by Martí Olivella | abr. 19, 2020 | 3. L'Economia
Miquel Àngel Villarroya*, tal com et vaig avançar, et faig arribar una nova reflexió. Avui d’un vell i bon amic, Martí Olivella Solé. Va formar part del grup d’objectors de Can Serra, empresonats al Castell de Sant Ferran de Figueres, i des de llavors, aposta per la transformació noviolenta dels conflictes. Fundador de Novact – Institut Internacional per a l’Acció Noviolenta. (Lluís Pastrana)
Hem vist aquests dies l’obsolescència del sistema de defensa armada, amb els seus desproporcionats pressuposts per fer front a una amenaça real – la del virus – que està provocant enormes estralls entre la població, directes – per la malaltia i la mort – i indirectes – per l’aturada de l’activitat econòmica i per l’endeutament que caldrà per a la recuperació.
Com a bon estratega en seguretat entendràs que un país endeutat amb la banca no és un país lliure ni sobirà, i menys si el deute públic i privat suma 4 vegades el PIB. És a dir que, hauríem de produir 4 anys sense consumir res per poder pagar el deute. D’això, des de sempre se n’ha dit, “servitud pel deute”. Aquesta és el principal amenaça a la sobirania d’un poble. I contra aquesta amenaça quin pla de defensa tens? Les invasions avui són financeres.
Des de la darrera crisi del 2008, els 28 estats europeus hem pagat 4 bilions d’euros d’interessos a la banca que, paradoxalment, vàrem rescatar entre tota la ciutadania, tot reduint pressupostos socials, entre ells els de sanitat. I ara, en paguem les conseqüències. On tenim les nostres reserves estratègiques d’unes armes tant clau com som les mascaretes, els guants o els respiradors? On tenim els nostres cossos sanitaris o les nostres UCIs de reserva per fer front a emergències?
Diràs que tu només tens la responsabilitat de la defensa i de la unitat de la pàtria. Però l’actual doctrina de la seguretat humana inclou contemplar el conjunt de riscos i amenaces que poden afectar una societat. Doncs bé, un cop controlat els efectes del virus, la principal amenaça és caure en el parany de finançar els costos i la recuperació amb més endeutament. Diràs que no ets economista. D’acord, és feina de tothom. Però, la teva feina sí és indicar al govern i a la societat que l’endeutament és una amenaça tant real i més destructiva que el propi virus.
Un parell de propostes. Si la banca espanyola vol intentar recuperar la seva legitimitat i confiança, està moralment obligada a contribuir, d’una forma clara, a la sortida d’aquesta crisi. Cal que aporti la quantitat necessària, d’acord amb els beneficis obtinguts després del rescat (20.000 M €), a un fons públic d’emergència i, limiti els interessos als costos de gestió dels crèdits avalats per l’estat o promoguts pel BCE.
El Banc Central Europeu ha de finançar directament les mesures de recuperació econòmica sense interessos i a fons perdut, perquè les administracions públiques, les pimes i la ciutadania tinguin recursos per sortir de la crisi sense endeutar-se més amb els bancs. La capacitat productiva està intacta però mancada de liquiditat per a rellançar l’economia. Si els Tractats Europeus – article 123- impedeixen al Banc Central Europeu prendre aquestes mesures, hem d’accelerar els mecanismes per adaptar els tractats a la nova realitat. A situacions excepcionals, solucions excepcionals. Aquesta és la defensa que voldria!
Martí Olivella
*Miquel Àngel Villarroya, Jefe de Estado Mayor de la Defensa (JEMAD)
by Martí Olivella | març 18, 2018 | 2. La Política
Construïm la sobirania integral
La força de la ciutadania davant la repressió, impròpia d’un estat de dret, ha diversificat els objectius. Per això, volem reorientar l’estratègia en el nou marc d’ocupació per aconseguir la sobirania integral, amb una democràcia plena -participativa i representativa-, tot exercint sobiranies quotidianes. Ens adrecem als diferents actors per fer ara junts el país millor.
La força de la ciutadania
La força del moviment republicà de Catalunya està sent la força de la ciutadania, de caire civil, noviolenta i no lligada ni als partits ni a les institucions, que amb les seves grans mobilitzacions pacífiques i democràtiques ha fet emergir un conflicte latent: el reconeixement del dret del poble català a decidir sobre el seu futur i a construir un país independent en forma de república.
davant la repressió impròpia d’un estat de dret
La resposta de l’aparell de l’estat espanyol al desplegament d’aquesta força de la gent ens ha fet adonar que no vivim en un estat democràtic de dret, que estem en un estat autoritari obsessionat pel control de Catalunya, control disfressat d’unitat territorial, sota el domini de l’oligarquia de sempre, que ha d’emprar la repressió violenta per mantenir-lo.
ha diversificat els objectius.
Cadascú prioritza el seus objectius: alliberar els presos, el retorn dels exiliats, aturar la causa general contra el sobiranisme; recuperar les institucions polítiques i socials; realitzar un referèndum reconegut internacionalment i amb plenes garanties; cercar el reconeixement internacional de la república catalana, construir la república nascuda del mandat popular de l’1 d’octubre… .
Per això, volem reorientar l’estratègia en el nou marc d’ocupació
Per aconseguir qualsevol d’aquests objectius hem d’assumir que vivim sota els efectes d’un cop d’estat i d’una ocupació, en un context internacional regressiu de llibertats, i per tant, cal reorientar l’estratègia i el tipus d’acció, tot enfortint el moviment democràtic i noviolent que ha de ser la base popular des d’on anar construint sobiranies en tots els àmbits de la vida. També, i alhora, en el d’anar construint una estratègia de resistència i defensa civil noviolenta tot afrontant organitzadament i amb força l’actual repressió i protegint-nos de la futura.
amb una democràcia plena, participativa i representativa
Una democràcia plena que, renovant profundament la democràcia representativa, assumeixi fer política de baix cap a dalt, des d’espais de participació transversals, de base territorial i sectorial, connectats en xarxa, que permetin la participació àmplia i deliberativa –escoltant pros i contres- de la ciutadania, en què la cerca d’acords amb el màxim grau de consens en sigui el motor.
per aconseguir la sobirania integral
Si fins ara s’ha construït la sobirania nacional centrada només en la política institucional [estructures d’estat] amb l’impuls de grans mobilitzacions populars; ara, també volem continuar construint la sobirania amb tota la ciutadania tot exercint sobiranies quotidianes a gran escala. Volem la sobirania integral: que és la sobirania política institucional + sobirania ciutadana quotidiana.
tot exercint sobiranies quotidianes.
Una sobirania que ens faci lliures de les dependències no sols polítiques, sinó també de les econòmiques, culturals i patriarcals, d’un règim monàrquic corrupte en procés de descomposició. Com a persones consumidores i productores, construir sobiranies quotidianes vol dir prendre mesures concretes – personals, col·lectives, legislatives… –de sobirania energètica, financera, econòmica, comercial, de comunicacions, residencial, mediàtica, monetària, sanitària i cultural, de seguretat i defensa…. Vol dir promoure la no dependència i la no cooperació amb les grans empreses oligopolístiques i amb les que s’han oposat al dret a decidir. Vol dir prendre mesures que reforcin l’economia responsable de proximitat amb valors socials, d’equitat de gènere, ambientals, ètics, solidaris… propis del país millor que ja estem construint. I això, en molts casos, també vol dir fer aliances amb la ciutadania i el teixit associatiu d’arreu d’Europa. Volem construir una societat fonamentada en el poder de la gent [democràcia] i no en el poder del diner [plutocràcia] que crea la corrupció i la iniquitat.
Ens adrecem als diferents actors per fer ara junts el país millor.
Persones pro-república provinents de nombroses campanyes i moviments ciutadans noviolents dels darrers quaranta anys volem compartir la necessitat de crear conjuntament una estratègia noviolenta amb:
- els diferents actors organitzats d’arreu del país, per veure com crear espais i processos que permetin construir la sobirania integral.
- els col·lectius, moviments, cooperatives, agents d’economia solidaria, comerç, productors de proximitat i petites i mitjanes empreses del país que ja estan construint sobiranies quotidianes perquè ofereixin els seus projectes, serveis o productes a un públic molt més ampli del que fins ara s’hi havia interessat.
- els diferents processos participatius que apleguen diàlegs, deliberacions, orientacions, propostes per fer un país millor, a coordinar esforços per tal d’enfortir campanyes comunes centrades en construir la sobirania integral. Per exercir, així, alhora, sobiranies quotidianes i per aportar propostes al procés constituent.
- les persones disposades a formar-se i a organitzar una sobirania clau: la resistència i la defensa civil noviolenta, amb accions que tinguin objectius clars, que puguin portar a desobediències i auto-inculpacions, tot assumint amb consciència i determinació els corresponents riscos.
- la ciutadania activa perquè prengui part en la construcció de les sobiranies quotidianes i dels processos participatius.
- els partits polítics republicans catalans perquè acordin i executin un pla de govern que reforci aquest procés de sobirania integral i converteixin en iniciatives legislatives o executives de govern les iniciatives ciutadanes de sobirania quotidiana, sense oblidar les mesures que aturin la causa general contra el sobiranisme i que lluitin estructuralment contra tota corrupció.
- totes les forces ciutadanes democràtiques d’arreu a crear aliances per la denúncia de la vulneració de drets i llibertats que duen a terme les oligarquies nacionals i internacionals amb la seva concentració de poder i de riquesa, i els partits i lobbies que les representen, que perjudiquen la immensa majoria de les poblacions.
Catalunya, març 2018
#NoviolènciaNoÉsDelicte #SobiraniaIntegral #ElPaísMillor #DefensaCivilNoviolenta
by Martí Olivella | set. 20, 2012 | 2. La Política, 3. L'Economia
Era l’estat més nou d’un vell continent i gràcies a això, estava en camí de ser també un nou tipus d’estat, que superava les ineficients estructures dels vells estats.
En la seva gènesi havia confluït la gent que sentia la necessitat de recuperar els drets nacionals perduts 300 anys enrere i la gent que veia que seria més fàcil generar un nou sistema de viure més equitatiu i sostenible si no es depenia d’un estat aliè.
El protagonista d’aquesta transició, alhora nacional i social, política i econòmica, fou la ciutadania activa que, gràcies a les noves possibilitats de la comunicació interactiva, s’auto-organitzà en diferents iniciatives, que arribaren a ser complementàries.
Els terribles efectes de la crisi financera internacional havien accentuat el sentiment de fracàs, tant de l’estat de les autonomies com del sistema polític i econòmic imperant que, l’un i l’altre, condemnaven les majories a la dependència, la in-equitat i la frustració.
Proliferaren consultes ciutadanes arreu del país, primer sobre la independència, després sobre les regles de joc del nou estat o sobre el canvi en les polítiques públiques per garantir la dignitat i l’equitat de les persones.
Mentre les institucions polítiques estaven enrocades en un sistema de partits majoritaris clientelars i estructuralment corruptes, la ciutadania s’anà organitzant per exigir un canvi, per exercir l’autogovern i per endegar un procés constituent.
La gent que volia, que necessitava, un profund canvi havia ocupat places i edificis públics, s’havia aplegat en assemblees, havia participat en petites i grans manifestacions, en concerts i en cadenes humanes…que arreu del país mostraven la determinació i la força d’un poble que s’anava articulant.
Però també s’inicià un procés constituent que volia aconseguir una majoria parlamentària prou àmplia per elaborar una nova constitució i, si calia, per declarar unilateralment la independència.
Un dels trets innovadors d’aquesta segona transició – per no dir-ne revolució -, fou la formació d’un nou contrapoder, el Parlament Ciutadà, un espai permanent de participació directa de la ciutadania, organitzada o no en moviments socials, que recollí aquest esperit d’autogovern i que facilità la concreció de propostes de canvi, tant pel que fou l’elaboració participativa de la nova constitució com pel que fou, i està sent, l’aplicació de polítiques públiques plantejades des de feia temps per moviments socials i organitzacions de la ciutadania activa.
El resultat fou el naixement d’un nou estat nou, amb nous criteris, noves característiques i noves institucions a l’alçada de les necessitats d’una població, d’un país i d’un món molt diferents a les que havien fet front les revolucions que 200 anys abans havien configurat els estats democràtics fins al moment.
Algunes de les innovacions social inicials foren aquestes.
Un nou estat transparent i deliberatiu. Els polítics i l’administració pública eren els gestors del poble, de la ciutadania, i com a tal, 100% transparents, res a amagar. Els sistemes de decisió sempre partien d’un procés deliberatiu que cercava aclarir les diferents posicions i generar el màxim consens possible. La majoria no sempre tenia la raó, sinó se la guanyava enraonadament, amb arguments. L’executiu estava format per representants de les 4 forces polítiques amb més pes al parlament, de manera que administrava els interessos d’una àmplia majoria de la població. Mensualment la població participava en processos deliberatius que acabaven en referèndums vinculants.
Un nou estat de contrapesos. No tenia sols els 3 poders habituals – legislatiu, executiu i judicial – sinó que endreçava un 4t poder comunicatiu i reconeixia el paper del 5è poder ciutadà, el Parlament Ciutadà per fer de contrapès a les tendències endogàmiques dels partits, de les administracions públiques, dels interessos empresarials i del meta poder financer.
Un nou estat orientat al bé comú. L’economia, les finances, la política, la comunicació només podien cercar el bé particular si a la vegada estaven orientades al bé comú. Les llibertats individuals estaven garantides i no podien ser una excusa per privar les llibertats dels altres i del comú.
S’estengué l’hàbit entre gran part de les organitzacions socials i privades, i l’obligatorietat en les administracions públiques i els partits, de realitzar periòdicament una Auditoria del Bé Comú. Les organitzacions que obtenien millors resultats es beneficiaven d’importants deduccions fiscals i d’una millora en la seva reputació.
Un nou estat social, en què la dignitat de les persones era la prioritat. Més enllà de proclamar grandiloqüents ideals, totes les polítiques públiques estaven orientades a reduir els desequilibris socials, econòmics i ambientals i, per tant, a afavorir l’equitat i la igualtat d’oportunitats, amb accés garantit a una renda de ciutadania, a una educació i sanitat de qualitat, a un habitatge digne…
Un dels elements clau per aconseguir aquest objectiu, fou la consulta periòdica a la població sobre el Ventall de Renda Tolerable, entre la renda mínima i la renda màxima. La recaptació de les rendes superiors a la màxima permeté finançar les polítiques de cohesió social, imprescindibles per a la cohesió nacional i per a la prosperitat de tothom.
Un nou estat amb moneda pròpia. Un dels elements clau per aconseguir la sobirania nacional i social fou la implantació d’una moneda pròpia, complementària a l’euro, que ja des d’abans de l’estat propi va aportar liquiditat sense interessos a les famílies, les petites i mitjanes empreses i els governs, gràcies a la bona acceptació social d’un sistema de crèdit mutu multilateral. Entengueren que sense sobirania monetària i financera, la sobirania política i social no aniria gaire lluny.
Un nou estat de pau. Una altra de les innovacions socials fou apostar per un sistema de seguretat, de defensa i d’acció internacional intel·ligent per fer front als diferents riscos, perills i amenaces que les societats contemporànies pateixen, amb mitjans adequats i no amb mitjans obsolets, com l’exèrcit, que algunes veus reclamaven per poder ser un estat “normal”. L’estalvi que comportà no crear ni mantenir unes forces armades es dedicà a combatre les causes i pal·liar els efectes dels riscos, amenaces i perills, quasi cap dels quals podien ser afrontats eficaçment amb un exèrcit.
….
Les 3 potes complementàries d’aquesta transició cap a la sobirania nacional, social i econòmica foren l’energia i les accions massives de l’Assemblea Nacional, l’articulació política electoral del Procés Constituent i la vertebració dels moviments socials i de la ciutadania políticament activa no partidista del Parlament Ciutadà.
El Parlament Ciutadà convocà els moviments i la ciutadania a aportar, valorar i millorar propostes sobre les noves regles de joc que havien de guiar la nova constitució. Aquestes propostes passaren un procés de deliberació pública fins aconseguir un nucli molt sòlid i coherent que fou posat a consulta ciutadana.
Aquestes regles de joc tingueren un paper clau en l’elaboració de la nova constitució que avui ens regeix, quan l’àmplia coalició del Procés Constituent obtingué la majoria al Parlament.
Sense haver-ho dissenyat prèviament, les diferents necessitats de la població confluïren: l’ANC canalitzà i impulsà l’energia de la sobirania nacional, el Procés Constituent la de la presa del poder institucional representatiu i el Parlament Ciutadà la del contrapès permanent des dels moviments socials i la ciutadania activa.
Val a dir que fou, i és, una transició endegada i guiada per una nova generació, especialment de dones, que recordaven la força de l’Assemblea de Catalunya de la primera transició, i que volgueren evitar una segona traïció dels líders i dels partits quan aquests la dissolgueren.
A totes les Adas, Muriels, Carmes, Itziars, Tereses, Susannes… que ho van fer possible!
Barcelona, 11 de setembre de dos mil vint-i-tants
Martí Olivella.
marti@nova.cat
