Quan fa 16 anys del setge a Gaza

Quan soc al meu pis et veig sense sostre.

Quan menjo tranquil et veig sense pa.

Quan bec el que vull et veig sense aigua.

Quan em sento segur et veig pres de por.

Quan no em trobo bé et veig sense cures.

Quan carrego el mòbil et veig a les fosques.

Quan soc al meu llit et veig amb insomni.

Quan dic “dret a defensa” et veig sota bombes.

Quan estimo la terra et veig acorralat en un cul-de-sac.

Quan penso en els meus fills et veig enterrant els teus.

Quan vull viure en pau et veig morint massacrat.

Quan en dic Franja et veig en un Camp de la mort.

Una societat molt malalta! Terminal?

Patim malaltia mental molt greu,

malaltia emocional, anímica, corporal

i no ens n’adonem, distrets i entretinguts

amb futileses consumistes i partidistes;

talment psicòpates sense empatia!

Només això pot explicar l’apatia,

el silenci i la complicitat davant

els immigrants que ofeguem,

les poblacions que bombardegem,

els defensors de drets que torturem,

les dones que vexem i assassinem,

els infants i joves que programem

amb violència pornogràfica i vídeo lúdica,

els civils i els soldats que ferim,

violem, mutilem i matem,

els pobles originaris que exterminem,

la natura i el planeta que malmetem…

I quan fem aquestes atrocitats?

Tenim els dies comptats,

ens hem guanyat a pols,

acte a acte, silenci a silenci

el col·lapse i l’extermini.

Memorial per la pau 2023. Nadia Ghulam

El comitè de concessió, reunit el 2 de setembre, atorga el 39è Memorial per la pau Josep i Liesel Vidal 2023 a Nadia Ghulam Dastgir.

Ara fa poc més de 2 anys, el 15 d’agost a Kabul, capital i principal ciutat de l’Afganistan amb quatre milions d’habitants, queia a les mans dels talibans. Uns fets que, en el seu moment, van acaparar totes les portades. Aviat, però, l’Afganistan va desaparèixer del marc mental de la societat, sumint-se en una amnèsia pràcticament total, i ara encara més, amb la guerra a Ucraïna.

Nadia Ghulam Dastgir va néixer justament a Kabul el 1985. La seva vida, igual que la de moltes dones afganeses, ha estat marcada per les conseqüències d’una brutal i llarga guerra civil, amb fam, amb ocupació russa i nord-americana i del règim talibà. Aquestes adversitats no la van poder aturar i va aconseguir superar-les amb el seu enginy i la seva valentia.

Nadia Ghulam és una de les poques catalanes que no ha deixat de pensar ni un moment en l’Afganistan. Amb només vuit anys, i en plena guerra civil, una bomba queia a casa seva i la malferia. Es despertaria del coma sis mesos després per descobrir les ferides que li cobrien el cos, i amb les quals ha hagut d’aprendre a conviure tota la seva vida i a patir molt dolor i 14 operacions.

Per mantenir la seva família, va fer-se passar per un noi, en Zelmai (el nom del seu germà, mort anys abans), i així gaudir dels drets que eren negats a les dones. Sota els talibans, les dones tenen prohibit treballar. Amb aquesta identitat va amagar-se durant 10 anys, veient amb els ulls del Zelmai els primers anys de règim talibà i també els primers d’ocupació estatunidenca.

El 2006 aconseguí un bitllet de sortida de l’Afganistan per rebre cures a Barcelona, encara vestida d’home. Diu “Quan vaig venir a Espanya no volia ser una dona. Jo vaig continuar vestint d’home. Tota la meva vida he sentit por per ser dona. És el que em van ensenyar”. Viu a Badalona amb els seus pares adoptius. Ara, pot fer el que sempre va desitjar: viure en llibertat, continuar estudiant i ampliar la seva educació per ajudar el país i la família.

Un cop a Catalunya, Nadia ha mantingut l’Afganistan al centre de les seves accions. Després de superar tots els obstacles a què s’encara obligatòriament una persona que no coneix ni la llengua ni els costums, ha aconseguit formar-se professionalment per ajudar la població del seu país, tot centrant-se especialment en les noies i dones afganeses.

El 2016, va fundar l’associació “Ponts per la Pau” que ajuda dones, nenes i nens a Kabul, malgrat la situació del país, a tenir una oportunitat a la vida a través de l’educació així com, també, a integrar els nouvingutsa Catalunya.

Des de l’estiu del 2021, la situació a l’Afganistan ha empitjorat. La població pateix una crisi econòmica, social i d’aliments. Degut a aquest fet ara està centrada en satisfer les necessitats de la població ambprojectes de cooperació al desenvolupament i d’ajuda humanitària destinada a nens i nenes, i a les dones, que són els grups més vulnerables.

Ponts per la Pau creu que el dret a una educació en la igualtat de recursos i d’oportunitats és la llavor per un futur de pau, justa i duradora, especialment en contextos tan castigats i en països tan ferits com l’Afganistan; creu que facilitar l’accés a l’educació per a tot l’alumnat és absolutament essencial per a la seguretat i estabilitat del futur de qualsevol país. La principal filosofia de Ponts per la Pau és fomentar l’auto-confiança i la capacitat de resistència.

Projectes a l’Afganistan d’atenció a les dones i els nens per promoure la cultura de la pau, i a través de la cobertura de necessitats, tractar de garantir la seguretat humana de la població afganesa de Kabul, Baghlan i Nangarhar.

A causa de l’actual situació d’emergència en què es troba l’Afganistan, com a conseqüència del cop d’estat dels talibans l’agost del 2021, garanteix un espai de seguretat on es poden cobrir les necessitats d’alimentació i de la nutrició, la higiene, la salut i l’atenció mèdica, educació, etc., Aquests espais també serveixen per acollir de forma temporal les dones i els nens en greu situació de vulnerabilitat i que no tenen un lloc per viure. També vol aconseguir un servei psico-social, principalment centrat en l’atenció de les dones que han patit violència sexista i abús.

Projectes a Catalunya. Des de la seu a Badalona, Ponts per la Pau fa la coordinació i la gestió de projectes. Intenta elevar la consciència de la realitat d’Afganistan així com sobre les dificultats del procés d’asil a Espanya tot col·laborant amb la comunitat afganesa de Catalunya.

Gestiona el projecte “Benvinguts als nous catalans”, un programa d’acollida a la ciutat de Badalona en què s’ofereixen classes de llengua catalana i fa l’acompanyament dels immigrants acabats d’arribar.

A través del procés d’ensenyament de la llengua, la pedagogia per a l’acceptació de la diversitat, tallers, assessorament per part de professionals i la participació en diverses activitats culturals, promou la creació de vincles entre els participants així com la seva autonomia i creixement personal per a una plena inclusió social.

Actualment, participen en el projecte unes 120 persones com a estudiants i 22 persones voluntàries.

Agents de pau. L’educació per a la ciutadania global esdevé imprescindible en un món cada cop més interconnectat, i és per això que és imprescindible incloure la Pau en el currículum i animar les noves generacions a ser agents actius de la pau. Per aquest motiu, Nadia ha preparat materials i activitats de sensibilització sobre els drets dels migrants, la Cultura de la Pau, el respecte als drets humans de dones i nens, així com sobre la justícia global.

Nadia establerta a Catalunya ha anat compartint la seva història. El 2010 ho va fer en col·laboració amb la periodista Agnès Rotger a la novel·la “El Secret del meu turbant” (Edicions 62). El llibre va ser guardonat amb el Premi Prudenci Bertrana i va rebre grans elogis per part de crítics literaris nacionals i internacionals després de la seva traducció a 16 idiomes.

L’obra teatral documental que porta el seu nom, “Nadia”, interpretada per la pròpia protagonista i sota la direcció de Carles Fernández, revela detalls íntims i personals de la seva vida difícil a la Kabul assolada per la guerra.

La producció literària relacionada amb la història de Nadia es va ampliar el 2014 amb la publicació, juntament amb Joan Soler i Amigó, del llibre “Contes que em van curar” (Columna), una bella col·lecció d’històries que la seva mare li explicava a l’hospital durant la recuperació de les ferides causades per la bomba que va canviar la vida.

El 2016 juntament amb Javier Diéguez, va publicar la seva segona novel·la, “La primera estrella de la nit” (Plaza&Janés). És una obra basada en el primer viatge en què Nadia tornà a la seva terra natal i se centra en les experiències diàries de les dones afganeses combatents en un país que ha estat assotat per conflictes armats durant més de quaranta anys.

El 2019 es produeix el debut en solitari de Nadia com a autora amb el conte “El país dels ocells sense ales” (La Galera) amb il·lustracions de Mona Brunet. És un relat delicat i commovedor sobre la guerra i les seves conseqüències.

Després del retorn del règim talibà al seu país, el 2022 Nadia ha escrit “Somiant amb la Pau”, (Rosa dels vents), una perspectiva femenina sobre el present i el futur del seu país.

Actualment, Nadia treballa com a Educadora Social a Fundesplai i ofereix conferències sobre tots aquests temes. És una activista per la pau i defensora dels drets de les dones. Però, alhora, està nit i dia treballant per mantenir les famílies, comprar menjar per les germanes i la cosina, enviant diners a la part de la família que s’ha quedat a l’Afganistan.

Alguns dels seus relats són estremidors.

Sobre la seva infància explica que hi havia jornades en què només menjava un cop, i de vegades es veia obligada a alimentar-se de fang. Amb 16 anys era encara analfabeta, i el seu somni era aprendre a llegir i escriure.

“Recordo que van ser uns anys de molta desesperació i molta por. Moltes vegades pensava que m’havia de morir una i mil vegades, i en tots elles m’he refet gràcies a tenir tres pilars en la meva vida. La fe, l’educació i la meva mare afganesa. En aquells moments no vaig poder rebre l’educació, però la meva mare afganesa era al meu costat. La fe també em va ajudar perquè en els moments més difícils, quan no veia la llum, li vaig demanar ajuda a Déu. Hi havia dies que em pensava que no podria més”.

Sobre l’experiència de les seves germanes, que la Nadia intentà desesperadament portar a Europa en un dels avions que abandonaven el país amb refugiats ara fa dos anys, comenta: “Els governs no ho posen gens fàcil, demanen requisits impossibles d’obtenir”. Com a refugiada per acabar d’arreglar els papers no te la possibilitat d’aconseguir el certificat de naixement que li demanen. Diu ”I si a mi ja em costa, com s’ho faran persones com la meva germana o la meva cosina que acaben d’arribar i no dominen la llengua?”

La idea més present en tot moment és, construir una societat pacífica a l’Afganistan i a la resta del món. “Per arribar a la pau, no hi pot haver guerra”. Però, fa poc “Uns nens en un taller em deien que la culpa de tot és del Putin i que tots els altres som víctimes. Jo els dic que no, que tots sumem, que una persona sola no pot fer tot el que està fent, hi ha moltes persones apuntades darrere seu. Si mirem les discriminacions i el racisme, veiem que tots hi estem inclosos.”

“Fa dos estius moltes persones em trucaven i em preguntaven “Nadia, com podem ajudar?”, però ara sembla que a l’Afganistan no passi res. “Truco i dic que tinc amb mi una dona refugiada que busca casa i em diuen, No, ho sento molt, hem acollit una família d’Ucraïna i no podem fer res”. “Quan surten les coses als mitjans, la gent empatitza. Fins a quin punt hem d’arribar a mostrar ferits i morts perquè la gent empatitzi? És el més greu de tot el que ens està passant. La societat en general cada vegada està més manipulada. Estem en la generació del zàping i només importen els clics. És molt trist.”

“A la guerra a Ucraïna us hi heu apropat perquè els mitjans n’han parlat, i perquè Ucraïna té molta similitud en el color de pell. Però, malgrat això, molta gent no és conscient que és una guerra que ens fa mal a tots nosaltres. Els ucraïnesos tenen por per la seva vida i els governs han respost manipulant-nos, dient que hem d’armar els ucraïnesos perquè es defensin contra els russos.” “Al meu país, ja es va fer el mateix error quan Europa i els Estats Units van donar armes als que es defensaven dels soviètics. Això és el que ha provocat 50 anys de guerra. I ara estan fent el mateix. A l’escola, abans els infants i joves em deien que tenia raó, que hem de treballar per la pau. Ara em diuen que no, que hem de tenir moltes armes per defensar-nos. Fixeu-vos com en uns mesos tothom està a favor de la guerra.”

“En només mig any, la guerra a Ucraïna ha espatllat tota la feina feta a favor de la pau. Fa molts anys que treballo cada dia, repetint la meva història tot i el mal i el dolor que em provoca, perquè la gent sigui conscient i les futures generacions no col·laborin amb les empreses d’armes i per no tenir persones a favor de la guerra. I de cop i volta, en dos mesos tot està canviant.”

“Malgrat totes les experiències que he viscut em considero una privilegiada, almenys, comparat amb la resta de la meva família: he pogut respirar la pau, cosa que la gent del meu país no ha pogut fer. Durant uns anys de la meva vida he viscut la pau i he vist com és la pau. Per mi és un privilegi, és com si m’hagués omplert d’oxigen de la pau. Tant de bo la gent del meu país respiri per fi la pau, perquè des que naixem fins que morim no sabem què és la pau”.

“Tot el que és sortir de la teva zona de confort significa aprenentatge. Si no hagués vingut a Catalunya no hauria vist totes les coses que he pogut fer a la vida. És important que els éssers humans puguin obrir els ulls. Per mi els talibans són éssers humans com nosaltres, el problema és que mai han tingut un bolígraf a la mà des de petits, sinó que han tingut una arma a la mà. Els han ensenyat a matar i que la dona no val res”. “Als talibans els dic que si us plau, deixin les armes, i que en comptes de les armes que agafin un llibre. I aprenguin a canviar les coses a través del coneixement, no amb la guerra o la violència. En el fons, sento tristor per la seva ignorància”

“Des d’Occident molts cops es té la idea que, si en països com l’Afganistan les dones no tenen drets, és perquè no els reclamen. Vist de fora sembla així, però no veieu que si aquests països encara funcionen és gràcies a les dones. Malgrat totes les limitacions que tenim, no callem. Si una persona d’aquí treballa vuit hores al dia, jo he de fer-ne setze per transmetre les històries de les dones del meu país. I ho faig perquè és necessari que algú parli de nosaltres. Les persones molts cops no volen fer-ho perquè els fa mal, però hem de parlar igualment.”

“La dona no compta com a ésser humà. Si ets una dona no tens drets. Hi ha dones que lluiten pels drets de les dones a l’Afganistan, però això no representa la vida de totes les dones. La gran majoria de les dones afganeses han acceptat totes les regles de la talibans i estan en silenci, perquè si diuen alguna cosa la seva vida està en perill”. “Una protesta amb una trentena de dones a Kabul és com una de 100.000 a Barcelona”.

“Estic profundament trista en veure com Occident ens ha abandonat. Els Estats units, com a mínim, haurien d’haver recollit les seves armes abans de marxar. En no fer-ho, aquestes armes en caigut en mans d’uns pocs ignorants, gent que no ha vist la pau en la seva vida”.

Nadia denuncia que la comunitat internacional, des que se’n van anar les tropes dels Estats Units, està mirant cap a una altra banda i no vol admetre que el poble afganès necessita ajuda. També li preocupa que els escassos recursos hídrics de les muntanyes s’estan canalitzant cap a altres països per fer negoci mentre que l’aigua falta per a la població afganesa.

 “Molta gent em diu que si jo continuo reivindicant els drets de les dones i critico obertament els ‘senyors de la guerra’ algun dia em pot passar alguna cosa. Però jo, després de viure amb la mort, ja no tinc por a morir. L’esperança sempre roman en mi, malgrat el fet que ningú no vol parlar d’esperança. M’agradaria poder veure que el meu país sigui un país lliure de nou”.

És optimista, convençuda que hi ha una solució pacífica que pot canviar el govern talibà i la repressió que actualment pateixen tant homes com dones.

En una frase resumeix la seva crida a qui la vulgui escoltar “no enviïn armes, enviïn llapis i llibretes”. Nadia té esperança que l’educació, la llibertat i la cultura podran ajudar més el seu poble que no pas les armes per defensar-se del govern talibà.

EL CENTRE DE LECTURA DE REUS i L’ASSOCIACIÓ JOSEP VIDAL I LLECHA  

Acorda convidar-vos a l’acte de reconeixement del 39è Memorial per la Pau Josep i Liesel Vidal 2023, que ha estat atorgat a: 

Nadia Ghulam Dastgir, com a dona supervivent de la tragèdia a l’Afganistan per la seva resiliència, per fer conèixer en català els estralls de la guerra i pel seu compromís en construir ponts per la pau.

L’acte tindrà lloc a la sala d’actes del Centre de Lectura de Reus, el divendres 6 d’octubre a les 19 hores. 

Reus, setembre de 2022 

Informacions estretes de https://pontsperlapau.org/

I d’entrevistes a El Nacional.cat, 15 d’agost de 2022, El espanyol, 22 d’octubre 2021  i Menorcaaldia.com

Carta a los soldados rusos y ucranianos (y a los de otras guerras)

https://diario16plus.com/carta-a-los-soldados-rusos-y-ucranianos-y-a-los-de-otras-guerras/ (En castellà)

Carta als soldats russos i ucraïnesos (i als d’altres guerres) (en català) (al final en anglès)

Suposo que ho esteu passant molt malament, lluny de la família, de les amistats, de la feina, de la casa, de la ciutat on vivíeu; que esteu passant fred, calor, gana… i que viviu en la incertesa de què passarà cada dia, cada hora, cada minut, sobretot, si sou a primera línia, quan comença el combat i veieu caure morts, ferits, mutilats els companys. I això, us encén la ràbia i l’odi contra aquells que ho han causat.

Els vostres líders us anomenen herois, però esteu fent el que mai no hauríeu pensat fer, les ferides en el cos son doloroses, però les ferides en l’ànima són… sabeu posar-hi nom?.

Suposo que en el front no teniu massa temps per reflexionar (en general, nosaltres tampoc). Sobreviviu i prou. Des de la meva humil posició d’haver estat objector al servei militar obligatori i des de la meva ignorància en no haver estat soldat en cap guerra, no em puc estar de fer-vos algunes preguntes per entendre el que esteu vivint (i per intentar comprendre el nostre silenci i complicitat).

Per quin motiu us esteu jugant la vida i la salut? per defensar unes idees i uns valors? o per guanyar-vos un sou? o perquè us han reclutat a la força?

En el primer cas, esteu arriscant la vida i esteu posant en perill la vostra integritat física i moral per defensar la vostra pàtria? per protegir la vostra població? per evitar que el vostre país sigui agredit, envaït, ocupat? o potser perquè voleu alliberar la població de governs autoritaris o d’oligarques corruptes?

Esteu segurs que la guerra és el millor mitjà per defensar la causa justa en què creieu? I si és així, com pot ser que tant uns soldats com els altres penseu que la vostra causa és la justa i que la de l’altre és una causa equivocada o malèfica?

Esteu segurs que l’altre soldat és el vostre enemic i que matant-lo abans que us mati podreu imposar la justícia i la llibertat per a tothom, també per alliberar la població a la que el vostre enemic diu defensar?

Com defenseu la vostra gent si quan més avança la guerra més bombardejos pateix, més persones moren o queden ferides, traumatitzades o mutilades, perden les cases, la feina, passen gana i fred…i viuen amb por, molta por?

Esteu segurs que les famílies i amics, que les poblacions que defenseu, comparteixen el que esteu fent? Com que pateixen per vosaltres potser us animem. Però esteu segurs que no tenen també dubtes sobre les causes reals de la guerra i no veuen a qui està beneficiant i a qui està perjudicant?

Si a l’inici del conflicte uns i altres teníeu raons per adherir-vos a les proclames bèl·liques dels vostres líders, amb l’horror de la guerra que patiu i que infringiu, on queden aquestes raons? Creieu que la guerra causa menys dolor i destrucció dels que volia evitar?

La premsa, les teles, les xarxes de cada costat alimenten l’espiral d’odi i venjança: només els altres són uns criminals, uns genocides, no tenen cor, fan atrocitats… Però vosaltres sabeu que difícil és no caure en l’espiral d’odi i venjança de la guerra. La guerra fa sortir el pitjor de nosaltres contra els altres i fa sortir el millor de nosaltres amb els nostres. Però, ben mirat, nus, sense uniforme, sota els estels… som tant diferents els uns dels altres?

Esteu segurs que no us estant enganyant? Que no esteu posant els morts en una guerra que no és la vostra? Esteu segurs que governants i empresaris no us tracten com peces d’escacs en les seves estratègies d’acumular poder i diners? No us sentiu com uns conillets d’índies amb qui estan fent destruir armament obsolet i amb qui estan provant-ne de nou?

Si creieu que aquestes preguntes no tenen sentit i que, fins i tot, ofenen el vostre honor i coratge, lamentablement seguireu matant-vos fins a la derrota final (entre el poble no hi ha mai vencedors!!).

Si sentiu que les preguntes us inquieten, que ressonen en dubtes que ja teniu, deixeu-vos de matar. Declareu-vos objectors, insubmisos, pròfugs o desertors. Einstein, deia que “els objectors al servei militar son els pioners d’un món sense guerres”. La guerra acaba quan no queden soldats disposats a matar: o bé perquè han mort o bé perquè han plegat, s’han plantat o han fugit.

És covard qui arrisca la vida per no haver de matar una altra vida? Quin orgull, valentia i intel·ligència representa matar un ésser humà per resoldre un problema polític? ¿És covard qui arrisca la vida en la resistència noviolenta, – civil, no militar-, per fer inviable l’ocupació? Quin tipus de coratge demana una defensa noviolenta basada en no cooperar i desobeir l’ocupant, sense que vulguem posar en perill la vida, ni la dels nostres ni la dels altres?

Aquesta nit de lluna nova i lluny de ciutats il·luminades, potser com alguns de vosaltres he pogut admirar el cel estrellat. Què sentim quan ens adonem que el que sembla un núvol és la Via Làctia?  Sí, la nostra galàxia amb uns 200.000 milions d’estels! No creieu que és ridícul que ens estiguem matant en un petit planeta – la Terra – d’una petita estrella – el Sol – que forma part d’una galàxia – la Via Làctia – que només n’és una dels 2 bilions de galàxies que apleguen infinitud d’estrelles – diuen que n’hi ha tantes com grans de sorra a totes les platges de la Terra!

No hauríem d’estar col·laborant amb tothom? -tots els habitants de la Terra son dels “nostres”- i, celebrant el “miracle” de la vida en aquest petit i bell planeta?

https://diario16plus.com/letter-to-russian-and-ukrainian-soldiers-and-to-those-of-other-wars/ (En anglès)

Si vols la pau…

Ens han dit i diuen:

Si vols la pau, prepara la guerra.

I alguns responem:

Si vols la pau, prepara la pau.

Però, què volem dir? Doncs que:

  • Si vols la pau, allibera’t del virus de la guerra.
  • Si vols la pau, no siguis causa de la guerra.
  • Si vols la pau, prepara la defensa noviolenta.

Quan els actes de la barbàrie, de la crueltat ens depassen

i semblem impotents per fer-hi front,

sols ens queden el gest i la paraula.

El gest i la paraula de dir “no en el meu nom”,

de dir “no cal matar-nos per defensar-nos”.

Un gest i una paraula que generen nous actes

per fer front a la barbàrie i a la crueltat:

de diàleg, de denúncia, de no cooperació,

de desobediència, de crear alternatives a la “defensa” armada.

I en això estem.

Potser seran inútils el gest i la paraula

enmig de tanta mort i destrucció

però, o son llavor d’una altra via,

o serem els darrers d’una espècie que s’extingeix.

Distrets, entretinguts, dispersos, enganyats…

així d’alegres enfrontem el trist destí

d’estar cavant la pròpia fossa.

Molts pensen que la guerra, les guerres

son lluny i que no ens afectaran.

Però, només hi ha una pàtria, una màtria,

vivim en un sol món, una sola Terra,

les fronteres son un miratge d’un humans enlluernats,

sense arrels en la natura que no entén de fronteres ni papers.

I aquell dia, direm, “quan vàrem ser criminals i insolidaris?”

“quan vàrem prémer el gallet o vàrem deixar enfonsar la pastera?”

Ho fórem cada vegada que vàrem pensar o sentir que:

“aquesta no és la nostra guerra”, “aquesta no és la nostra gent”,

“aquest no és el nostre país”, “aquesta no és la nostra pastera”…

Ser causa de la guerra no és sols:

  • fabricar, vendre i emprar armes;
  • contribuir a la “defensa” armada amb els impostos;
  • no fer res per aturar la guerra, o justificar-la;

És també:

  • amenaçar, odiar, “crear” enemics, ocupar, explotar…
  • aprofitar o ser indiferents als desequilibris i iniquitats,
  • robar, tenir i consumir més del que necessitem

Escric per no morir de pena, en no ser prou valent

per acomiadar-me ja d’aquest món malalt i moribund

alhora meravellós i que tant estimo.

Escric, he escrit i fet, per si algun mot o gest esdevé llavor

d’un món que no hagi d’encarar els conflictes

amb tanta ignorància, mort i destrucció.

De fet, busco, però no sé trobar el gest,

l’acció transformadora que aturi la guerra

o que activi la passivitat amb què la suportem.

Potser – segur – visc massa bé per arriscar-me,

potser estic idiotitzat pel “no hi ha res a fer”

però em queda un bri d’esperança

que en reduir les distraccions

i concentrant-nos en la recerca

trobarem el gest, imperfecte, però real

que -almenys- obri el camí a una altra mirada.

Sant Joan, 24/06/23

Si els governs no aturen les guerres contra la gent i la Terra,

Amb aquest ambiciós lema el 2 de novembre de 2022, ara farà 5 mesos, vàrem començar la campanya aturem les guerres amb l’objectiu d’aplegar-nos els resistents a les guerres, periòdicament, davant dels nostres governs en diverses poblacions catalanes, per presentar-hi mocions i per organitzar les següents accions: objecció fiscal a la defensa militar armada a favor de la creació d’agrupacions locals d’AutoDefensa Noviolenta, com alternativa.

A Barcelona, davant la delegació del Ministerio de la Guerra ara fa 100 dies laborables que ens hi hem plantat. Vàrem presentar la petició al Ministerio perquè es posicionés urgentment sobre el document “Iniciativa per la pau. Aturem les guerres”. Després de 40 dies d’espera, el Ministerio de Defensa diu que és incompetent, que la política de defensa és responsabilitat del Presidente del Gobierno!.

A Barcelona, també ha continuat l’acció de Feministes contra les guerres que havia començat molts mesos abans a la Pça Sant Jaume tots els dijous al vespre. També s’hi han sumat Agita’t Gràcia, a la Pça de la Vila els dilluns a la tarda, i a Sant Andreu dos dimarts al mes.

A Sabadell, des de feia 20 anys la Roda de la Pau s’havia anat concentrant a la Pça del Dr. Robert els dijous al vespre, i continua, ara també, amb una segona trobada els divendres al migdia. A Vilanova i la Geltrú des de fa mesos volten les places a mitja tarda amb les Cantades per la pau i el planeta. Els dissabtes al migdia Banyoles per la Pau també havia començat la seva crida des d’octubre. I a Rubí havien presentat una moció i ara es concentren els dijous al vespre.

A Tarragona, els dimarts al migdia també davant la delegació del Ministerio de la Guerra. A Oliana es troben dilluns, dimecres i divendres. A Girona, els dimecres al vespre es concentren davant l’Ajuntament que ha aprovat la moció presentada. També a Terrassa, els dilluns i a Banyoles han aconseguit aprovat mocions ens els plens municipals. I més poblacions es van afegint a les concentracions periòdiques: Figueres el divendres, Lleida els dilluns, Sentmenat dijous al migdia, Arbúcies els divendres, aviat Sitges

Contínuament, en més de 300 concentracions i més de 3000 participacions en 17 poblacions catalanes, estem mostrant els missatges amb 250 armilles, una dotzena de pancartes, milers de fulls volants, 100 missatges sobre AutoDefensa Noviolenta; hem aconseguit 4 mocions aprovades i un web que informa dia a dia de la campanya. https://aturemlesguerres.cat/accions/.

Lamentablement, tràgicament, la guerra oberta, amb ferits, morts, desplaçats i destrucció, continua a Ucraïna i a 30 indrets més del món. I els efectes de les guerres provoquen misèria i tota mena d’emergències. Els nostres governs en són responsables i nosaltres còmplices en la mesura que paguem els nostres impostos, no per mantenir la pau amb negociacions, amb diplomàcia, amb acords i tractats, sinó per mantenir i activar la guerra i els qui en treuen profit.

No creiem que les guerres resolguin res. No hi ha vencedors ni vençuts. Quasi tots hi perdem i molt pocs hi guanyen! Per això cridem a fer objecció fiscal a la via militar violenta i a favor de la via civil i noviolenta. I, per això, posem les bases de l’AutoDefensa Noviolenta, creant agrupacions locals.

No estem sols, a Alemanya hem descobert que també estan organitzant una defensa sense armes, una defensa social. I es pregunten: Com podem defensar-nos sense recórrer a les armes i a la violència?  Per això volem crear agrupacions que ens permetin actuar en cas de guerra, de tota mena d’agressions o de cops d’estat. La defensa ens afecta a totes.

La defensa és massa important per deixar-la en mans dels militars i dels governs.

Comencem a assumir-la?

Catalunya, 2 d’abril de 2023, a 5 mesos d’inici de la campanya www.aturemlesguerres.cat