Perquè cal reinventar-se?

by Martí Olivella | febr. 20, 2014 | 1. La Vida, 2. La Política, 3. L'Economia

M’he preguntat perquè cal reinventar-se. Per fer més diners, per ser més feliços, per viure millor? Què vol dir, però, viure millor? La resposta: en un món que considero estructuralment violent, desequilibrat i insostenible ens hem de reinventar per fer un món habitable per a tothom, pacífic, equilibrat i sostenible.

M’heu demanat que parli des d’un punt de vista més social. Tot està lligat amb tot i és des d’aquesta inter-relació que plantejaré el tema.  Reinventar-se perquè? Per fer més diners? Per obtenir beneficis empresarials? Benefici ve de bé. Però podem estar segurs que els beneficis empresarials, que normalment vol dir aconseguir més diners, són un benefici per a la societat, per als treballadors i per als consumidors? O sols són un benefici per als mateixos accionistes?

Plantejo quin és l’objectiu, què hi ha al darrere del re-inventar-nos. Quins són el valors o el tipus de món que volem? Hi ha una frase d’El Gatopardo de Lampedusa que diu «canviar-ho tot perquè res canviï». No reflexionaré sobre què és reinventar-se, perquè ja ho han fet els ponents anteriors, sinó que posaré alguns exemples d’intents de reinvenció que estem duent a terme, i que, precisament, tenen  l’objectiu invers: canviar alguna cosa per intentar canviar-ho tot, canviar aquest món estructuralment desequilibrat, insostenible i violent.

Vaig formar part del primer grup d’objectors de consciència. Intentàvem canviar una petita cosa –negar-me amb d’altres a fer el servei militar–, per poder canviar una cosa molt més gran: acabar amb el servei militar obligatori i construir un món més pacífic. L’altre dia feien un reportatge sobre la Primera Guerra Mundial, la Gran Guerra europea, i una de les coses que sobtava era que gran part de la població desconeixia les noves armes que es trobarien – el fusell automàtic, la metralleta, el gas…- i va anar a la batalla amb la mentalitat de les guerres anteriors. En aquesta guerra van morir-hi vuit milions de soldats, vuit milions de civils i quinze milions de persones van quedar invàlides. Calculaven que els vuit milions de soldats morts eren tants com els de totes les guerres anteriors que s’havien fet, no tan sols a  Europa, sinó a tot el món. La guerra va durar molt i durant aquells quatre anys fatídics, de trinxeres, sense moure posicions, no es va ocupar Alemanya. Els militars van romandre a l’espera perquè pensaven que, amb una gran quantitat de tropa, amb més soldats, arribaria un moment que podrien ocupar les trinxeres enemigues. Les metralladores – nova arma – del camp enemic, però, no ho permetien. El primer dia d’avançada, en mataven cent; el segon, dos-cents; i el tercer, mil soldats. Per això, es va anar acumulant i acumulant gent a les trinxeres. Aquesta gent no es van saber reinventar. Es van quedar ancorats en una mentalitat del passat per afrontar una situació per a la qual no estaven preparats. En la guerra del 1914 bona part de la població creia en el sentit heroic de la defensa de la pàtria i de la guerra com si fos una cosa fantàstica. Quant a això hem guanyat alguna cosa. Han passat cent anys i jo crec que a Europa pràcticament no hi ha cap moviment en el qual la gent senti que anar a la guerra és un acte heroic. No, ara la defensa ja està professionalitzada, hi van els qui necessiten guanyar-se la vida. I als Estats Units, passa el mateix. Ens hem vacunat contra totes les tragèdies derivades de la guerra i espero que duri. Perquè la història va molt de pressa i a la gent jove, a còpia d’entrenar-los a matar soldats digitals, se l’està preparant perquè pensin que la vida no té cap sentit i que estiguin disposats a fer les bestieses que sigui.

Per tant, en qualsevol àmbit, sempre podem aprofitar l’oportunitat d’experimentar que quan transformem alguna cosa també ens transformem a nosaltres mateixos i viceversa. És a dir, que quan ens reinventem, estem reinventant el nostre entorn i que quan reinventem el nostre entorn ens reinventem a nosaltres mateixos. Jo crec que en aquest cas, el problema de què va primer –l’ou o la gallina–, és un fals problema. És que totes dues coses es donen alhora. No vivim com a éssers aïllats i separats de tot i, per tant, l’educació a l’escola o és transformadora del seu entorn, de la mateixa escola, o no hi ha educació. Quan ens plantegem un canvi hem de tenir en compte que no existim com a individus aïllats. Durant la transició política espanyola la majoria de llibreries estaven plenes de llibres de transformació política, des de l’anarquisme al marxisme, etc. Ara, pràcticament, no hi ha res de tot això i tot és literatura de creixement personal (i econòmic!). Així que penso, des del meu punt de vista, que alguna cosa falla. Ni allò podia funcionar ni això tampoc, perquè són dues cares d’una mateixa realitat.

Nova és un centre d’innovació social –no ens hem atrevit mai, però, a dir-nos un centre de reinvenció social–, i per això m’ha sobtat molt que plantegeu aquest tema i que l’utilitzeu amb tanta tranquil·litat. Ja costa prou parlar d’innovació social. Tots sabem què vol dir innovació tecnològica i tots la patim i/o la gaudim. La innovació social, però, costa molt. La innovació tecnològica és un circuit que funciona molt bé; les empreses inverteixen, els governs els donen suport, les universitats investiguen, surt un determinat artefacte i uns quants es fan milionaris. I la gent queda contenta; tothom content. Quan, però, a més de crear un element innovador dius: “He inventat una aplicació perquè no calgui només una democràcia representativa i puguem tots participar amb coneixement de causa en la presa decisions col·lectives”; “Amb aquesta aplicació podrem aplicar el que diu la Constitució Espanyola i la Carta dels Drets Humans – la de la Revolució Francesa (Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, 1879) i la de 1948; també el que diu  l’Estatut de Catalunya, és a dir, “que els ciutadans tenim dret a exercir el govern directament o mitjançant l’elecció de representants”.  Fins ara, per a societats amb molta població no era possible exercir el govern directament: no teníem prou formació, només una minoria selecta sabia llegir i escriure. Ara, però, la majoria en sabem i disposem, en aquest cas, d’unes eines fantàstiques. Planejar aquest dret a la democràcia directa representa una innovació social i per tant, resulta perillós. En això rau la dificultat. Quan toques l’statu quo o les formes normals de fer les coses, per més que estigui demostrat que no funcionen, s’ha d’anar més alerta amb el que es diu i com es diu.

Ara us explicaré alguns casos d’innovacions socials perquè els vegeu exemplificats. Us plantejaré les reinvencions que estem fent diversos col·lectius i persones d’aquest país en tres àmbits clau, que són els que tradicionalment defineixen el que és un país sobirà: la moneda, la defensa i la bandera – és a dir, la institució política-.

Parlaré en primer lloc de la bandera, reinventar la política. He començat dient que vivim estructuralment en una societat democràticament desequilibrada. Els fets ho confirmen. Per què? Perquè és una democràcia excessivament representativa i pràcticament gens participativa, excepte per anar a votar cada quatre anys uns suposats representants. Però nosaltres no estem parlant d’una democràcia indirecta representativa sinó d’una democràcia directa participativa. És molt difícil que existeixin societats amb molts habitants amb només una democràcia directa participativa. Això, però, no vol dir que no puguem intentar avançar molt més en la democràcia participativa. I, per tant, el nostre objectiu seria una societat amb una democràcia equilibrada, que vol dir avançar al màxim les nostres possibilitats de fer directament tot allò que puguem; i que tot allò que puguem fer participativament, no ho fem representativament.

Aprofito per dir que sortirà un llibre que es dirà “Fundant un nou país”. Ens han preguntat a trenta autors com imaginem que funcionarà Catalunya el 2025: la justícia, la política, etc. d’aquí a deu anys. En Santiago Vidal parlarà de la justícia i a mi m’han demanat que parli del tema de la ciutadania i la política.

Dins els grups en què estem treballant aquests temes se’ns ha acudit plantejar, per exemple, un sistema legislatiu en el qual només hi hagi una part escollit per sufragi universal centrat en candidatures d’individus, en llistes de partits o no. Està basat en un sistema molt poc conegut aquí, el sistema electoral irlandès –ara no m’hi estendré però si voleu esbrinar-ne més coses, el trobareu molt interessant– i en el qual s’aconsegueix la màxima proporcionalitat, però també la màxima proximitat. És una solució mixta entre els dos sistemes: nominatiu (llistes obertes) i proporcional. Però sense que es perdin vots. (Ja sabeu que a l’Estat espanyol es perden uns vuit milions de vots que no van a parar a ningú, la qual cosa beneficia als partits majoritaris i perjudica a la resta). Aquest seria un exemple de reinvenció social. El cas és que un Parlament que tingués un sistema d’elecció com aquest, ja canviaria moltes coses i se superaria una part de la “partitocràcia”.

Per altra banda als Estats Units la meitat dels congressistes són multimilionaris. És això un reflex de la societat nord-americana? No. Si els parlamentaris tenen una composició i estrat social que no té a res a veure amb el sentir de la majoria dels ciutadans, tenim un problema. Ja passa aquí, no cal que siguin multimilionaris; entre els parlamentaris hi trobem advocats i economistes i algun metge. Com que tenim un problema de representativitat, volem plantejar una cosa ben senzilla: que la meitat del Parlament es triï a partir del cens, per atzar. Individualment, hi pots renunciar, però si tu hi renuncies passa a la persona escollida següent. No és res més que un mostreig, que es pot fer perfectament de la forma més equilibrada possible de manera que durant quatre anys hom tindria, com a individu, l’honor, el deure i el dret de servir al seu país representant el seu sector social. Crec que n’aprendríem tots de l’experiència. Ara bé, si sempre ens comportem com nens petits que han de delegar el poder en uns quants que ho saben tot i que, després, si les coses van malament es queixen que la gent els critica, no veig cap la solució al problema.

Bé, aquest només és un dels plantejaments. És una mica més complex. És una de les pistes que us volia donar. Posats a reinventar, reinventem les coses clau. I la crisi que vivim és una oportunitat fantàstica per repensar les coses, per reinventar-les, però a partir de canvis que siguin prou radicals. No es tracta tan sols de canviar una mica: apropar-se una mica al model electoral alemany o controlar una mica més els partits perquè no cobrin tant i els polítics no vagin en cotxe oficial. No, no va d’això. La crisi és una magnífica oportunitat per intentar anar més enllà i replantejar les coses. No dic que aquesta hagi de ser la solució. Aquesta proposta és una provocació per tal que obrim les orelles i hi dediquem temps. No es tracta només de mirar el futbol, hem de dedicar temps a veure-hi… Jo no en sabia res, de tot això i estic aprenent a còpia d’estudiar i d’interessar-me’n i ho pot fer qualsevol de nosaltres i no requereix res més que mirar Internet, discutir i preguntar a professors, alumnes i estudiants i anar-ne aprenent.

El segon element és reinventar la moneda. Això encara resulta més complicat. Si la política ja és difícil, el tema dels diners ho és encara més. Aquesta crisi està relacionada amb la fallida de tota la teoria econòmica sobre qui crea el diner i com es crea. Perquè hi ha interessos, sovint contraposats i la suma d’aquests interessos determina el funcionament de les coses. I bé, hi ha tot un corrent de pensament, i no tan sols d’uns alternatius barbuts, sinó defensada per gent dels principals bancs, fins i tot alemanys, que està plantejant que hi ha una profunda equivocació en la comprensió del sistema de creació del diner. Tots pensem encara que el diner el fan els Estats i això ja no és així; el fa el Banc Central, en aquest cas, el Banc Central Europeu i se’n diu popularment “fer anar la maquineta”. Suposem que el Banc Central diu: «posem en circulació (hi ha tot de sistemes molt complicats), és a dir, prestem uns diners als bancs comercials o privats, al mig per cent d’interès». I llavors aquest bancs, amb aquests diners, presten, compren bons de l’Estat i tot això al cinc, al sis o al set per cent, depèn de com vagi l’euribor, aquest famós indicador que ja ens té molt marejats. O sigui, els bancs, sense fer res, ja estan guanyant un cinc per cent i l’operació els resulta profitosa. Ara bé, quan donen crèdit s’hauria de tenir en compte el “coeficient de caixa”. Aquest s’estudia en tots els manuals d’economia. Els bancs, el Fons Monetari i tothom l’explica sense extreure’n, però, cap conclusió. Suposem que el coeficient de caixa, que és la reserva que ha de tenir un banc, sigui del dos per cent. Si una persona porta 100 euros al meu banc, jo, com a banquer, només he de mantenir-ne dos de guardats, disponibles. Això es fa per fer veure que si la gent els ve a buscar, hi hagi liquiditat. Llevat d’aquests 2 euros, els 98 euros restants els presto a algú. Si aquesta persona torna a posar els diners en el sistema, ja sigui en el meu banc o en el conjunt dels bancs, sobre aquests 98 torno a reservar el dos per cent. El resultat de l’operació és que dels 100 euros inicials s’han produït 5000 euros, sobre els quals hi aplico el tres o el quatre o el cinc per cent… d’interès. Des d’aquest punt de vista és un negoci fantàstic i resulta ridícula la idea que el banc és un intermediari entre l’estalvi de la gent.

Aquesta economia no és real, i no ho és des de fa molt temps. Aquí tenim un problema perquè això té unes conseqüències brutals, de tot ordre, que no es qüestionen. Avui he tingut l’ocasió –jo em dedico a aquest tema des de fa trenta anys– de trobar-me per primera vegada amb quatre economistes (un de la República Dominicana, una mexicana i dos d’aquí) i he pogut estar tot el matí amb ells parlant d’aquest tema. I no l’havia pogut tractar mai. El cas és que tots reconeixen que van estudiar el tema del diner, però ningú no sap com funciona. Tots en patim, però, les conseqüències i aquest és un problema molt greu. Quina seria la solució de tot plegat? Doncs plantejar una reinvenció del sistema de creació monetària que fos molt més ètica, sense els abusos legalment permesos que hi ha ara i que tingués un funcionament molt més transparent. Estem en un moment en què cal parlar amb tothom. Avui li hem dit al President Mas –està interessat a estudiar el tema– que el Govern i la societat tenim una necessitat de liquiditat i que no tenim un sistema financer que ens l’estigui proveint. Tenim un sistema bancari que s’hauria de reinventar de cap i de nou perquè no fa la seva funció i els diners han de ser un reflex de la realitat econòmica i no una bombolla que estigui fora de l’abast de la gent, al servei de no se sap qui. Doncs això, si no em sabem, cal que n’aprenguem, com passa amb tants altres aspectes de la vida. En un context de crisi, el més important és re-aprendre.

El tercer element és reinventar la defensa. Anteriorment, ja he fet referència als orígens de l’objecció de consciència. En aquell moment, la gent es deia: «I com es defensarà el país?». Bé, Gandhi ja parlava de l’exèrcit de la pau. Han passat molts anys, llavors era impossible plantejar canviar gaire cosa més. En aquest moment, ens hem trobat disset persones dels diferents moviments tradicionals per la pau i noviolents d’aquí i hem elaborat un document que es diu “Catalunya, nació de Pau”, amb tot de propostes de com ha de ser la defensa i la seguretat, en el cas del sorgiment d’un nou Estat a Europa, d’un petit nou estat europeu.

Un pot ser o no independentista. Tant a Espanya com a Catalunya hem de repensar no sol com ha de ser el sistema política del país o el sistema monetari financer, sinó també com ha de ser el sistema de seguretat i defensa. En aquest cas estem veient que de la vintena  d’amenaces, riscos i perills que hem identificat, no n’hi ha cap que justifiqui tenir un exèrcit. I ni que el tinguéssim, no tindria cap capacitat dissuassòria, que és la seva funció principal, ni cap capacitat d’intervenció per resoldre un hipotètic atac. Per tant, el que hem de fer és utilitzar la nostra intel·ligència per construir unes bones condicions de pau, de seguretat, per a la gent i pels pobles;  seguretat humana entesa en un sentit global. Si hem de participar en aliances internacionals, hauria de ser per defensar la pau al món i no per defensar els interessos de les empreses de les quals ens beneficiem; del petroli, de l’aigua, dels recursos energètics i naturals, etc.

Penseu, però, que aquestes tres propostes són fruit d’un procés de reflexió normal dut a terme per gent normal. Realment ens hem de reinventar tenint en compte allò que ens condiciona, per avançar vers un món més sostenible, pacífic i equilibrat. Només he volgut donar-vos unes quantes pistes sobre com fer-ho.

Intervenció al sopar d’Àmbit sobre “Reinventar-se”.