexionar sobre si
mateixa, i a assumir la responsabilitat de participar en la creació,
des del present, d’un futur millor amb sòlides bases ètiques.
S’està configurant doncs, una massa crítica que està esdevenint
un veritable motor de transformació social i cultural.

Tot i que aquestes noves tendències s’observen en un estat
incipient, cada dia creix més el nombre de persones i d’entitats
referents al nostre país que ja les estan integrant en el seu
model de vida i que les consideren com a camins millors per fer
un millor camí.
El Pla de Valors constata que aquests moviments tendeixen cap
a un model de progrés que situa la Persona en el centre de tot
escenari; i ho fa reconeixent-la en la seva totalitat, la seva
Multidimensionalitat. És a dir, considerant l’harmonia de les
seves distintes dimensions: física, emocional, mental i espiritual.
Aquesta visió integral i global de la persona comporta una
apertura als processos que condueixen a l’Autoconeixement i al
desenvolupament en plenitud de totes les seves possibilitats. El
model emergent ens convida a explorar-nos, a veure totes les
parts que ens constitueixen, a fer-nos més conscients del nostre
potencial inherent i de la nostra totalitat. També constata que es
tendeix cap a la visió de la persona com un ésser essencialment
comunitari, en un context relacional, interdependent amb la
resta d’éssers vivents i amb l’univers. És el reconeixement de
l’aspiració al Bé Comú, en tan que éssers interconnectats amb
l’alteritat i l’entorn natural.

El Pla de Valors considera que aquestes tendències són
indicadors de sentit del moment que vivim i de cap on intuïm
que val la pena dirigir-nos. Ens indiquen que cada dia hi ha més
consciència que l’actual situació de crisi sistèmica que vivim ens
demana créixer, Créixer en Qualitat humana. Del creixement
qualitatiu de cada persona en depèn la viabilitat i qualitat de la
nostra societat en el futur. D’aquí que el lema del Pla sigui:
“el País Creix quan les Persones Creixen”
I considera també, que de la generalització d’aquestes
tendències se’n podria desprendre nous valors, actituds i formes
de vida que comportarien canvis qualitatius i transformadors
tant personals com socials, que contribuirien a construir una
societat més humana, conscient, empoderada, autònoma,
coresponsable, copartícip, solidària i capaç de mantenir un
planeta sostenible.
El Pla de Valors entén que per realitzar aquest procés cal
afrontar el futur amb una perspectiva més creativa, no només
mecànica i racional, i amb capacitat de coratge. I la proposta
que planteja suposa un procés de creixement en qualitat
humana obert a emprendre un camí de síntesi de la persona i
de la vida: món tangible i món intangible; mirada externa i
mirada interna, intel·ligència i cor, intel·lecte i intuïció, benestar
material i benestar subjectiu, … un camí cap a la plenitud de
l’experiència vital, el benestar integral i el bé comú.”

La crisi com oportunitat de millora

En situacions “normals” no ens plantegem seriosament cap necessitat de millora.

La crisi ens obliga, ara, a plantejar-nos, què no fem bé i què caldria millorar.

La crisi financera, que suposa l’acumulació de riquesa en mans de molt pocs i l’increment de pobresa per a la majoria, fa emergir altres crisis més profundes i més globals:

En l’àmbit socioeconòmic ens adonem que és una crisi del model capitalista neoliberal.

En l’àmbit ambiental ens adonem que és una crisi del model productivista insostenible.

En l’àmbit polític és una crisi que afecta la credibilitat de la democràcia representativa.

En l’àmbit personal és una crisi que qüestiona l’individualisme insolidari.

En l’àmbit demogràfic és una crisi que ens fa adonar dels límits del creixement.

En l’àmbit religiós és la crisi d’una visió i d’unes estructures que no alliberen la gent.

En l’àmbit interpersonal ens fa adonar de les dificultats d’entendre’ns i de conviure.

En l’àmbit alimentari, la fam i la malnutrició, són el fracàs més palpable del suposat progrés social mundial.

En l’àmbit mediàtic comprovem que la llibertat d’informació ha estat segrestada.

En l’àmbit de la pau veiem que les guerres són per augmentar els beneficis d’uns pocs.

Què fer?

Durant 2 segles hem tingut una divisa: “llibertat, igualtat, fraternitat” que encara és vàlida, però que ha perdut la força de ser un referent compartit, sobretot per la seva adulteració. Uns règims han posat l’accent en la llibertat, però han menystingut la igualtat. D’altres, a l’inrevés. I la fraternitat, tractar-nos tots els humans com si fóssim bons germans d’una mateixa família, ha quedat oblidada!

També la crisi ens planteja la necessitat de nous referents, que facin menys manipulables i més integrats els precedents:

Podem imaginar com viuríem si creguéssim i si practiquéssim aquestes actituds, en l’àmbit personal i social?

Consciència de la comunió entre tots els éssers vius, especialment, entre tots els humans. Allò que faig als altres m’ho faig a mi. (És la base de la fraternitat i de gran part dels missatges profètics i místics).

Comunicació empàtica entre les persones, sense jutjar-les i sense callar, expressant les pròpies emocions i necessitats, tot suscitant el posar-nos en el lloc de l’altre (fruit pràctic de la consciència de comunió).

Transparència responsabilitzadora, sense la qual no hi pot haver llibertat amb igualtat perquè, amagar informació rellevant, especialment en l’àmbit públic, ens fa irresponsables i obre les portes a tota mena d’abusos de poder i de corrupció.

Si apliquem aquests tres principis en els diferents àmbits en crisi podem imaginar els canvis que es produirien:

En l’àmbit financer, consideraríem usura gran part dels interessos, faríem que les inversions i finançaments fossin transparents i ètiques, evitaríem que els bancs poguessin continuar creant diners mitjançant el crèdit i que financessin els partits polítics.

En l’àmbit socioeconòmic, posaríem l’economia al servei d’un objectiu prioritari: garantir les necessitats bàsiques de tots els homes i dones del món, començant pels més empobrits i desvalguts, més enllà de doctrines que encobreixen interessos de poder i de riquesa de minories.

En l’àmbit ambiental, reconvertiríem la producció de recursos cap a una generació renovable i distribuïda que evités al màxim la contaminació i afavorís l’estalvi i el reciclatge.

En l’àmbit polític, enfortiríem la democràcia participativa i deliberativa, en tots els nivells territorials i sectorials, convertint les administracions públiques en gestores dels béns i decisions dels pobles.

En l’àmbit personal, ens sentiríem membres responsables de comunitats i de col·lectivitats que ens donen la vida i, sense les quals, els individus no poden existir.

En l’àmbit demogràfic, acordaríem les densitats de població òptimes a cada tipus de territori per garantir una vida digna sense haver d’explotar altres poblacions d’altres territoris per aconseguir els recursos que no podem generar.

En l’àmbit religiós, potenciaríem les actituds i pràctiques que afavorissin la consciència de comunió i la comunicació empàtica, tot evitant les creences, ritus i institucions que afavorissin la intolerància, la superioritat i l’odi.

En l’àmbit interpersonal, comunicaríem les nostres emocions i necessitats sense jutjar-nos ni jutjar els altres, tot suscitant l’empatia i no la competitivitat, per cercar humilment respostes als interrogants i dificultats que la vida i les relacions ens presenten.

En l’àmbit alimentari, asseguraríem la generació local/regional d’una dieta bàsica equilibrada per a tothom.

En l’àmbit mediàtic, consideraríem la informació i la comunicació massiva com un bé i un servei públic, alliberant-lo de dependències governamentals i mercantils, ja siguin via control directa, via subvencions o via publicitat.

En l’àmbit de la pau, tractaríem totes les guerres i per tant, tot els exèrcits i els armaments, com un sistema obsolet i criminal de resoldre conflictes. La seva dràstica reducció serviria per finançar gran part de les altres necessitats.

23 de setembre de 2008

El secret incòmode. Per impedir que un altre món sigui possible

Preguntes incòmodes

Sovint molta gent es pregunta perquè en el segle XXI, amb tanta capacitat d’innovació tecnològica, no som capaços de resoldre els grans problemes de la humanitat: com la fam (que ha matat 600 milions de persones en 60 anys!); la pobresa (que manté 2/3 de la humanitat en la més absoluta indigència); la violència (que mata i fereix cada dia milers de persones arreu del món); la guerra (que ha generat més morts en 60 anys que durant la segona guerra mundial); la injustícia (que manté una violència estructural contra la majoria de la població que ha de sobreviure venent la seva força de treball); la destrucció de les nostres condicions de vida en el planeta (accelerant el canvi climàtic i la destrucció de recursos bàsics de l’ecosistema); la manipulació (repetint mentides fins a fer-les creure com a veritat); la por (dels altres, dels diferents, dels forasters, de la inseguretat, del terrorisme…).

Molta gent es pregunta, què és el que dificulta que es prenguin acords locals, nacionals i internacionals, entre governs i entre ONG, per tal d’afrontar aquests problemes i, què és el que obstaculitza l’aplicació efectiva dels acords un cop s’han arribat a prendre?

Molta gent es pregunta:

  • perquè la democràcia, el govern del poble, no funciona com diu la teoria?

  • perquè periòdicament apareixen nous enemics i noves amenaces que ens fan viure en la por i justifiquen la pèrdua de llibertats i les guerres?

  • perquè els cicles econòmics, les borses, les inversions, els tipus d’interès… fan que periòdicament milers de persones s’empobreixin i algunes s’enriqueixin encara més?

  • perquè els mitjans de comunicació, en nom de la llibertat d’expressió, creen opinions públiques favorables a l’acceptació de la violència i de la guerra com a mitjà de resoldre els conflictes?

  • perquè la corrupció, la compra de voluntats i complicitats, a benefici de qui pot pagar-les, sembla inevitable en tots els sistemes polítics, econòmics, religiosos… passats i presents?

Molta gent es pregunta,

  • és cert que Neró va fer cremar Roma per poder inculpar i perseguir els cristians?

  • és cert que el govern dels EUA va enfonsar el Maine per poder declarar la guerra contra Espanya i ocupar Cuba?

  • és cert que sense l’inesperat atac de Pearl Harbour l’opinió pública americana no hauria acceptat que els EUA entressin a la segona guerra mundial?

  • és cert que no se sap qui va fer matà Kennedy ni perquè?

  • és cert que no està clar qui va organitzar els atemptats de l’11S?

El secret incòmode

Per contestar aquestes preguntes hem de desvetllar el secret incòmode.

El secret incòmode és que en el món hi ha un principi que regeix els comportaments dels governants i dels governats, dels enriquits i dels empobrits, dels pobles i dels individus; un principi que té efectes sobre les relacions personals, socials, polítiques, econòmiques… sobre el planeta.

El secret incòmode és que en tots els àmbits de la societat i del món, la immensa majoria dels qui manen, dels qui saben, del qui tenen més… apliquen amb més determinació aquest principi i això els fa més poderosos, més manipuladors, més opulents.

El secret incòmode és que mentre aquest principi sigui dominant en el món i mentre els qui vulguin canviar el món també l’apliquinun altre món no serà possible.

El secret incòmode, és un secret molt ben guardat pels qui es beneficien de la seva aplicació perquè els dóna el poder en tots els àmbits… i és incòmode perquè si es descobreix el secret els farà perdre els privilegis que han aconseguit i que no paren d’augmentar.

El secret es manté, no es desvetlla, no es denuncia, perquè tots estem temptats a aplicar aquest principi en les nostres relacions personals, familiars, socials, laborals, polítiques, econòmiques… tots som, hem estat o podem ser còmplices, i per tant, interessats en mantenir el secret amagat.

El secret incòmode és que el principi que regula realment el món, aplicat conscientment per la majoria de dominadors i per alguns dominats, és:

el fi justifica els mitjans”

  • el fi”

(la supervivència, la llibertat, la dignitat, la democràcia, el benestar…;

els privilegis, la riquesa, el poder, la fama, la seguretat…)

  • justifica”

(fa comprensible, fa necessari, fa acceptable, fa imprescindible…)

  • els mitjans”

(l’explotació, la mentida, la calúmnia, l’amenaça, la corrupció, la violència, l’abús de poder, la tortura, el robatori, la guerra,  l’ocupació, la contra-violència, la insurrecció…)

El principi “el fi justifica els mitjans” sembla haver estat explicitat per Napoleó en el seu comentari a “El Príncep” de Maquiavel.

Una de les estratègies habituals per aplicar aquest principi en tots els camps és la de la creació de demanda:

crea una necessitat en la gent i beneficia’t del control de la seva satisfacció”

Dit d’una altra forma, el principi es pot aplicar en el camp polític amb l’estratègia coneguda per:

problema – reacció – solució”

1. Algú crea un problema, un conflicte… (rumor, atemptat, atac…) que provoca por.

2. La gent atemorida demana una resposta que doni seguretat.

3. Qui ha creat el problema -el govern o/i el complex financer-militar-industrial-mediàtic- aplica la solució que prèviament volia aconseguir i que el beneficia en poder i en riquesa (lluita contra el comunisme, el capitalisme, el terrorisme… que porta a una retallada de llibertats, a l’increment de la producció i compra-venda d’armes en els diversos bàndols enemics, a l’endeutament dels governs i dels ciutadans -via impostos- per pagar les despeses de la guerra… i els interessos dels préstecs als bancs).

Una tercera estratègia, imprescindible per a l’èxit de les dues primeres, -i aplicada per Goebbels, el cap de propaganda nazi, que s’ha estès avui en quasi tota la publicitat i la propaganda comercial i política- és:

repeteix una mentida fins que acabi sent percebuda com a veritat”

Segons el principi “el fi justifica els mitjans” i les seves estratègies d’aplicació (crear necessitats, conflictes, mentides… per sortir-ne beneficiat), no hi ha cap interès de les elits mundials, que l’apliquen en benefici propi, per resoldre cap dels grans problemes mundials citats (fam, pobresa, violència, guerra, injustícia, corrupció,…) perquè, o bé en són directes responsables -que els dóna grans beneficis en termes d’acumulació de poder i de diner-, o bé són el caldo de cultiu per aplicar les seves estratègies de domini basades en la por a tot i a tothom.

Un altre principi

Si aquest secret incòmode, que fa que un altre món no sigui possible, ha estat amagat i practicat per dretes i esquerres, per creients i per ateus, per les elits econòmiques, polítiques, culturals, religioses… i pels “revolucionaris” que conscients o no, fan el mateix joc i afavoreixen el joc de les elits… caldrà apostar decididament pel principi contrari: “el fi NO justifica el mitjans”.

Gandhi ho va expressar clarament: “el fi és als mitjans, com el fruit és a la llavor”. No hi pot haver un bon fruit sinó hi ha una bona llavor.

Segons aquest altre principi, “el fi NO justifica el mitjans”, l’únic criteri per avaluar si una acció contribueix a construir un altre món habitable per a tothom és, si els mitjans no són contraris a l’objectiu; és a dir, si els mitjans ja tenen la qualitat del món que volen aconseguir. Els criteris d’avaluació d’una acció no poden ser diferents dels mitjans emprats ni dels objectius que es volen atènyer.

Una acció per un món en pau, ha de ser avaluada amb criteris de noviolència, de participació, de transparència… Com podria ser d’una altra manera, com ens ho han fet creure les elits i les contra elits? Com es pot construir un nou món per a tothom provocant la mort de milions de persones que n’havien de ser els seus beneficiaris?

Un nou món possible no serà fruit de les lluites dels moviments socials, ni de fòrums socials, ni de socialismes del segle XXI, ni de models més o menys utòpics… mentre en el desenvolupament de les estratègies de transformació i en el disseny de noves regles de joc no s’apliqui el principi: “el fi NO justifica els mitjans”, és a dir, que “no tot val”, que les formes de lluita han de ser coherents amb al món que es vol construir. El món que es vol construir és i serà sempre un procés… i no un estat final ideal i, per tant, el món que es vol construir serà el món tal com l’estem construint en el procés: i si el procés és sagnant… el món serà sagnant.

El que és guanya amb violència, s’ha de mantenir amb violència”. (Gandhi)

Què podem fer?

En el món hi ha unes elits locals, nacionals, internacionals… que apliquen conscientment el principi de “el fi justifica els mitjans” per mantenir i augmentar el seu poder i riquesa… en nom de la pau, la democràcia, el progrés, el capitalisme, el mercat, el socialisme, la planificació, la seguretat, el benestar…

Aquestes elits tenen noms coneguts entre els líders econòmics, polítics i culturals; però també tenen noms menys coneguts o desconeguts -la fama i la popularitat no són necessitats dels realment més poderosos i rics-.

La societat humana és un sistema complex on tot interactua i els poderosos es mantenen perquè la població hi col·labora per por, per inconsciència, per complicitat, per comoditat, per incapacitat, per admiració…

Segons una estratègia de transformació social noviolenta per canviar aquesta situació de domini i de col·laboració -passivitat, silenci, complicitat- que tantes víctimes provoca cada dia… cal emprendre dos camins complementaris:

  • la no cooperació amb els plans i accions d’aquesta elit. És a dir, deixar de pensar i d’actuar amb el principi de “el fi justifica els mitjans“ en tots els àmbits de la nostra vida (individual, social, laboral, polític, mediambiental, religiós…).

  • la construcció d’alternatives, amb uns mitjans coherents amb els fins, també en tots els àmbits de la nostra vida, per poder deixar de cooperar amb un ordre que no afavoreix una vida digna i habitable per a tothom.

Com tota transformació -natural o social, individual o col·lectiva- aquesta és fruit d’un procés viu, que es fa dia a dia i en totes les coses, que ens demana superar la temptació de pensar “que la tasca és massa gran per a mi i que jo no hi puc fer res”.

La no cooperació amb els principis i interessos de l’elit i la corresponent construcció d’alternatives coherents per anar construint un món desitjable, la podem anar fent tant individualment, com alhora, col·lectivament (organitzadament i fent xarxa amb els diferents moviments) i políticament (amb pressió i acció per a canvis en les polítiques públiques). No podem només transformar una o altre cara de la realitat.

Per emprendre una transformació integral cal posar en marxa actituds i accions per mostrar que:

  • No creiem en la informació oficial que els grans mitjans de comunicació ens presenten com “la realitat” perquè està “produïda” i “mediatitzada” per la xarxa d’empreses multimèdia que l’elit ha anat construint a favor dels seus interessos. Però, podem cercar fonts alternatives i contrastar la informació no produïda des d’aquesta xarxa de la manipulació organitzada.

  • No entrem en el joc especulatiu, en la temptació del guany fàcil (borsa, altes rendibilitats, immobiliàries, bancs “no ètics”,…). Però podem reduir la necessitat “bancària” i apostar per fer créixer i enfortir les creixents opcions de “banca ètica”.

  • No comprem productes i serveis de multinacionals, que fàcilment formen part de la xarxa d’empreses vinculades o controlades per l’elit, i que no sols els augmenta la riquesa sinó també la influència en els valors de la gent per controlar-la millor. Però podem afavorir el consum responsable, el comerç just i de producció pròxima.

  • No emprem energia d’origen contaminant ni nuclear que està accelerant el canvi climàtic o que ens condemna a viure sota l’amenaça radioactiva -elèctrica i militar-. Però podem reduir el nostre consum energètic canviant hàbits i apostant per sistemes més eficients i per invertir en o per emprar energies renovables.

  • No votem ni recolzem partits que no legislin ni governin contra els interessos locals, nacionals i mundials de l’elit, que no afavoreixen regles de joc efectives contra la corrupció i la plutocràcia (poder del diner). Però podem, segons cada cas, organitzar candidatures ciutadanes, recolzar a candidats i partits transformadors que poden tenir la “clau” de canvis.

  • No deleguem les nostres responsabilitats als “representants” en tots els àmbits que suplanten el nostre paper de ciutadania i fàcilment sucumbeixen a les ofertes de l’elit per treballar al seu favor. Però podem promoure sistemes de participació deliberativa i de transparència pública, sistemes de seguiment, de control, de rendiment de comptes, de revocació automàtica…

  • No paguem impostos i taxes per activitats i polítiques que enforteixen el poder i la riquesa de les elits. Però podem esmerçar aquests diners en iniciatives del poble, “públiques”, que construeixen alternatives a la defensa armada (indústria d’armament), a la fàrmaco-sanitària (indústria farmacèutica), a les energies contaminants (indústria energètica)… i ajudar amb la nostra desobediència a qüestionar el suport “oficial” als interessos dominants.

  • No ens apalanquem en empreses públiques o privades a canvi de la seguretat d’un sou si veiem que estem col·laborant en mantenir un sistema inacceptable. Però podem crear espais de treball cooperatiu i creatiu per posar les nostres energies i temps en contribuir als processos de transformació social.

  • No prenem part en els exèrcits ni els cossos armats que són el braç executor, legal o il·legal, més dràstic per aplicar “el fi justifica els mitjans”, quan imposen, per la coerció i la violència, els interessos dels poderosos o dels qui els volen suplantar. Però podem apostar per cossos civils i noviolents de pau, tant pels conflictes interiors com pels internacionals, tot evitant incrementar l’espiral de violència.

  • No enfortim el recels i sospites cap els forasters i els immigrants que són un mitjà per fer créixer la xenofòbia i el racisme, que alimenten els conflictes interreligiosos i interètnics… i ens fan oblidar les causes reals de l’explotació que tots patim. Però podem afavorir espais de trobada, coneixement, diàleg intercultural per afavorir la convivència i poder afrontar junts els reptes comuns.

  • No enfoquem les nostres vides sols a la vida exterior (individual i social) que ens fa massa influenciables al control dels pensaments i emocions potenciats per altres. Però podem enfocar-nos al nostre interior, silenci, meditació, autoobservació… per ser conscients dels nostres pensaments, sentiments i sensacions i poder-nos desprogramar de les pautes i desitjos induïts des de fora per mitjà de doctrines i propagandes.

  • ….

Un altre món no serà possible mentre, per construir-lo, el fi justifiqui els mitjans; mentre pensem que es pot construir amb mentides, amb il·lusions enganyoses sense base, sense participació deliberativa, sense transparència, amb violència, amb guerra…

No és possible un altre món si l’entenem com una fita a aconseguir en el futur, a costa del que sigui; si l’entenem com una utopia que un dia imposarem… aconseguirem i que permetrà que el món visqui en pau i justícia…

Un altre món està essent possible quan cada mitjà ja és també un fi, és coherent amb el fi, quan allò que fem és allò que hauríem de fer en el món que desitgem.

Un altre món és sempre un procés viu, no una fita final, que és fruit de les nostres actituds i les nostres accions no sols individuals, sinó també col·lectives, socials, polítiques,…

Un altre món pacífic no serà possible si el volem aconseguir amb violència, tortura i guerra.

Un altre món just no serà possible si el volem aconseguir amb explotació i corrupció.

Un altre món sostenible no serà possible si estem destruint els recursos naturals i les condicions de vida en el planeta.

Desconfiem de tothom -governants i oposicions, partits i moviments- que ens plantegi un futur millor emprant els mitjans contraris als objectius desitjats.

Com fer-ho

No és una tasca fàcil, però és possible emprendre-la cadascú segons les seves possibilitats.

Cal donar dos passos:

  1. Repassar els nostres objectius, els nostres fins,… i si trobem que hi ha objectius inadequats a un món habitable per a tothomcaldrà replantejar-los, reconduir-los o canviar-los. No podem plantejar-nos bons mitjans per a fins inconfessables.

  2. Repassar els pensaments, els desitjos, els hàbits, les formes d’actuar,… que tenim individualment, familiarment, col·lectivament, socialment,… i plantejar-nos si ens regim pel principi de “el fi justifica” o pel de “no justifica” els mitjans. Sempre que trobem que els mitjans que emprem no són els adequats al fi correcte que perseguim… caldrà cercar-ne de nous

Fer aquest exercici com un procés públic, participatiu, transparent… ajudarà a trobar la “correcció” dels fins i del mitjans més enllà del que les nostres subjectivitats interessades ens podrien estar enganyant o de codis morals “universals” que difícilment seran compartits.

v. 0.3.

Com esdevenir el més ric i poderós del món. Guia pràctica de com el fi justifica els mitjans

1. Diner és poder

Sempre és més fàcil començar si, la família ja ha començat abans el camí i, ja comptes amb un patrimoni i una herència que et permet emprendre les primeres accions amb més soltesa.

En qualsevol cas, com en totes les coses de la vida, el més important per poder esdevenir el més ric i poderós del món, és proposar-t’ho fermament i estar disposat a fer el que sigui per aconseguir-ho.

Si no tens ni estalvis, ni herència, hauràs d’arriscar-te una mica més i hauràs de comptar amb alguns bons amics que vulguin córrer alguns riscos plegats.

L’aparença és molt important. Has de fer veure que ets algú amb qui confiar. Una amistat casual amb un broker –anant sovint al cafè del costat de la borsa– et pot obrir les portes a informació confidencial que pots pagar amb uns bons serveis amorosos (depèn del sexe teu i el del broker) o amb un repartiment de beneficis (depèn de la moralitat del broker).

Es tracta (com feia Keynnes) de demanar un crèdit al matí, fer inversions “segures” en funció de la informació confidencial obtinguda, retirar els guanys i tornar el crèdit. Cada dia una mica… pots començar a tenir una bona fortuna. Sobretot si amenaces de xantatge el teu amic confident… i pots continuar el negoci sense haver-li de pagar ni comissió ni haver d’anar al llit, si ja no ho desitges. Si a sobre ets casat/casada i has fet unes bones fotos romàntiques, el negoci encara anirà millor.

Òbviament, et pots estalviar aquests primers passos aventurers si el teu pare o el teu avi ja ho van fer per tu i pots gaudir de la seva herència.

2. Informació és poder

Hauràs comprovat que per fer xantatge a algú cal tenir bons amics en algun diari o alguna tele… i per fer córrer rumors sobre quins valors pugen o baixen a la borsa… un bon amic periodista és imprescindible.

De moment estàs aprenent. Brokers, periodistes… ja arribarà el dia, no gaire llunyà, que podràs actuar directament a la borsa i en els mitjans de comunicació sense intermediaris. Com aconseguir-ho? El mateix que has aconseguit aprofitant la bona fe dels teus amics ho pots aconseguir dels seus directors. Tothom té algun punt feble personal, amorós, professional… que pot tenir un preu… en accions de la companyia, en llocs en el consell d’administració…

L’ascens en les empreses d’inversió i d’informació pot ser tan ràpid com vulguis. Tot depèn de la teva voluntat en emprar tots els mitjans possibles per aconseguir el teu fi. El president de la companyia pot ser una persona gran que pot perdre facultats o un de mitjana edat que pot patir un infart fatal o una de jove que pot tenir un accident de cotxe o una sobredosi de cocaïna. Tu sempre estaràs allà disponible per fer-te càrrec de les teves responsabilitats en aquests moments tant tristos per a la companyia i per a la família del difunt.

3. Per mantenir el poder del diner i de la informació necessites el poder de la llei

Ja hauràs vist que no és fàcil desempallegar-se dels teus amics i socis si no tens, alhora, algun suport polític, policial o judicial… vaja, millor els tres!!

També hauràs comprovat que tothom té un preu i que si disposes de prou diner i d’una bona capacitat de gestionar la informació, la teva capacitat d’influència es multiplica en tots els àmbits. Per desempallegar-te de la gent de forma discreta necessites amics i socis en altres branques de la societat… que també vulguin compartir els teus beneficis derivats… o que també tinguin algun punt feble a explotar amablement. Amb alguns dels primers podràs anar fent la teva associació benèfica més o menys secreta que us enfortirà en tots els àmbits. No es pot ser el més ric i poderós si abans no has estat amic dels més rics i poderosos i els has ofert algun servei valuós.

Abans de presentar-te com a candidat a unes eleccions -i guanyar així prestigi, credibilitat popular i impunitat (o és immunitat?)- t’has d’assegurar que la rereguarda està ben coberta a la policia i a la justícia. Has de tenir bons amics, ben convençuts de la teva bondat… o ben collats per la teva maldat.

Tot i així, la història dels nostres predecessors mostra que sempre és millor no aparèixer en l’esfera pública. Sempre és millor tenir un bon candidat que et faci la feina des del parlament o des del govern, que haver de dedicar-te personalment a aquest afers tant desagraïts: massa popularitat que atreu massa curiosos i que no et dóna temps per dedicar-te al teu objectiu principal.

4. Ampliar la presència a tots els sectors clau possibles

Fins ara tens diners, informació, impunitat, tres sectors clau que es reforcen un a l’altre. Et podries aturar aquí si el teu objectiu fos ser ric i poderós, però hauràs vist que un cop entres en la roda no pots anar enrere. Sempre has de tenir més diners, més informació i més impunitat per poder ser més poderós. T’hauràs adonat que no estàs sol en la teva ambició i que altres miraran de fer-te la competència i, si poden, desbancar-te de la cursa. La millor defensa és un atac. Si fins ara tenies un diari o una tele… has de seguir fins a tenir el grup empresarial multimèdia d’àmbit nacional més influent. Ja saps que amb el “secret” tot ho pots aconseguir. Quan disposis de les cadenes privades (i públiques, depèn de si has fet carrera política), de les editorials de premsa i de llibres, de productores de vídeo i cinema, d’agències de publicitat… tindràs a les mans un potencial enorme per continuar amb la teva estratègia. Podràs crear “noticies”, “rumors” que t’afavoreixin o que perjudiquin els teus enemics. Podràs mantenir entretinguda la gent amb concursos, shows i esports. Podràs fer córrer rumors que faran pujar i baixar les accions, la borsa, els polítics i els governs. Sempre tindràs a punt dossiers confidencials de tots els polítics, jutges, empresaris i líders socials per fer-los memòria de la seva vida passada quan vulguin pressionar-te en algun sentit. La cultura és molt important pels pobles! Has de cultivar la cultura i ser un mecenes ostentós… I la solidaritat també: seràs president d’una fundació que ajudi els necessitats, els marginats, els drogroaddictes… Guanyaràs reputació i sentiràs que tots els esforços que has fet també tenen sentit social per millorar la societat.

Hi ha alguns sectors sensibles en que la teva presència serà benefactora i que alhora et permetran tenir una millor comprensió global de la gent i de com continuar amb la teva estratègia. Paquets d’accions, malgrat siguin minoritaris, et poden donar el control de companyies amb molts accionistes (telecomunicacions, farmacèutiques, esports -especialment el futbol-… ) i amb molts clients reals i potencials.

Si estàs en un país on és fàcil crear una església, aquest es un camí magnific per aconseguir no sols molt diners (lliures d’impostos) sinó, sobretot, molta fidelitat de persones que et respectaran si tu, o un bon telepredicador al teu servei, sabeu vendre’ls esperances a les seves desgràcies.

En l’àmbit nacional et queda passar per l’experiència del control central del sistema. Has d’aconseguir, i no tinc dubtes que si has arribat fins aquí, ho aconseguiràs, tenir influència decisiva (ja saps que no sempre cal que sigui directa) en el banc central del teu país. Aprendràs que això de crear diner, o de prestar a interès el diner que no es teu, això de decidir la vida de tothom gràcies a poder pujar o baixar els tipus d’interès… és una qualitat quasi divina. I alhora, molt pràctica per poder fer rutllar encara millor els teus negocis i la teva posició.

5. Internacionalització

Bé, aquest és el pas decisiu: camp lliure, barra lliure! Ja no tens govern, ni jutges, ni policies, ni partits… amb qui hagis de tenir consideracions. Ets l’amo del món si t’ho proposes i saps motivar-te amb algun projecte ambiciós com el de la creació d’un Nou Ordre Mundial amb un govern, una moneda, un exèrcit… que porti la pau i la justícia, que combati la fam i la pobresa, que lluiti contra les amenaces mediambientals… T’has de rodejar de premis Nobel, de líders religiosos, de científics de prestigi, crear alguna gran ONG de lluita contra la droga i la corrupció… Amb aquesta cobertura i amb la teva experiència nacional… tindràs les mans lliures per continuar amb el teu objectiu… que ningú haurà de saber mai i del qual mai n’hauràs d’ostentar.

Ara el camp de joc és molt més interessant. Ja saps que els millors negocis són, no sols els que donen molts diners, sinó els que alhora donen molt poder (influència com els mèdia o coacció com les armes…). Com que tens una posició predominant en els dos sectors… es tracta de fer-los jugar perquè un reforci a l’altra.

Ja ets un clàssic del nostre club, aprendre i aplicar l’estratègia “problema-reacció-solució” aplicada magistralment per dos dels germans Rostchlid que finançaven alhora les tropes franceses i angleses. Van fer córrer el rumor fals a la borsa de Londres que les tropes angleses havien perdut a Waterloo… cosa que els va permetre comprar les accions a bon preu desprès de caure la borsa… i guanyar una fortuna amb uns beneficis de 20 a 1, gràcies a pujar de nou la borsa quan va arribar la notícia que, de fet, havien guanyat els anglesos.

Es tracta, com ja has anat experimentant, de crear “conflictes” (per exemple: no impedir o facilitar “indirectament” algun atemptat important…) contra interessos simbòlics de la teva civilització, religió… i tenir preparada una solució quan la gent (i els teus mitjans de comunicació que hauran retransmès per tot el món l’atemptat) reclami ordre i lluita contra el terrorisme, contra el capitalisme, contra el comunisme… tant fa. El que es important es tenir a punt un conjunt de mesures legals, econòmiques i militars per llançar una ofensiva que tapi la boca als dissidents, provoqui la cohesió de la gent aporegada i permeti fer tots aquells atacs i guerres -i producció d’armes- que fins aquell moment no es podien fer…

És important tenir cobertura intel·lectual. M’han estat molt útils el Fukuiama, amb això del final de les ideologies… i en Huntington amb això del Xoc de civilitzacions. He fet uns bons calerons i alhora la gent s’ha preparat pel futur inevitable…

Només una ordre. L’única que és imperdonable no complir. Impedeix per tots els mitjans el que tu ja saps: que cap país, que cap institució internacional abandoni els bitllets de banc com a base del sistema monetari. El diner electrònic ens va molt bé… per fer negocis i per moure capitals… les targetes de crèdit ens donen molta informació… però necessitem disposar de bitllets de banc, anònims, que no deixen petja, per poder actuar amb llibertat i aplicar totes les nostres decisions importants. La nostra arma clau és un maletí amb bitllets de 500 euros. Ens obre totes les portes i ens permet viure en el regne de la llibertat total.

Bé, no cal estendre’m massa més. Crec que ja has comprovat prou que, com deia i feia Goebels, una mentida repetida moltes vegades acaba sent percebuda com a veritat. Crea necessitats i problemes, quant més grans, millor… i tingues preparada la solució que et beneficii. Amb unes quantes operacions més… aconseguiràs ser el més ric i més poderós del món… quan jo em mori.

Anònim, gener 2008. v 0.1.